Vuelvo a la rumba
Els Puturrú de Fuá van ser un grupet amb certa popularitat als anys 80. No tenien grans temes i el ganxo els venia per una posada en escena còmica i peculiar, que els féu habituals de la televisió. ¿Recordeu aquella cançó que deia “No te olvides la toalla cuando vayas a la playa, wo-wo, sha-la-la, ye-ye-ye-ye? Doncs era seua. En la lletra d’El Ídolo, Curro Fatás repassa les virtuts que l’han encimbellat com a estrela musical: “Canto en lenguas extranjeras, en catalán y en francés y ahora, al ponerse de moda, canto en galego tambén”. I cita un mèrit i costum que té: “Cuando llega el verano, vuelvo a la rumba otra vez”.
El passat dijous, el secretari general dels socialistes valencians visitava Alacant. Va parlar principalment d’una possible moció de censura a Benidorm. Diu que no la faran, però ja vorem com queda la cosa perquè sembla que tenen “hoja de ruta” i tot. Alarte també va aprofitar per a deixar clar que “sin duda Valencia ha ejercido un centralismo sobre las otras provincias y sobre 
Alicante”. En conéixer esta notícia, una lectora interpel·la el d’Alaquàs: “¿Ahora te apuntas al Alicantón?” Jo crec que no, d’alguna manera el PSPV reivindica el que és seu. Diuen que l’alacantinisme modern l’inventà Fernández Valenzuela quan era socialista i president de la Diputació.
El més curiós de tot és que este home, quan arriben les vacances, tracta de descafeïnar el partit que lidera. Primer va ser l’intent de fer desaparéixer el País Valencià de la sigla i ara esta eixida de to provincialista i disgregadora. És una cançoneta vella i ell un artista. Així, en ple estiu i com el vocalista de Puturrú de Fuá, Alarte pot proclamar… “Vuelvo a la rumba, vuelvo a la rumba, vuelvo a la rumba otra vez! Vuelvo a la rumba, vuelvo a la rumba, vuelvo a la rumba otra vez!”
Huracà Barberà
La vespra de sant Joan de l’any passat, abans d’anar a dinar, féiem temps uns amics a la barraca de La Verdad. El sol lluïa esplendorós, la pólvora de la mascletà omplia l’aire i tots badàvem alegres entre cerveses, coca amb tonyina i assortits de canapés. Semblava que aquell anava a ser un dia de Fogueres més. Però no, l’enrenou humà de la zona vip on ens havien colat s’obrí i una llum potent i bronzejada m’encegà. Tractí de fugir, però m’ho impedí la tanca metàl·lica de la barraca. Ell vingué a mi, era el president Camps. Sense perdre un punt de bioluminescència em somrigué i en aquell somriure vaig entendre que em deia “Jordi, Jordi, per què em perseguixes?” Tranquils, ni vaig caure de l’haca, ni vaig canviar de fe, perquè sé que el genuí valencianisme està en el meu partit i el Bloc no fabrica per a altres marques.
Valga l’anècdota per a provar que un encontre amb la primera autoritat valenciana no s’oblida fàcilment. Per això, algú deu recordar a Milano o Forever Young el pas del Molt Honorable: “Oye, Chema, que ha llamado Francisco Camps, a ver si tenemos las facturas de sus trajes y como eras tú quien llevaba la caja…” “¿Francisco Camps?” “Sí, chico, el presidente de Valencia ¿no te acuerdas?” “¡Joder, Manolo, claaaro que me acuerdo! Un tío muy correcto, sí. Pagó a tocateja y entre los billetes me encontré un prospecto de Fortasec”. “Es que su mujer es farmacéutica. ¿Y no se llevó la factura?” “No, tenía mucha prisa por no sé qué de una reunión muy importante de la comunidad. Eso sí que es un servidor público, saca tiempo el tío pa las cosas de su finca y todo, no como la Aguirre que…” “Cuidado con esos comentarios aquí, Chemita, que los carga el diablo”.
