Abans que res, vull agrair-vos les felicitacions, enhorabones, ànims, consells i lloances a la bellesa d’Aitana que m’heu fet arribar a través del bloc, el correu electrònic, per SMS… Deixe ací una altra imatge de la xiqueta, just en el moment en què comença a instruir-se en els patronatges patris.

Ja m’ha demanat Document 88. Què faig ara? No crec que siga un llibre adequat a la seua edat i, ho confesse, jo encara no l’he llegit. Rafa, el tinc demanat, però no me’l porten. Mentre espere eixa obra imprescindible i coral, glossarem, hui sí, el congrés del PP alacantí. De moment, l’ajustada victòria del díscol Ripoll manté ferma la fe en la victòria final que tenen els oficialistes. Com si fóra l’heroica María Pita de la seua Galícia natal, Sonia Castedo planta cara i fa créixer la militància afí a la causa. Diuen que entre els nous afiliats vinculats a l’alcaldessa hi ha molts policies municipals; s’està fent una guàrdia pretoriana.

Però obviem les entitats locals menors i centrem-nos en la capital. L’alcalde d’Alcoi ha deixat sense delegacions la regidora Amparo Ferrando. Diu que ho ha fet perquè la xica és també diputada a Madrid i així podrà dedicar-se al càrrec més i millor. Podria haver dit, clar i ras, “Me l’he carregada per campsista i punt”. S’equivoca novament Sedano i es crea una enemiga perillosa. Resulta il·lògica la seua tossuderia zaplanista i encertat el raonament de Ferrando: “Estic amb Camps perquè és el millor per a Alcoi”.

Es pot acceptar que un alcalde no connecte amb el president de la Generalitat si són de partits diferents, però dur-se malament quan són del mateix partit resulta incomprensible. La conseqüència que manifesta el veïnat, amb expressions ben alcoianes, és que la ciutat està “perdent passades” o, pitjor encara, que des de l’equip de govern s’està “fent el pixorro”.

Per a propiciar una imatge de sintonia amb el Molt Honorable, i de pas eixir en una foto més, Sedano s’ha sumat a la visita que la filà realistes ha fet a la Generalitat. Hi hagué herbero, café licor, intercanvi de regals, uns quants dolçainers, marxes mores, esquadres d’homes i dones i els llavis somrients del nostre primer edil diposats, si cal, a besar l’escultura de Benlliure que decora l’entrada del palau. Així creu que s’arregla tot, amb un parell de visques a sant Jordi.