Obsluhoval jsem anglického krále
Obsluhoval jsem anglického krále, que al nostre país i al país del costat s’ha estrenat amb el títol de Yo serví al rey de Inglaterra, és la història de Jan, un jove cambrer de la Txecoslovàquia d’entreguerres, decidit a ser milionari. De tot n’aprén i a força d’interés i sort aconseguirà el seu objectiu. El context en què es desenvolupa la seua peripècia personal és l’altre gran protagonista: les comoditats i els vicis de la burgesia, l’annexió alemanya dels Sudets, el lebensraum que ocupà la resta de Txèquia, els lebensborn de la bogeria ària, l’espoli als jueus, les deportacions massives, també les que patiren els txecs de cultura alemanya després de la guerra; el socialisme real a partir de 1948, la reeducació dels individus poc afectes al nou règim…
La vita è bella, de Benigni; To be or not to be, de Lubitsch; Zivot je cudo, de Kusturica; La vaquilla, de Berlanga… han sabut fer comèdia, tot i estar emmarcades en moments dramàtics. No hauríem de traure material per a acudits de la Shoah, la Segona Guerra Mundial, el conflicte als Balcans o la Guerra Civil espanyola, però totes estes ficcions còmiques conjuren un poc l’horror d’aquelles tragèdies reals i ens recorden que estem fets per a riure més que per a destrossar-nos i que el pallasso pot ser tan heroic i necessari com l’heroi mateix. Als Astoria encara la podeu vore, en sessions de 20.15 h i 22.30 h.
Klaatu barada nikto
Les jornades “Cultura, història i literatura en l’Europa finisecular” incloïen com a activitat complementària la projecció del film The Day the Earth Stood Still . Era l’any 1999, el curs es feia a Benissa, jo el seguia interessat, aní vore la pel·li i em quedí —que musical el perfet simple, xe!— al debat posterior. Com que les opinions eren totes molt confluents i ben avingudes, vaig defensar la intervenció militar nord-americana a la Iugoslàvia de Milošević, perquè pensava que alguna cosa s’havia de fer per parar-li els peus i per a remoure un poc els quatre que allà estàvem. Un d’ells m’acusa de fer “nacionalisme barat”, quan en realitat no pensava cobrar-li res, i el tema continuà pel camí del pacifisme, l’ètica, el militarisme, les guerres televisades i les oblidades, etc.
I és que la pel·lícula va d’uns extraterrestres que deixen al nostre planeta un robot indestructible capaç d’aniquilar-ho tot, però que ve a posar pau entre nosaltres. El mètode és expeditiu: “Deixeu de destruir-vos els uns als altres o us destruiré jo a tots”. L’argument val per a videofòrums, però et quedes sobretot amb l’estètica i els efectes, molt dels anys 50 i amb un punt de sèrie B que mola. El robot mateix és una ferralla —sembla fet amb pots de Nutricia reciclats— que llança pels ulls un raig desintegrador. Mira que és gran la cosa, perquè crivellar, bombardejar, cremar o gasejar ho pot fer qualsevol, però desintegrar són paraules majors. Estàs tan tranquil envaint Geòrgia, va el robot, et dispara un parell de rajos —xiuuuu, xiuuuu!— i no deixa res de tu ni del tanc de Putin.
Doncs aneu amb compte, perquè el robot ha tornat i ara té forma humana. De moment, només ha actuat una vegada i encara no hi ha alarma social, però tot arribarà. Jo ho sé perquè el 8 d’agost un lector d’Información alertava la ciutadania: “Desintegración a un alemán por un nacionalista valencianoparlante”. Faré cinc cèntims de la història. El juliol passat, en una altra carta al mateix diari, Mechthild Trivino, una senyora alemanya resident a l’Albir, lamentava que es programen activitats culturals en valencià perquè no l’entén. Havent suggerit que vivim gràcies a ells —“les viene bien a todos nuestro dinero”— acaba amb un esperançador “Abrámonos, entonces, a por una convivencia larga y fructuosa”.
El robot, que ja està un poc més socialitzat, va canviar l’estil destructiu per l’espistolar i envià una carta crítica, però conciliadora, i en castellà perquè Frau Trivino no tinguera problemes de comprensió. I així, com a conseqüència de les lletres robòtiques, arribà la catilinària de la “Desintegración a un alemán…” d’un tal Fernández Toledano, cognoms que sonen a capità de l’Armada Invencible, qui fa variacions de temes coneguts (“Que conste que me encanta el valenciano”, “que no se pierda su folclore”, “le sobra nacionalismo fanático”, “la ignorancia es la suya”…) i fins i tot una incursió en la romanística: “eso que usted y otros siguen llamando lengua valenciana no es más que un dialecto del catalán”. En la rèplica de l’androide es nota que ja li estan tocant els pebrots cibernètics, perquè li ix el seu valencià metàl·lic i interestel·lar: “Ser educat i comprensiu no ha de comportar la pèrdua o l’ocultació de la identitat i cultura pròpies”.
No s’ha vist mai tanta raó en una màquina! Per això, espere que el robot, que es diu Jaume Aragonés i és el de la foto, emule la trajectòria de Terminator i, si no pot optar a governar Califòrnia, arribe a presidir, no sé, la Diputació d’Alacant, per exemple. Amb una miqueta de sort, s’hi encabrona i llança uns quants rajos desintegradors. Per cert, si el veieu pel carrer no us espanteu, hi ha unes paraules màgiques per a aturar-lo: “Klaatu barada nikto”.
