De la meua àvia materna vaig aprendre allò de “Pel setembre, qui tinga llavor que sembre”. Aquella era gent arrelada a la terra, celebraven l’aigua que cau a poc a poc perquè “fa saó”, controlaven les cabanyoles i a l’agost podien dir-te quin temps faria tot l’any. Ara setembre és el mes de les crisis postvacacionals. Quan sent parlar d’això, de l’estrés, de les depressions, de les ansietats vàries, també me’n recorde dels meus avis, de la seua generació. No vull banalitzar el mal que patim hui per culpa de totes eixes malalties de l’esperit, però crec que els nostres avis, sense voler, devien tindre més tremp i més classe —obrera— per a afrontar-les. Deprimir-se era estar fotut i com que la causa solia vindre de fora no calien ansiolítics, renegar era l’únic remei. Estic segur que haurien volgut tindre crisis postvacacionals, perquè això comporta unes vacances prèvies.

S’encaraven amb este mes i tots els altres resolts a tirar endavant com bonament pogueren i sense proposar-se variar els hàbits. No com nosaltres que ara i per cap d’any mamprenem una frenètica activitat gimnàstica, macrobiòtica o ascètica, que normalment no arriba a octubre o febrer. De la combinació de propòsits de canvi amb consum i poc actiu de caixa va nàixer un fenomen típic d’esta època: els col·leccionables. Superherois, ventalls, una casa de nines, la Bola de Drac, el Bismarck i una diligència muntables, la vaixella de Disney per als xiquets, rosaris —“Devuélveme el rosario de mi madre…”, “Ieee, que no val res, era del quiosc!”—, les naus de Stars Wars, els llibres de Terry Pratchett, els trens de Renfe, rellotges dedicats a personatges històrics —n’hi ha un de Lluís XVI; fa mal cos, no?—, l’enèsima memòria de la transició, novel·les d’amor monyonyo, fins i tot he vist una col·lecció de plaques de policia.

“La nostra economia, enormement productiva, exigix que fem del consum el nostre estil de vida, que convertim la compra i l’ús de béns en autèntics rituals, que busquem la nostra satisfacció espiritual, la satisfacció de l’ego, en el fet de consumir… Necessitem que es consumisquen coses, es cremen, se substituïsquen i es tiren, tot això a un ritme cada vegada més ràpid”. Pose la frase entre cometes perquè no és meua. Tampoc és la ironia d’un antisistema, fou el diagnòstic que l’analista financer Victor Lebow brindà al president Eisenhower i el programa que d’aleshores ençà hem aplicat al Primer Món a costa del Segon i el Tercer, que ens queden molt lluny, i d’esquena al Quart, que malviu al costat de casa. Si disposeu de 20 minuts i voleu saber un poc més del consumisme, la producció de béns, l’efecte sobre la gent i el planeta, etc., ací teniu l’enllaç al vídeo The story of stuff i, damunt de Superman, el mateix que va dir Lebow, però en versió Siniestro Total:

http://www.storyofstuff.com/ (original en anglés)

http://viabinaria.blogspot.com/2008/05/vdeo-story-of-stuff-trad-espaol.html (doblatge en castellà)

1