Home » Posts tagged 'llengua' (Page 2)
Tag Archives: llengua
L’escola que volem (i 2)
Cristina és una exalumna meua de la Facultat d’Educació. A més d’estudiar, treballa i, en companyia del seu home, puja dos fills. Avaluem igualment a tots, però reconec més mèrit en els resultats de gent com ella, aquells que tenen més obligacions.
Parla un valencià molt bo, nivell mitjà de la Junta. I en això també hem d’apreciar dos circumstàncies: és valenciana nouvinguda i ha aprés la nostra llengua a Alacant. El 30 d’abril de l’any passat va assistir, com la resta d’alumnes del grup, a la conferència “L’escola que volem”. Ací us deixe, amb el seu permís, una part de la redacció que va fer:
[…] en la meua opinió la proposta feta està perfecta. Però s’aconseguirà implantar algun dia? Jo crec que encara no estem preparats per a això. I en donaré un exemple: el model del plurilingüisme està aprovat fa ja uns dos o tres anys per a ser aplicat en les escoles. Però no s’aplica. Per què? Per falta de formació del professorat. No hi ha bastant professors que puguen donar classes en valencià i tampoc en anglès tal com requereix aquest model.
No ho entenc. Per què s’aprova un model si no tenim recursos? Per a quedar bé? Per a dir que a la Comunitat Valenciana l’ensenyança es plurilingüe? Ho és, però solament en els papers, no en la realitat. I com es pot resoldre aquesta situació? Jo pense que es podria començar des de la universitat, que està patint el mateix problema. Per què s’ofereix solament en dos grups l’ensenyament en valencià? Perquè no hi ha tants professors que parlen valencià. I què passarà? Que del total de 400 alumnes que serem futurs mestres, solament uns pocs seran capaços d’impartir classes en valencià en el futur.
Per tant, el problema es mantindrà fins que les coses canvien en la universitat. Jo proposaria que tots els alumnes, de totes les carreres de la universitat, per a finalitzar els estudis, hagen de tenir un nivell superior tant de valencià com d’anglès. A mi em sembla coherent. Que això siga un requisit obligatori. I que els alumnes deixen tant de queixar-se que la carrera és molt difícil i que estudien més.
I també una altra cosa que no té sentit: els alumnes que han cursat primària en una línia valenciana van després a un institut i què passa amb el valencià? Es queda solament en una assignatura? No seria normal que en els instituts els professors de qualsevol assignatura parlen valencià i que aquests alumnes pogueren continuar els seus estudis en valencià? Jo crec que seria raonable. Hauria d’haver-hi una continuació fins a la universitat. Per tant, em sembla molt important que qualsevol carrera exigisca el valencià i l’anglès.
Com posarem en pràctica aquest model d’escola si tenim encara tants impediments? Com ho farem amb un govern que no s’implica, que solament es preocupa per la seua reelecció, que té preocupacions molt allunyades de les necessitats del poble valencià? Com ho farem amb uns futurs mestres que solament tenen la preocupació d’aprovar les assignatures i la carrera, sense implicar-se i sense donar importància a les coses que envolten l’educació? I com ho farem amb un sistema que no és eficient, que no és estable, que es canvia cada 4 anys amb el canvi del govern?
25 d’Abril a la cua del súper
Em distrac un poc. Els professionals aprofiten el mínim descuit, una clienta provecta i tenyida de roig platí se m’avança. Reclame el meu dret:
-Disculpe, senyora, ahí anava jo.
-Ya, pero como te habías quedado quieto.
-M’he despistat, gràcies.
Recupere el lloc i comence a buidar la cistella, ignore tranquil que la batalla està a punt de començar:
-Oye, si te hablan en castellano tienes que contestar en castellano.
L’argument té collons reversibles perquè qui havia iniciat la conversa era jo, però em limite a preguntar-li:
-Per què?
-Porque yo no tengo por qué saber valenciano.
Em rendisc:
-No vull discutir, de veritat.