Arquitectura valenciana
Un company de faena em sorprén amb una afició que li desconeixia. “Estoy recopilando información para un blog sobre arquitectura valenciana contemporánea”. Té una carpeta plena de retalls, l’òbric i tot el que trobe són notícies sobre els barracots on estudien milers d’escolars valencians. “Claro, tío, esto de los barracones es genuinamente valenciano, una gran aportación. Oye, que tengo hasta declaraciones del González Pons”. Juanfran és un ciutadà compromés i vigilant i, sobretot, un cabronàs irònic i intel·ligent. Estic segur que ben prompte les seues reflexions ens delectaran i ens posaran en guàrdia.
El mateix dia la premsa informa que “Camps casi duplica los altos cargos y el personal de confianza que tenía Zaplana”. Entre els uns i els altres —alts càrrecs i personal de confiança— en són 319, la qual cosa representa una despesa de 12’6 milions d’euros. Com que la denúncia l’han feta els socialistes, el PP ha replicat amb el clàssic i-tu-més i, embrutits pel mateix pecat, llancen la primera pedra, la segona, la tercera… però, al final, pacten el nombre d’assessors i alliberats en les institucions perquè, com diuen en castellà, “perro no come carne de perro” o, si ho preferiu, “entre perros y gatos lamen todos los platos”.
El cas és que, en el camí a la presidència, Camps prometia austeritat. Ell volia, però les circumstàncies no el degueren deixar. Potser un dels motius que entrebanquen la moderació pressupostària és la lluita amb els fidelíssims partidaris de Zaplana. En qualsevol guerra, cal donar prebendes als teus i comprar voluntats als altres. Això costa diners; no sé si tants com construir escoles, però en costa. Ara bé, no patiu perquè el conflicte intern del PP valencià està quasi liquidat. El panzer presidencial avança implacable cap a l’atrinxerament zaplanista. En forma de SMS, l’estat major campsista ha ordenat a la infanteria que faça com a mínim tres militants nous. El tímid armistici actual té pinta d’acabar en rendició, pau i clemència.
Si això comporta un estalvi a l’erari públic valencià, oferisc nom i cognoms a la causa del Molt Honorable, però ni seria una militància convençuda ni el mètode em sembla correcte. Falta molta democràcia interna en els partits polítics, en tots. I en això PP i PSOE també s’assemblen molt. Militants que ho són sense saber-ho, d’altres que sense saber-ho han deixat de militar, altes i baixes que no es gestionen, delegacions de vots multitudinàries, tries de compromissaris que acaben a galtades… Què són 28.000 alumnes en barracots, quan tens tant d’entreteniment a casa?
Pajín Iraola
A Leire Pajín, li trobe cada dia més cara de candidata a la presidència de la Generalitat. No sé per què, però m’ho veig vindre. Esta xica té espenta, ascendent, ambició, joventut, experiència, saber fer… Redéu, semble José Luis Moreno quan presentava un artista en el seu xou. A Madrid i de la mà de ZP, Pajín no ha deixat de guanyar importància i ací el sant de fora sempre ens ha paregut més miraculós que el de casa. Un amic alcoià i socialista no pot evitar l’atracció i se’n baixa a Elx a sopar amb ella. “Però, home, tu no eres de Ximo Puig?”, “Sí, però Leire és la secretària d’Organització i no s’ha de perdre l’oportunitat d’escoltar-la”.
Quan es tracta de personatges així —tan rellevants, vull dir—, l’oportunitat d’escoltar-los ve a tu, no cal fer 140 quilòmetres entre l’anada i la tornada. Sense més moviment que el necessari per a canviar d’emissora, trobe el to engolat i rotund de la bascovalenciana. Parla del seu treball al front de la Secretaria d’Estat de Cooperació Internacional. És dura i orgullosa, critica la gestió que féu el PP en el mateix àmbit i proclama que el PSOE ha invertit i s’hi ha implicat molt més. No seré jo qui ho negue.
L’entrevista continua i passa de Dārfūr al Sàhara Occidental. Vés amb compte, Leire, eixes arenes són movedisses! Però ella no té por, esperona el seu argument i cavalca decidida cap al tema. No té por; tampoc vergonya. Acaba la seua intervenció dient que l’estat, a través de l’AECID, presta molta ajuda al poble sahrauí, però que no hi ha millor ajuda que comprometre’s en la solució del conflicte. S’ha de tindre molta barra per a dir això des del govern espanyol.
La ignomínia del colonialisme permet al colonitzador un punt final digne: fer costat al poble que ha explotat en el camí a la independència. És, més o menys, el que Portugal va fer a Moçambic i Timor Oriental. Però Espanya és diferent també per a això. Una retirada infame, la vergonya dels acords amb Marroc i Mauritània, la venda d’armes al Marroc, la falta de fermesa davant la comunitat internacional… Eixa ha sigut la línia de tots els governs espanyols del 1975 ençà. En començar la primera legislatura com a president, un angèlic i edulcorat Zapatero afirmà que cal buscar una solució que satisfaça tant al poble sahrauí com al Marroc. Entre el la víctima i el botxí, es pot ser equidistant?
Si deixem els afers estrangers i tornem als domèstics, també es veia vindre que, en la batalla congressual del PSPV, hi hauria una columna Pajín, que no sabem si serà partidiària, mercenària o de contenció. Arribat el moment just, com en això del Sàhara Occidental, es presentaran com la solució quan, en realitat, són part del problema. Ja m’ho direu.
Comentaris recents