Home » 2009 » juny

Monthly Archives: juny 2009

La Virgen del Contrapasmo

Com que enguany el dia de l’orgull gai cau diumenge, serà celebrat dissabte. Mira que són llestos els organitzadors; la vespra s’allargarà i alguns l’empalmaran amb la festa i tot el cap de setmana serà disbauxa i reivindicació. La coincidència graciosa és que estos dos dies de desenfrenament bàquic, sàfic i homotransbiqueer estan flanquejats en el calendari per hui, divendres 26 de juny, festivitat de sant Josemaria Escrivà, i el dilluns 29, dedicat als sants Pere i Pau, roca i espasa del cristianisme primigeni. Ja estic com sempre: els ministres de Déu, el poble de Déu i les diverses inclinacions que tenen els uns i els altres quan es tracta del cor i l’entrecuix. “Dels pecats del piu, el Nostre Senyor se’nbenet_xvi riu”, diu la dita, però això no lleva que reprovem l’actitud del Vaticà en oposar-se a la despenalització universal de l’homosexualitat i que no ens agrade que el sant pare iguale transsexualitat i autodestrucció.

Però, malgrat això, cal buscar espais de diàleg, punts en comú, llocs on la fe i la pluralitat d’opcions sexuals puguen conviure amb relativa harmonia. Jo n’he trobat un: Múrcia. Concretament la pedania del Llano de las Brujas. Allà, cada segona octava del Diumenge de Resurrecció, la Virgen del Contrapasmo, que compta segons la premsa seriosa “con muchos seguidores entre la comunidad homosexual”, ix en alegre comitiva a recórrer l’horta, acompanyada pels fidels i una banda de música que, a més de passos processonals, interpreta entranyables peces com Paquito el Chocolatero o España Cañí i d’altres més del gust d’alguns romeus com ¿A quién le importa?, sí, la d’Alaska, o Sobreviviré de Mónica Naranjo. Marededeusenyor!, mai millor dit. Si voleu riure un poc, no us perdeu la crònica que en fa Planeta Murciano, impagable:

planeta_murciano

Der Judenstaat

estat_jueusAlguna virtut havia de tindre Benjamin Netanyahu i és que ha aconseguit unir els palestins nacionalistes d’al-Fatah i els islamistes de Hamàs. No és un pas molt gran, perquè s’han unit en el no a les condicions que el primer ministre israelià demana a un futur estat palestí lliure, però tota pedra fa paret en aquella terra de murs i intifades. Que el govern israelià estiga integrat bàsicament per falcons i ultraconservadors pot ser paradoxalment bo; ahí està la independència d’Algèria, aconseguida sent De Gaulle president de França.

Precisament estos dies he acabat L’Estat del jueus, un llibre “ben sovint més citat que no llegit”, tal com afirma Gustau Muñoz, traductor al valencià de l’original alemany de Theodor Herzl (1860-1904), pare del sionisme moderm. Herzl hi analitza la situació de la comunitat jueva arreu del món (“Els pobles entre els quals viuen els jueus són tots, sense excepció, antisemites vergonyants o desvergonyits”) i planteja un estat propi, que ubica a Palestina o Argentina, com a única solució a la qüestió jueva. theodor_herzl

Els plantejaments poden semblar una mica utòpics de tan benintencionats com són, però sorprén que no es parle de cap poble elegit (“No som pas diferents als altres humans”), de designis divins (“La teoria de la fundació divina […] no s’ajusta a la concepció moderna”) o d’exigències religioses (“Al nou país cada u trobarà la salut espiritual a la seua manera, amb total llibertat”) i sí de política social (jornada de treball de set hores, jubilació, subsidis, formació…).

En un passatge Herzl m’ha recordat a Fuster. Diu el de Budapest: “Aquest escrit té com a objectiu encetar la discussió general de sobre la qüestió jueva. Amics i enemics hi participaran, i confie que no ho faran en la forma que ha pres fins ara, amb defenses sentimentals i insults desgavellats”. Respecte de Nosaltres, els valencians, el de Sueca va escriure: “El llibre ha provocat discrepàncies rabioses i adhesions absolutes: les unes i les altres, i les actituds intermèdies, són coincidents, en substància. D’una manera explícita convergien a reconèixer amb mi el caràcter “dramàtic” de l’actual situació valenciana”.

De Netanyahu a Fuster, de la Terra Promesa a la Terra… Mítica i sense solució de continuïtat; jo sí que no dec tindre solució. Alegrem-nos, en tot cas, per la possible reconciliació palestina. Alegrem-nos, que en hebreu es diu, més o menys, “Hava nagila, hava nagila, hava nagila ve nis’mecha…”.