No accepta, passen uns segons i insistix:
-Además, por educación, tú tienes que hablar en castellano…
-Senyora, vosté no pot imposar-me en quina llengua he de parlar jo.
-Sois vosotros los que imponéis…
-Ja li he dit que no vull discutir.
Concentre la mirada en la compra, tan quotidiana i innocent, en el negre de la cinta transportadora, en la fresca joventut de la caixera… La indesitjada antagonista canvia de cua, no vol compartir res amb mi. Abans de marxar, em llança irada l’última sageta:
-Que sepas que te he entendido todo porque soy de aquí.
Això en a penes un minut, intensíssima experiència. Però ací no acaba tot, no. Arribe a la caixera i em pregunta:
-¿Qué le pasaba?
-S’ha molestat perquè li he parlat valencià
-¿Por qué? Ella que hable lo que quiera, tú también.
-Això crec jo.
-Tienen que entender que el valenciano es una cosa de Alicante. Yo en el colegio tenía todas las asignaturas en valenciano.
-Per això eres tan tolerant i agradable.
Pague, somriu. Ara, per inducció o deducció, podrem arribar a més conclusions que persones. Em donareu la raó o me la llevareu, això ja és cosa vostra. Només volia recordar-vos que qualsevol supermercat és un camp de batalla, qualsevol anciana un enemic, qualsevol treballadora un aliat. La gràcia és que em va passar el 25 d’abril.
L’escola que volem (1)
El 30 d’abril de l’any passat, vaig dur els alumnes a una conferència. Havia d’impartir-la Vicent Pascual, mestre, lexicògraf, pedagog, escriptor, membre de l’Institut d’Estudis Catalans, però no va poder vindre a la Universitat. El substituí Jaume Fullana. Per al cas, el canvi de conferenciant no hauria de ser excessivament important, ja que la xarrada consistia a presentar el document L’escola que volem. Una escola per al segle XXI, que havia elaborat Escola Valenciana, entitat a la qual tant Pascual com Fullana pertanyen.
Tot i això, va ser un atzar afortunat perquè Fullana, que en aquell últim dia d’abril estava acabat de jubilar, és ara director general de Política Educativa de la Generalitat Valenciana. Així doncs, podem concloure que el document que ens presentava ha passat de mer desideràtum a programa de govern. L’escola que volem i esperem serà, segons el text, plurilingüe i intercultural, valenciana, única, pública, gratuïta i laica, inclusiva, democràtica, oberta i participativa, crítica, creativa i innovadora, compromesa amb l’entorn global i local, coeducadora i humana.
Endavant, estic d’acord amb tot. Però, com que jo també sóc crític, participatiu, únic, compromés i no sé quantes coses més, vaig alçar la mà en el torn de preguntes. La qüestió era si Escola Valenciana, que ja havia sumat moltes adhesions al document, l’havia fet arribar a l’escola concertada. El senyor Fullana em va dir que sí i que els representants de l’escola concertada el subscrivien. Això em va xocar perquè em costa imaginar-me els maristes, les paüles, els jesuïtes, les adoratrius, els lasalians, les carmelites… en comunió amb Escola Valenciana. Llavors vaig repreguntar i em van dir que no, que amb les escoles concertades religioses no havien parlat.
No hauríem d’oblidar que estos col·legis també els paguem tots i que en són molts els pares que hi matriculen els fills. Per tant, qualsevol proposta educativa pensada per al conjunt del país hauria de tindre’ls en compte. A més, si obviem la laïcitat, no veig per què s’haurien de negar les diòcesis valencianes (Oriola-Alacant, València, Sogorb-Castelló i Tortosa) i els diversos ordes a fer seu l’esperit d’Escola Valenciana. Que algú m’explique per què, llevat d’honroses excepcions, no hi ha ensenyament en valencià en la concertada religiosa. Per què en la pública hi ha dos línies i en la concertada no? Sí, és cert que l’església valenciana no ha sigut mai valencianista (almenys des de la Nova Planta i sobretot en els escalafons més alts), però tampoc el valencianisme (almenys des de Joan Fuster) ha volgut valencianitzar esta porció de l’ensenyament.
