Tal dia com el de hui, però de fa cent trenta-huit anys, començava un dels episodis més memorables i gloriosos que han protagonitzat les masses proletàries: la Comuna de París. El 18 de març de 1871, la guàrdia nacional es negà a lliurar els canons amb què havia protegit la ciutat dels atacs prussians. El govern de Louis Adolphe Thiers fugí a Versalles, la capital quedava en mans de la milícia popular. Els bons guanyaven, els tallers abandonats s’adjudicaren a associacions obreres, es declarà la separació entre estat i església —als temples es continuà fent missa, però de vesprada eren lloc d’assemblea i debat polític—, l’ensenyament passà a ser gratuït, els serveis públics en una ciutat de dos milions d’habitants foren gestionats eficaçment, s’anul·laren els interessos dels deutes, funcionaris i òrgans de justícia eren elegits pel poble, es donà ciutadania a tots els estrangers… Impressionant.

Llàstima que durara poc. Amb l’ajuda de Bismarck —d’enemic a col·laborador, perquè la classe dels amos tampoc té fronteres— els versallesos reorganitzaren l’exèrcit, posaren setge als comunards i el 21 de maig les tropes de Mac-Mahon entraren a París. Hi hagué una lluita desigual i terrible, el dia 28 va caure l’última barricada a Belleville. En aquella setmana de sang es produí un dels pocs punts reprovables a la Comuna: l’execució de 74 ostatges, entre els quals hi havia l’arquebisbe de París. Les xifres de la repressió de Thiers no són tan minses: 20.000 morts en combat, 50.000 afusellats, 7.000 deportats; sort que era un polític moderat. Feta pel poble en armes, la Comuna va ser l’última revolució clàssica de França. L’última a França, d’acord, però no l’última a Europa perquè dos anys després Alcoi vivia la revolució del Petroli. En parlarem al juliol.

Per cert, les il·lustracions d’esta entrada són del còmic Le cri du peuple, publicat en castellà per l’editorial catalana Norma. Us el recomane, comunards.