L’octubre passat, Ana Sempere comentava: “A mi me gustaría saber lo que piensas sobre la Avenida JOSE JORNET NAVARRO que han dedicado a un rojo Alicantino. Besets mil”. Respondré en pla consultori sentimental d’Elena Francis: “Querida Ana, me parece maravilloso que le hayan dedicado una avenida a un rojo alicantino, no tanto por lo que tenía de alicantino, sino por lo que tuvo de rojo, que es el color del amor, la pasión y un mérito poco considerado a la hora de que te dediquen algo en Alicante”.

A Ana Sempere, a qui no conec personalment, li envie l’agraïment per descobrir-me l’avinguda i tot el meu suport, ara que es recupera d’una operació. Anem al tema. José Jornet Navarro (Alacant, 1916-2007) va ser un dels molts republicans que lluità contra el feixisme a esta banda dels Pirineus i fou esclavitzat pel nazisme a l’altra. Sobrevisqué a Mauthausen i només per eixa sort, pel posterior testimoniatge i sobretot en nom i record de tots els qui perderen la vida en aquell infern, José Jornet Navarro mereix una avinguda.

Situat al cor mateix del Reich, al nord d’Àustria, el camp de Mauthausen fou alliberat el 5 de maig de 1945, pocs dies abans de les capitulacions alemanyes davant nord-americans, britànics i soviètics. Per tants com n’hi havia, alguns l’anomenaven “el camp dels espanyols”. Per a la història ha quedat el moment en què hi arribaren els aliats, encara hui emociona llegir aquella enorme pancarta que els donava la benvinguda. Cliqueu en la imatge si la voleu vore sencera, amb rostres somrients i molts punys tancats.

Mesos abans, el 27 de gener del 1945, havia sigut alliberat un altre camp: el d’Auschwitz. Tal com va dir el Nobel de literatura Imre Kertész, supervivent també d’aquell horror, “Des d’Auschwitz no ha ocorregut res que haja abolit Auschwitz”. Des de la memòria de l’holocaust i hui que celebrem, especialment a les escoles, el Dia de la Pau, apel·le a una altra Anna i a Alfonso, tots dos companys de treball, perquè mediten la rapidesa amb què sovint parlem de genocidi, tot i que ens referim a crims execrables. També m’agradaria que repensaren la inconsciència de demanar el trencament de relacions diplomàtiques amb Israel.

I per a acabar, les notes antigues i alegres d’una cançó en jiddisch, una llengua que perdé molts usuaris i no precisament per deserció de la seua comunitat de parlants.

1