I ara, per primera volta des de la Nova Planta i Joan Fuster, el valencianisme governa, especialment l’educació. Crec que perdríem l’oportunitat de demostrar que realment som diferents si no tractàrem d’acabar amb esta anomalia. Caldrà molta mà esquerra, sí, però eixa és la nostra. I, ja que parlem de llengua, ¿per què no hi ha línies en valencià a les comarques castellanoparlants? L’Estatut diu que tots tenim dret a rebre ensenyament en valencià. ¿Per què es conculca eixe dret als valencians de l’Alt Millars, la Vall de Cofrents o el Baix Segura? I, més encara, ¿fins quan es mantindrà la possibilitat de demanar exempció de l’ensenyament del valencià?
Hem passat anys fent, i fent-nos, estes preguntes. Ara tenim la possibilitat de respondre-les satisfactòriament, amb autèntica responsabilitat cap al patrimoni lingüístic de tots els valencians, amb ganes de fer-nos més cohesionats i orgullosos del que és nostre. Tenim la possibilitat. ¿Tindrem la valentia?
Llit de canonge
Segons el Diccionari, un llit de canonge és “aquell on cap còmodament una persona i, fins i tot, dos”. Sí, un llit de cos i mig, però ¿per què en diem de canonge? Ací va l’explicació que em van fer. En teoria, el vot de castedat impedia al canonge tenir solaç carnal; la pràctica eren ─i són─ figues d’un altre paner. Un llit de matrimoni a casa del canonge resultaria indecorós de cara a la feligresia, però de cul el clergue podia necessitar al jaç sis pams d’amplada, que eixes són les mides que l’altre diccionari atorga al catre en qüestió.
Amb tot, el llit de canonge deu resultar estret. 26 dones enamorades han demanat al papa Francesc que revise això del celibat, que el faça voluntari. Afirmen que “cadascuna de nosaltres manté, ha mantingut o voldria mantindre una relació sentimental amb un sacerdot”, des del convenciment que “el servei a Jesús i a la comunitat seria exercit amb més força per un sacerdot que conjuga el sacerdoci amb la vida conjugal”. Estic amb elles, tant de bo este sant pare, jesuïta educat als salesians, acabe amb un anacronisme castrant i innecessari.
Però ara tornem al lèxic i a una desigualtat. Si la nostra llengua, al canonge, li relaxa el celibat i el deixa dormir més ample i, si cal, acompanyat, no s’esdevé així amb la monja. Només té lloc per a ella i gens per a la passió. Si no em creieu, ací us deixe la vera definició:
llit de monja (o d’un cos) Llit de quatre o cinc pams d’amplada, apte per a dormir-hi una sola persona.
Camarada director
No és pajarita, ni pardaleta, ni paixareta; en bon valencià cal dir-ne corbata de llacet. El lector amant del país deu haver identificat l’home que, en la imatge adjunta, vist aital complement. Sí, és el filòleg i historiador Manuel Sanchis Guarner. Ell, Fuster i Estellés van conformar el que alguns anomenaren la santíssima trinitat del valencianisme que reviscolava. D’acord, considerem ara el jove que l’acompanya. Té un look bastant habitual en l’època, mescla de xirucaire, intrèpid periodista i xic formal educat en les escoles pies de Castelló. La barba, les ulleres, el blanc i negre de la foto i el compromís que perdura li atorguen una retirança a Gerry Adams, que també és un bon xic, intrèpid, formal i del col·legi Santa Maria de Belfast.
De 1991 ençà, en són vint-i-tres els anys de coneixença mútua; quinze dels quals com a director meu. Açò últim té un mèrit especial, perquè dirigir-me deu ser més complicat i entretingut que lo dels acords de Stormont. Jo, que també sóc un xic formal, educat en els salesians del centre, sempre l’he tractat amb respecte: amo, nostramo, capità, Herr Direktor, camarada director… denominacions totes estes amb una bona acollida entre la tripulació. En l’historial de serveis a esta pàtria difícil té el treball en Acció Cultural, els cursos de llengua Carles Salvador, les campanyes en favor de l’ensenyament en valencià, l’arribada de TV3 al nostre migjorn i tots els anys al capdavant de la normalització lingüística en la Universitat. I, com que no només amb la cultura es fa el país, sempre ha estat amb la UPV, amb el Bloc, amb Compromís.