I després Chema i Manolo haurien trobat el duplicat de la factura i jo no hauria escrit açò. Tan bona carrera com estava fent Camps i per quatre trages cagats es llançarà a perdre tota. “Més van robar els altres” diu una veu popular, però és que ara no parlem ja de d’acceptar trages com a regal, sinó de mentir a la ciutadania i si això és demostra Camps quedarà inhabilitat, almenys moralment. I després què? Estarem desemparats els valencians? Trobe que no, en passar esta maror arribarà l’huracà. El PP valencià no té millor trumfo que Rita. Serà candidata a la presidència de la Generalitat i potser arribarà al palau del carrer Cavallers evocant el seu estimat Paco amb la lletra aquella de Dylan: “An innocent man in a living hell […] But it won’t be over till they clear his name and give him back he’s done. Put in an prison cell…”
Els bakuninistes en acció
Hui, 9 de juliol, toca parlar del Petroli. En este mateix dia, però de l’any 1873 i en el marc d’una vaga iniciada dos dies abans, milers d’obrers alcoians es concentraren davant de l’Ajuntament. Una comissió entrà a la casa consistorial per a negociar amb l’autoritat i els patrons. Agustí Albors, generosament untat pels amos, ordenà disparar contra la classe que l’havia fet alcalde i així començà un combat de quasi 20 hores, durant el qual es produïren molts incendis. Per 
això, esta revolució cantonal i anarquista s’anomena el Petroli. Albors pagà amb la vida i, tal com diu la làpida, la ràbia dels revoltats s’encruelí amb el seu cos. Després vingueren tres dies de govern obrer, els militars, la negociació, una falsa promesa d’amnistia i, com quasi sempre, la repressió dels rics als pobres. Polítics i historiadors de tot el món han escrit molt sobre el Petroli, però a mi la lliçó me l’ensenyà una novel·lista alcoiana, Isabel-Clara Simó. Gràcies a Júlia, títol i personatge principal del llibre, em vaig fer una idea de com va ser aquella gesta. Ací en van uns fragments:
“El juliol del 73 havia molta gana a Alcoi. I el poder és sempre el poder. Si ells diuen demà és festa que és el dia, del que siga, del patró o de la Constitució, del naixement d’un príncep o de dol per la mort d’un rei, tot està bé. Si els obrers diuen, demà no es treballa, perquè passem gana, aleshores això és desordre, això està castigat. Les vagues del juliol del 73 foren sonades. La mare deia que hi havia 10.000 obrers en vaga. L’avi Aracil, que devien ser uns 7.000” [… ] “Però… mira, en Alcoi no es pot ser obrer i no ser anarquista. O bé un és ric, o bé anarquista. I si un és obrer i no és anarquista, és que té l’esperit de ric, de llepaculs de l’amo, i renega de la seua condició, que és la pitjor cosa que es pot fer” […] “En el judici no s’aclarí res de res. Van quedar com uns revoltosos. Engels va dir que era la pitjor manera de fer una revolució, però Engels no va estar en Alcoi el 73″
Efectivament, l’any 1894 Friedrich Engels escriví una memòria d’aquells fets que anomenà Els bakuninistes en acció, en què diu coses com “Totes les notícies terrorífiques dels periòdics burgesos, que parlen de fàbriques incendiades, guàrdies afusellats en massa, persones ruixades amb petroli i després cremades, són pura invenció. Els obrers vencedors, encara que estiguen dirigits per aliancistes, són sempre massa generosos amb l’enemic per a actuar així. Este enemic els imputa totes les atrocitats que ell no deixa de cometre quan venç”, però que acaba amb la sentència següent: “Els bakuninistes espanyols ens han donat un exemple insuperable de com no s’ha de fer una revolució”. Hi podem estar d’acord o no, era l’opinió d’Engels. Però, al cap i a la fi, Engels no va estar a Alcoi l’any 1873 i, a més, era un comunista i… què saben eixos de fer una revolució?
Salvem els bonobos
El passat 11 de maig, la Universitat d’Alacant va nomenar doctora honoris causa la primatòloga anglesa Jane Goodall. Este reconeixement s’unix a d’altres com el títol de Dama de l’Imperi Britànic, la Medalla de Tanzània, la Medalla Hubbard de la National Geographic Society, el Premi Kyoto, el Príncep d’Astúries, la Medalla Benjamin Franklin o el Premi Gandhi/King per a la no-violència. Se’ls mereix, Lady Goodall ha dit coses tan necessàries com “No podem deixar la gent en la pobresa més absoluta, de manera que hem d’elevar el nivell de vida del 80% de la població mundial, i disminuir considerablement el del 20% que són els qui estan destruint els nostres recursos naturals”.
En els dies previs al nomenament de Goodall, la Universitat va col·locar pel campus uns panells adherits al paviment que simulaven les petjades d’un ximpanzé, al costat de les quals hi havia inscripcions que recordaven com de pròxims estem ximpanzés i humans: aspectes genètics, cognitius, socials… La gran lluita d’esta gran dama ha sigut i és defendre este cosí prim nostre que és el ximpanzé. En efecte, estos simis són molt pareguts a nosaltres, tant que de vegades t’entren ganes de dir “Quin fill de puta el mono dels collons!”. Disculpeu-me el llenguatge groller, però és que no he pogut oblidar un documental en què els ximpanzés es baldaven a colps, practicaven alegrement la violència i mataven la cria d’una nova membre del grup perquè temien que els haguera arribat prenyada de fora. Que 
tendres i humans, no? Però no tot està perdut, no estem abocats a ser violents per cap ADN malcarat i perdonavides. Fa dos milions d’anys, una branca dels ximpazés s’escindí del tronc comú per a donar lloc al Pan paniscus, més conegut com bonobo.
A diferència del ximpazé comú (Pan troglodytes), el bonobo s’organitza en matriarcat i, segons el zoòleg holandés Frans de Waal, és capaç de manifestar altruisme, compassió, empatia, amabilitat, paciència i sensibilitat. És cert que poden arribar a caçar, fins i tot primats més menuts, però en un seguiment fet durant cinc anys només ho aconseguiren en tres ocasions. Definitivament, els bonobos són uns parents molt enrotllats i no només perquè siguen pacífics, sinó perquè passen el dia enrotllant-se els uns amb els altres i de maneres també molt humanes: femelles i mascles, mascles i mascles, femelles i femelles, amb coit, només amb petting, bucogenitalment… I si no hi ha companyia, doncs com es fan eixes coses quan no es té companyia. Són ells, els bonobos, i no els hippies els qui van inventar allò de “Fes l’amor i no la guerra” i és als bonobos a qui ens hem d’assemblar i a qui hem de considerar cosins, cosins germans.
Ja com a honoris causa, Jane Goodall féu una conferència a l’aula CAM d’Alacant. Tot va ser parlar del ximpanzé comú, hostil i patriarcal i sense possibilitat de fer preguntes en acabar la xarrada. Un comando d’activistes bonobistes s’apropà a la conferenciant i li demanà pels bonobos. La seua resposta fou, més o menys, “Oh, yes, yes, bonobos… I bring potatoes”. Tan bons i tan oblidats, apunteu una altra causa justa a la qual hem de sumar-nos: Salvem els bonobos!
Comentaris recents