Argumentaris

alfons_lujanDisculpeu-me que continue amb anècdotes electorals. El passat dijous, a la Casa de Cultura de Callosa d’en Sarrià, vam fer un míting Vicent Llobell, regidor i metge del poble; Vicent Serra, professor i secretari comarcal de la Marina Baixa; Alfons Luján, representant de llenceria i secretari comarcal del Baix Vinalopó, i jo mateix. No sé si vam influir molt o poc en el vot dels callosins i callosines, però allà hem tret un 4’28%, un gran percentatge si es compara amb el general. Abans de començar l’acte, Alfons em diu enutjat que no s’ha dut bé la campanya, que això no pot ser, que… De vegades, Alfons és al cabreig el que Obèlix a la poció màgica de Panoràmix: en ell és perenne, no li calen noves dosis. No és mal jan, tot s’ha de dir. Concreta la indignació en la falta d’argumentaris distribuïts per part de l’Executiva del Bloc. Jo crec que els valencianistes tenim massa arguments i tot, però, en fi, tampoc és desgavellat que el secretari vulga argumentari.

El dimecres, com que és dia de mercat i hi ha molt de personal, vam fer campanya al Campello i Mutxamel, on coincidírem amb un grup de militants socialistes que recuperava forces al bar de la plaça. Entre ells, estava el diputat Bernabeu. Ens saludem i done a un dels ciutadans de la barra el nostre programa. “Però com vols que vos vote a vosatros havent açò?”, em diu. Gire el cap i una animada senyora em mostra orgullosa la seua regata al final de la qual havia enganxat un adhesiu del PSOE. Al·legoria de les urnes amb missatge gens subliminar, directe a l’hipotàlem del votant masculí. Completava la caravana socialista una joveneta amb un vestit roig dels que deixen poc a la imaginació. També duia adhesius i participava de la conya electolibidinal. Algú dirà que això són arguments de pes, però a mi el quadre no em va paréixer molt progressista.

alfons_o_guerraDe vesprada, a Alcoi, abans d’anar-me’n a una trobada amb militants i simpatitzants, ma mare critica un comentari d’Alfonso Guerra a propòsit de l’amor que es tenen Camps i el Bigotes. El troba homòfob. Li recorde que no és la primera vegada, fa anys l’exvicepresident va dir que Rajoy era un “mariposón”. Si algú sap què pensa d’això Zerolo, que m’ho diga, per favor. I sense deixar Guerra i el seu partit acabe l’entrada. A la festa de tancament de campanya que vam fer al Zoo Loco, va aparéixer Jordi Martínez Juan, regidor socialista. Xambra, que és com l’anomenem tots els qui l’apreciem, és un tio mordaç i simpàtic, capaç de dir-te en un minut de quin mal s’ha de morir el Bloc, el PP i la mitat dels seus companys de partit. Parlava d’eixos mals nostres, quan va intercalar en el discurs que fa temps el PSOE els envià un tècnic en estratègia electoral per a ajudar-los. La història va ara i potser la trobareu un poc bròfega, però Rafel Carbonell, el meu germà i jo encara ens estem rient. Plis-plai en mà, Xambra amollà el record: “Un xaval del partit, expert en campanyes, mos va fer una exposició de com estava la cosa a Alcoi i després va dir “Vosotros tenéis ahora un target que es sacar 27 votos más en la calle Ibi” i  jo li vaig contestar “A mi deixa’m estar de targets, ¿Tú me vas a traer aquí a Alfonso Guerra a hasser-se una paja en medio la calle Ibi? No? Pos vés-te’n a la merda”.

Ja veus, Alfons, una pitrera, un vestit curt i Alfonso Guerra fent-se la mà enmig d’un carrer, què t’ha semblat l’argumentari?

Anàlisis postelectorals

Tan bon punt tanquen els col·legis electorals i apareixen les primeres estimacions de vot, tots els partits diuen que han guanyat. Els resultats estan ahí i demostren que no, que no tots han guanyat. La victòria, la satisfacció, l’alegria o l’èxit se’ls atribuïx cadascú en funció de l’anàlisi que faça dels comicis. Jo n’oferisc ací unes quantes:

1. Anàlisi de sant Mateu o de la paràbola dels treballadors de la vinya: “Així, els darrers passaran a primers, i els primers, a darrers”. No hem de perdre l’esperança, germans, és una gran virtut teologal.