Que em disculpen els rectors, els gerents, els agents i els malcontents, però este home no ha necessitat plans estratègics per a saber que entre els valors de la UA estan la igualtat, la participació, el pensament crític, la tolerància i la transparència. Una bufada roïna i una onada de ponent l’han arrancat de la borda, com se’n dol el mariner!, la nau giravolta perduda, ben poc importa ja el vent. Per a este pobre grumet, hi ha un gran honor en el teu comandament. Moltes gràcies, capità, camarada Forcadell.
L’abraçada
La gana em va dur, fa una setmana, a dinar al restaurant de la Politècnica i l’atzar va fer que allà coincidira amb quatre prohoms migjornals: Ferran Robles (Universitat de València), Brauli Montoya (Institut d’Estudis Catalans), Joan Borja (Institut Juan Gil-Albert) i Jordi Colomina (Acadèmia Valenciana de la Llengua). Tots quatre estaven al campus per a presentar l’obra El dialecte d’Alacant. Contribució al coneixement del valencià. Atés el disbarat que convertix els lingüistes en herois, la broma era obligada. Assenyale l’alcoià amb eixe gest perdonavides que es fa amb l’índex i el cor després d’apropar-te’ls als ulls i dic: “Jordi, el Consell Jurídic Consultiu i jo t’estem vigilant”. Borja m’acaba la gràcia: “Entre el Consell Jurídic i Jordi Davó, és millor tindre d’enemic al Consell Jurídic”.
Jo no sóc enemic de ningú, però sé amb qui cal estar i, des que començà a gestar-se, he fet costat a l’AVL. Ara els volen pelar per dir que el cel blau i que el valencià és català i viceversa. Podrien buscar les definicions de lladre, corrupte, prevaricador i botifler i, per a contextualitzar els termes, mirar-se a l’espill. Quina visió més tètrica. Este país necessita imatges positives, il·lusionants. Precisament com la que ens han regalat, amb motiu de la publicació del Diccionari Normatiu Valencià, els acadèmics Colomina i Ahuir.
Ací els teniu abraçats. Ni Klimt, ni Genovés, ni Maroto i Espartero havien aconseguit, sobre el llenç o els camps de batalla, una representació tan vívida i veraç de la reconciliació, la unitat i l’amor. Mireu-los i guardeu este moment als vostres cors com una revelació. Fa vint anys potser no es coneixien i de segur es menyspreaven, però ara la llengua els ha unit i els abraça com unix i abraça a tots els que l’estimem de veritat, la defenem onsevulga i la usem diàriament. Abracem-nos doncs, valencians de bé; ells tenen imputats, nosaltres tenim futur i ja tenim Diccionari.
M’han tancat el Café de la República
No sóc client de tots els dies, potser dos o tres per setmana. M’agrada anar al Café després de treballar. Darrere de la barra està Barril, el xic que porta el local. Joan ha aconseguit crear un ambient agradable, reconfortant, té bon tema de conversa, et fa riure, somriure, pensar. El Café és un espai guaridor, sempre n’ixes millor que has entrat.
Hui deu haver-se invertit la línia del temps perquè m’ha semblat viure una època que no he conegut. Esta mateixa nit, quan he arribat al Café, m’esperaven a la porta dos agents de la Brigada, tres llepaciris, dos espietes i un jefe de centuria. En vore’m s’han alegrat perquè s’alegren de fotre’m i un dels de la Brigada m’ha dit: “Esto está cerrao pa ti. Si quieres tomar algo, vete a La Linterna. Venga, rapidito y circulando”.
