A l’oasi que és la Universitat arriba de tant en tant alguna ventada forta, que enterbolix amb sorra l’aigua del plàcid estany i udola entre el brancam de les palmeres com un xacal en la nit. Així ocorre, per exemple, quan s’ha de triar nou rector o ve un manaire poc amic de la institució acadèmica. Després, com sempre en passar la tempesta, torna la calma, que és de vegades més preocupant i molesta que el vendaval mateix.

Pense, com devíeu suposar pel títol, en l’alumnat. D’uns anys ençà, el Consell d’Alumnes em sembla un vicerectorat encobert. Els seus dirigents es mostren sempre en total sintonia i lloança de l’equip de govern i l’han aprofitat sovint com un mer trampolí per a fer el salt a la política. L’estratègia de l’acomodament comporta una gestió vàcua de discurs. Així, el Consell d’Alumnes s’ha visualitzat amb activitats com pujar la gent en globus, com si açò fóra una fira, o organitzar una setmana de l’associacionisme amb parades de paintball i un castell inflable per a botar alegrement, com en la comunió de les meues nebodes.

Però l’últim temporal, el cicló Bolonya, ha dut a l’oasi una tribu diversa, motivada i en el fons molt divertida que va plantar tendes i arguments al mig del campus. Els antibolonyos van mantindre ferma la mobilitzazció i, contra usos, costums i pronòstics, han arrassat Campus Jove en les eleccions a representants d’alumnes en el Claustre. Ja tenia ganes jo de vore els estudiants reivindicatius. Per això i perquè ara torne a ser alumne, els vaig votar. Enhorabona, xavals.

I ara, abans d’anar-me’n de vacances, un apunt sobre Ángeles González-Sinde. La nova i flamant ministra de Cultura va donar suport al Manifiesto por la Lengua Común de Savater, Boadella i la UPyD. Això pinta malament, però li concedirem els 100 dies que marca la cortesia política. Jo, a més, dedique a la ministra, i sobretot als antibolonyos, uns versets cantats en la lengua común:

1