Quico, l’avi matern, era un home entranyable però de parar seriós. Barret a l’estiu i gorra a l’hivern, lluïa al front un clotet resultat d’una guitza que, de menut, li va propinar una haca. Sembla un miracle que sobrevisquera al colp, aquell ferrat del dimoni posà en escac el meu arbre genealògic quasi tant com la Guerra Civil. No sé si era un home poc o molt religiós, era eixut de carns i també de paraules. Tots els anys anava a la processó de la Mare de Déu d’Agres, però també amollava algun “Copó!” si alguna cosa l’enutjava.

Contava la història real d’un burrero molt descregut i malparlat que, travessant el barranc del Cint, duia llenya a Alcoi. En una ocasió, a l’altura del mas del Potro, una roca es va desprendre de la muntanya i, amb gran enrenou i rapidesa, redolava cap ell i el seu bestiar gros. Veient-se indefens i desemparat, s’encomanà al cel: “Ajuda’m, Senyor, ajuda’m!” I el Senyor l’ajudà, la pedra topà amb una altra i féu un bot tan gran que passà molt per damunt d’ell. En vore’s salvat, l’home alenà per a exclamar tot seguit “Me cague en Déu, quina por que he passat!”.

Molts anys després, l’amic Jordi Sempere i jo vam arribar a la conclusió ferma, lúcida i resolta que Déu no existia. Això va ser amb 19 anys, un dissabte d’estiu, amb la resta d’amics fora i la inspiradora ajuda del plis-plai pres a litres. Tota la nit bevent, filosofant i reforçant l’estrenada convicció atea. De camí a un altre bar i enmig de l’argumentació mútua, una jove gitana molt dolceta —un àngel evangèlic segurament— entrà en la conversa per a dir-nos que ens equivocàvem. L’endemà ho parlàrem serenament i per telèfon, convinguérem que no podíem renunciar a la fe. Ara havíem de fer alguna cosa que agradara Déu. Vam muntar un grup de joves nacionalistes.

Els anys han passat. Jordi ha deixat de creure en Déu una altra vegada i sembla que li durarà. Jo, en canvi, fa molts anys que no crec en el café licor. El cas és que parlàrem de tot açò la setmana passada en un sopar amical. Hi havia entre els comensals un sacerdot catòlic, que, per a compensar les nostres pèrdues, creu i beu. Parlàrem de les coses divines, de les humanes i dels scouts —que estan a mig camí de les unes i les altres—, però sempre en un to distés, reflexiu i respectuós. Crec que és el que cal i el que trobareu en el cicle de conferències Laïcitat i religió a Europa. Comença hui, no us el perdeu, per l’amor de Déu.