Ja poden estar contents, m’han fotut bé. Per manament ministerial, m’han tancat el Café de la República i tota Catalunya Ràdio. Els del Café no som gent de got i navaixa, per això vull demanar disculpes pel to groller que ara utilitzaré. La puta mare franquista que els ha parit a tots pot estar ben orgullosa d’ells. Ella va haver d’empassar-se que el personal escoltara de nit La Pirenaica; a estos, la democràcia els ha servit per a prohibir unes emissions que escoltàvem quatre gats.
Sí, no s’ha sondejat mai quanta gent seguim Catalunya Ràdio al País Valencià, però no devem ser més d’uns pocs milers. Ara bé, estic segur de dos coses al sud i nord de la Sénia. La primera és que ací en som moltíssims més que els vots que creuen haver guanyat amb esta extorsió. La segona és que hui, a Catalunya, hi ha més independentistes.
Així les coses… Visca Catalunya Ràdio! Visca Catalunya lliure!
Tu quoque, Universitas Lucentina!
El pròxim dissabte començarà Festitíteres, el festival de titelles que organitza l’Ajuntament d’Alacant. Apunteu la funció del dimarts 3 de desembre, a les sis de la vesprada, a Les Cigarreres (5 euros): Macianet del Canyot. Entre els 15 espectacles d’enguany és l’únic que, pel que podem deduir del programa, serà en valencià. Això de no programar obres en valencià o programar-ne poquíssimes és un costum bastant trist al sud de la Carrasqueta. I no crec que siga per falta de públic o de companyies, deu ser per inèrcia, perquè sí, sempre el peix que es mossega la cua, l’urobor maleït que va descriure Plató.
De clàssics va la cosa. La Universitat d’Alacant, juntament amb l’Ajuntament d’Elx, ha organitzat per al mes de maig un certamen de teatre grecollatí, que tindrà lloc al jaciment de l’Alcúdia i pel qual s’espera que passen prop de 20.000 persones. Enhorabona als impulsors. I, de les 11 obres de l’actual programa, quantes es representaran en valencià? Una? No, cap. Sabíem que, en la seua agenda, l’alcaldessa Mercedes Alonso (PP) ha apuntat la promoció del valencià ad kalendas graecas, però que la Universitat bega l’aigua del Leteu en este aspecte em dol més encara.
En saber-ho, m’he sentit acoltellat com aquell tirà i he pensat “Tu també, fill meu!”. Bé, estem acabant novembre, d’ací als idus de maig hi ha temps per rectificar, al cap i a la fi errare humanum est.
99
M’enganyà des del primer dia. Em va dir que seria una cosa i va ser tota una altra. Per culpa seua entrava a casa gentola impresentable: xulos i fulanes fluixos de bragueta, bròfecs de crit fort, polítics de ponent i d’altres aponentats, pallassos sense gràcia, flamenques ben poc flamenques, el festival de l’OTI… Allò era un infern, en la tómbola del món catòdic m’havia tocat la penyora. Es gastava els diners que no teníem, era mentidera, tendenciosa, maquinadora, puta, beata, coenta i no sé quantes coses més. Però jo l’estimava, l’estimava, sí, perquè era meua.
Ara que me l’han morta, vull oblidar tot això. Recordaré tot el que em vas donar de bo, tot el que vam viure junts quan jo et mirava al ulls i tu em parlaves la meua llengua. L’humor de Joan, la Bola, els dibuixos tots —Shin Chan en valencià em resulta més graciós que en dialecte barceloní—, la saviesa d’en Pellicer, magnífics documentals de la BBC doblats en un valencià correctíssim, els documentals de producció pròpia, Remeis al rebost, Cor de festa (pobre Julio, se n’anà sense aprendre a pronunciar les vocals obertes), les retransmissions de la Calvalcada, i les del Misteri d’Elx, Trau la llengua, Gormandia, les sèries, jo no veia l’Alqueria, però ma mare sí, Maria Abradelo com a exemple d’integració…
Descansa en pau, estimada RTVV. No ressuscitaràs al tercer dia, serà cosa d’any i mig. Seràs el Nou Nou i seràs per fi la nostra, de tots.