2. Anàlisi Buenaventura Durruti o antídot contra la ruïna: “No ens fan por les ruïnes […] Portem un món nou dins de nosaltres i eixe món creix a cada instant”. I eixe món es diu espai valencià de progrés.

3. Anàlisi Rocco “Walter” Torrebruno: “Lo importante no es ganar, sino participar y divertirseeeeeeee!”. Missió acomplida, mestre.

4. Anàlisi Lluís Companys, el president màrtir: “Tornarem a lluitar, tornarem a sofrir, tornarem a véncer”. Sobretot a sofrir.

5. Anàlisi marxista: “He passat una nit estupenda, però no ha sigut esta” (Julius H. Marx, el gran Groucho).

6. Anàlisi Porky: “Th-th-that’s all folks!

porky

Daniel Climent i Giner

Amb la intenció, i potser l’excusa, de fer campanya, el Bloc de l’Alacantí va organitzar un sopar d’amics, coneguts i saludats de Jordi Davó. Amb una taxonomia tan planiana, vaig pensar que l’amic Dani Climent em faria una bona presentació perquè és un bon comunicador i un tio intel·ligent. No va ser una bona presentació, va ser una presentació magnífica. Algú em digué que semblava una hagiografia. No sóc cap sant jo, d’acord, però, tret dels qualificatius que em dedicà Dani, en el seu text hi ha reflexió política per a dir amén. Ací van les paraules del mestre:

daniel_climentUna de les coses bones que té Jordi és que s’atreveix a tot, fins i tot a encomanar-me que li faça la presentació, tot i les nostres amables discrepàncies que els lectors del seu bloc poden testificar. Però, és clar, juga amb avantatge perquè sap que, més enllà dels punts de vista diferents sobre algunes qüestions puntuals, el valore profundament. I tot i que expressions com “t’estime” hagen sigut degradades recentment per un poc honorable president, en la mesura que anaven associades a intercanvis materials de més que dubtosa procedència i finalitats, no hem de renunciar a dotar-les de sentit propi, a fer-les nobles en tant que les definim nosaltres amb la pràctica quotidiana. Doncs sí, em cau molt bé Jordi, l’estime afectivament parlant, però també racionalment perquè en el temps que l’he tractat li he detectat qualitats que voldria veure ben vives en els polítics que ens representen, tant quan estan en el poder com quan estan en l’oposició. Una, i ben important, és que és capaç de dir sí, d’enfocar les coses en positiu, de no fer de la lamentació un ritual, ni de la negació cap garantia de posseir la raó.

I, per formació, per caràcter i per pràctica, és capaç de mirar endavant, però sense perdre de vista el retrovisor, és a dir, on anem, però també quins perills ens poden vindre d’un passat no analitzat adequadament. Però, sobretot, insistisc, és capaç de mirar avant, perquè, com deia la meua aüela Encarnació, “qui no mira avant, arrere torna”. Perquè, lamentablement, és habitual la tendència a substituir l’anàlisi dels fets per l’adhesió a unes sigles, a unes idees esclerotitzades en el passat. I creure que perquè un partit porta una S de socialista és d’esquerres, quan allà on manen es fa difícil trobar diferències substancials amb els denostats populars. De fet, solen anar junts a l’hora de restringir llibertats, com quan boicotegen la Xarxa Ramon Llull, la TV3 o la presència de la nostra llengua en els parlaments europeu o espanyol. O quan s’enfronten a les condemnes europees per la destrucció del territori o en l’afició a clavar la mà en les arques públiques per resoldre assumptes privats o del partit; per no parlar de mantindre l’espoli fiscal sobre el nostre país, de dirigir les vies de comunicació, i la mirada, obsessivament cap al cau dels amos, en lloc de cap a Europa, o d’apoderar-se de la representació parlamentària d’uns altres a base de posar barreres o de prohibir votar a gent que no ha sigut condemnada mentre, això sí, mantenen en actiu i legalment blindats els infames que defensen la barbàrie franquista o desprestigien les institucions i el sistema democràtic, per no dir la tendència genuflexa a subvencionar amb diners de tots institucions que segreguen les dones o emparen els pederastes.

I per això ens convé fer l’esforç de pensar autònomament, de renunciar a desqualificacions simplistes i apriorístiques que tracten d’associar la coalició de què formem part a la dreta. ¿És de dretes haver desenvolupat, des de fa temps, el sistema de protecció social més avançat de l’estat espanyol, com va fer el PNB, amb gran experiència de coalicions productives amb partits oficialment d’esquerres? ¿És de dretes que al País Basc, amb un govern encapçalat per un economista que creia en el seu país, els treballadors hagen resultat menys exposats als efectes de la depredació, que els que han estat sotmesos a determinades pràctiques immobiliàries, financeres, etc. imperants en la darrera dècada? Pràctiques que, cal dir-ho, han estat impulsades per governs populars i socialistes coalitzats no tan sols de facto en la defensa d’un sistema corrupte i d’una democràcia “a la turca”, sinó finalment de iure, com hem vist al País Basc i a Navarra. I per això m’agrada tant veure Jordi Davó formant part d’una llista, d’una Coalició per Europa d’ample espectre, cromàticament enriquidora, encapçalada per Ramon Tremosa, un economista de primera que és capaç d’utilitzar els seus coneixements no tant per justificar el que hi ha, activitat a què es dediquen una gran part d’eixos professionals, sinó per a proposar un futur més lliure, més digne i més solvent no tan sols per a Catalunya, sinó també per al País Valencià, societats que considera, com Jordi, com nosaltres, sinèrgicament lligades, simbiòtiques, mútuament millorables, no tant en la mesura de compartir passat, records, llengua i cultura, sinó en la de generar projectes de convivencialitat democràtica, de progrés sostenible, d’europeïtat.

I amb altres membres del Bloc, encapçalats per Enric Nomdedéu, regidor en l’Ajuntament de Castelló de La Plana, on la majoria absoluta del Partit Presumpte es veu recolçada per l’anòmia absoluta del Partit Silenciós i on la faena d’oposició i de proposicions que fa Enric és superior a la de tot el grup majoritari de l’oposició, com ja estem habituats a constatar en tants i tants ajuntaments. Sí, Enric Nomdedéu és un polític en el sentit noble del terme, capaç d’interessar-se per múltiples problemes de la polis, d’assessorar-se adequadament i d’abordar-los amb solvència, prudència i equilibri, com vam comprovar els que el vam veure en el debat de Canal 9. I fetes eixes presentacions, torne, com ha de ser, al nostre amic Jordi, a Jordi Davó. Anar en una llista com la que presenta la Coalició per Europa, amb referents com Ramon Tremosa o Enric Nomdedéu, és òbviament un honor, un repte, una responsabilitat. Però la llista també arriba a ser bona perquè té gent com Jordi, com el nostre Jordi Davó, un jove amb encara menys passat que futur, que sap de moltes coses i que s’interessa per moltes més. Amb capacitat d’aprendre, però també d’ensenyar, que sap de llengua però no necessita manifestar-ho dient hipocorístic o pronom feble cada dos per tres i que sap anomenar gramàtica al que altres necessiten dir morfosintaxi per marcar diferències, per separar-se de nosaltres. I que sap de política, i d’història i de sociologia…

I perquè és alcoià, redéu, una gent molt especial a qui s’ha de donar de menjar a banda, però que els tens quan els necessites i són capaços d’encapçalar moviments que acaben molt més enllà del barranc de la Batalla. I perquè uneix dos qualitats ben necessàries avui dia: capacitat i voluntat. Com el seu paisà Ovidi Montllor, de qui per a acomiadar-me prenc prestats fragments d’una cançó per a dedicar-los a Jordi, perquè crec que eixa cançò el representa molt bé, tan bé com ho faria ell en nom de tots nosaltres si arribara a ser eurodiputat:

Plovia aquell dia perquè vull,
perquè tinc ganes que ploga!
Després varem parlar perquè vull,
perquè tinc ganes de parlar!
Vam sentir un món nou perquè vull,
perquè no m’agrada aquest!
Vam viure amb gent preciosa perquè vull,
perquè estic fart de la contrària!
Tot era meravella perquè vull,
perquè estic cansat de coses lletges!
I acabe la cançó perquè vull,
Tot comença en un mateix.

Per a mi, en certa mesura, eixe és Jordi Davó. I, com diu la cançó, tot comença en un mateix. En nosaltres, en cadascun de nosaltres i, de manera simbòlica, en el nostre vot el dia 7 al Bloc, a Jordi Davó, a Enric Nomdedéu, a la Coalició per Europa en representació nostra. Perquè tot comença en un mateix.

¿Com pagar-te, estimat Dani, una presentació tan elogiosa, una concepció de la política tan necessària, tants ensenyaments al llarg dels anys? No ho sé, però des d’ací t’agraïsc tot això i el que vindrà amb una altra cançó, perquè tu, company, saps que arribarà un de matí que el plor serà d’alegria…

1