El nom fa la nosa
Tal com correspon a un jove guerrer, després de les festes duia l’arcabús a l’armeria perquè el netejaren i el deixaren a punt per a l’alardo de l’any següent. Jo devia tindre vint-i-pocs anys quan la senyora que atenia el negoci, per a emplenar l’etiqueta i el resguard, em va demanar el nom: Jordi Davó, vaig respondre. Llavors ella, amb la cal·ligrafia bella i calmosa de les nostres mares (més o menys Edwardian Script), anota: Jorge Davó. Amb tota l’educació vaig apuntar: “Perdone, li he dit Jordi”. Ella: “Sí, això he posat: Jordi”. Jo: “No, ací diu Jorge”. I amb la perplexitat que se’ns fa davant l’evidència no reconeguda aquella santa dona va setenciar: “És lo mateix, no?”
No, no és el mateix. El meu nom és Jordi. Així em deia mon pare, ma mare, el meu germà, els avis, tota la família i els amics. Si em van inscriure Jorge és perquè no hi havia altra opció, en 1973 encara manava Franco. Pocs dies després de fer els díhuit anys, vaig anar al registre a “traduir-me el nom”. Jordi és, per tant, el nom amb què vaig fer la carrera, sóc pare, em presente a algunes eleccions i pague els impostos. La meua cunyada i una nóvia de l’adolescència encara em diuen Jorge. També diuen que “no me sale llamarte Jordi, siempre te he dicho Jorge”. Espere que algun dia superen eixa limitació. Mentrestant, tampoc és qüestió d’enfadar-se.
Si això val per a les persones, com no ha de valdre per a les ciutats? Ningú ha deixat de dir Lérida o Gerona perquè oficialment siguen Lleida i Girona. Si et pregunten on està Onteniente, sabràs de sobra que estan parlant d’Ontinyent. El que compta en estos casos, i en els 154 municipis valencians que només tenen com a oficial el nom en valencià, és la voluntat dels seus representants democràtics de donar importància i valor simbòlic a la llengua pròpia. És el que vaig fer jo amb la majoria d’edat.
En el ple de dilluns el PSOE, el PP i els regidors no adscrits (ex-PP) d’Alcoi van votar en contra de la moció de Compromís perquè Alcoi fóra l’únic nom oficial de la ciutat. No es tractava de prohibir res, ni de dividir la població, els nacionalistes i Esquerra Unida només feien cas de la recomanació de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, una institució reconeguda en l’estatut d’autonomia que PP i PSOE van reformar i pactar en 2006. Per a una determinada dreta alcoiana, la Y, Alcoy, és com una trinxera, l’Alcázar que no estan disposats a rendir. Per a una part de l’electorat i la militància socialista, esta ha sigut l’enèsima decepció. Potser l’última.
En l’argumentació en contra del portaveu socialista no va faltar la demagògia, tan del PP actual, d’apel·lar a la unitat davant la crisi, a la necessitat d’estar a lo que toca. També recordava que l’assumpte es va tractar fa vint-i-cinc anys. 25 anys, això és 1988! A Alcoi manava Sanus i a la Generalitat Lerma. Sanus, l’alcalde que en l’última legislatura va fer tot el possible per a donar el govern al PP i un quadre d’Antoni Miró a Zaplana, i Lerma, el candidat més votat de 1991, el gran valedor dels éssers invertebrats. Sí que té referents de futur el socialisme alcoià, sí.
En fi, tal faràs tal trobaràs. De tota manera, la marxa general del PSOE alcoià, valencià o espanyol no ens lleva el son, ni a mi ni a alguns del seus dirigents. La pèrdua de suports continua imparable, però en el ròssec i en les batalles internes trobaran un lloc per a ser regidors o diputats i, si això els falla, sempre poden tornar a ser alliberats sindicals.
Quin gran error vam cometre amb el tripartit. Torne a la festa: per ALCOI i per sant JORDI, acabe esta entrà!
Comentaris recents