El Tractat
En llaor de sant Bartomeu, màrtir patró dels armenis —no fa molt martiritzats, pels turcs quan eren imperi—, i d’Abdó i de Senén, beneïts Sants de la Pedra, coneguts dellà la Sénia com sant Nin i com sant Non —estos catalans, que poca-soltes que són!—, es fa al Campet de Mirra festa com no n’hi ha al món. Este poble tan menut reviu una història gran: el pacte que allà signaren el nostre bon rei en Jaume i l’infant dels castellans. Quasi versege i tot, el que faltava.
Amb els nobilíssims n’Enric de Blesa i en Miquel Martineç, senyors de Xàtiva i Mutxamel, vaig anar a la representació del Tractat d’Almirra. Té lloc cada 25 d’agost i us la recomane vivament. Pagà la pena endinsar-se en aquelles contrades encara lliures de l’especulació, gaudir d’hora i mitja de teatre a la serena, comprovar que, en este cas, el terme amateur s’adiu més amb l’origen llatí (‘qui estima’) que no amb el manlleu francés (‘aficionat’), remembrar nostre passat, escoltar música antiga, vore focs artificials…
Falta una estampa de l’auca? I tant que hi falta… el sopar! Escolteu, gentils i serfs, el consell d’un menestral: porteu de casa el recapte, si no voleu dejunar. I no és per manca de fonda, que n’hi ha una de ben gran, és que l’hostaler és mestre en no servir-te ni un plat. Faràs la teua comanda i esperareu, tu i la fam, mentre el vilatà que arriba prompte es cruspix l’entrepà. Ni avisa de la tardança, ni el commou l’afamat, però es justifica alegre, que és cosa molt principal.
Llevat d’això, una gràcia. Per sant Lluís, rei de França, l’any que ve tots al Tractat.
UGT i CCOO… del País Valencià?
Segons els lingüistes, els verbs performatius són aquells amb els quals dir és literalment fer. Jurar i prometre en són dos exemples ben clars. Quan algú jura o promet el que siga l’acció ja està feta. Que finalment, com en els judicis de les pel·lis americanes, diga la veritat, tota la veritat i res més que la veritat o complisca fidelment les obligacions del càrrec sense tirar mà a la caixa són figues del paner de l’ètica, no de la lingüística.
L’any 2003, juntament amb la Intersindical Valenciana, Comissions Obreres i la UGT signaven el Compromís pel Valencià. Amb els sindicats, es comprometien també associacions cíviques, institucions acadèmiques i partits polítics, entre els quals estaven tots els que suposeu i també el PSPV. El compromís prenia forma en la defensa de 50 mesures de suport al valencià. Citaré només la primera:
1. Promulgar normes legals que afavorisquen actuacions encaminades a la defensa, ús i promoció del valencià.
Està bastant clar, no? Doncs bé, el jurista, lingüista i sindicalista Francesc Esteve ens informa, en un article a El Temps (núm. 1313, 11 d’agost de 2009), que UGT i CCOO han pactat amb el PP i sindicats com CSI-CSIF i CEMSATSE una Llei d’ordenació i gestió de la funció pública valenciana que no recull l’anomenat requisit lingüístic. A diferència del que passa a les Balears, el País Basc, Catalunya i Galícia, als qui opositen a una plaça de funcionari al País Valencià no se’ls demanarà que en coneguen la llengua pròpia.
De tant en tant, continuarem trobant-nos, sota l’emblemàtic elm de Pere el Cerimoniós, el malcarat o malcarada de torn que t’amolla “A mí es que si no me habla en castellano no le voy a atender” o un “¿Cómo dice?” que ho diu tot. I serà així gràcies en part a CCOO i UGT, tan prests a onejar senyeres pel 9 d’Octubre i el 25 d’Abril, a agafar la pancarta per demanar serveis públics de qualitat, a reclamar millor atenció al ciutadà…
M’agradaria conéixer l’opinió dels amics i companys nacionalistes, independentistes alguns fins i tot, que continuen sindicats a la UGT i CCOO. M’agradaria, però tem que continuaran pietosament muts… i a la gàbia, és clar.
Ab gran goig, sens improperi
Anit vaig assistir a una representació del Misteri d’Elx, un dels assajos previs a la Festa, per a ser exactes. La solitud del despatx, la falta de son i el dia plujós de hui conviden a la introspecció, a transitar l’ànima pròpia. Vaja, quin desordre m’hi he trobat! Recorde ara la pregària de la Maria: “Gran desig m’ha vengut al cor/ del meu car Fill ple d’amor/ tan gran que no ho podria dir/ on, per remei, desig morir”. El cel de la Basílica s’obri i, des de la Magrana, l’àngel anuncia: “Déu vos salve, Verge Imperial,/ Mare del Rei celestial,/ jo us port saluts e salvament/ del vostre fill omnipotent”.
Sant Joan rep la palma que l’àngel ha donat a Maria: “Ai, trista vida corporal!/ Oh, món cruel, tan desigual!/ Oh, trist de mi! Jo on iré?/ Oh, llas, mesquí! Jo què faré?”. Després de sant Pere i una part dels apòstols, n’arriben tres més: és el Ternari. Camí del cadafal, molt a prop d’on estic assegut, la seua polifonia m’aborrona: “Oh, poder de l’Alt Imperi,/ Senyor de tots los creats!/ Cert és aquest gran misteri/ ser ací tots ajustats”. Tal com volia, la Mare de Déu mor i els apòstols avisen les Maries per a soterrar-ne el cos. En llatí, entonen el salm 114.
Però la judiada reclama les despulles: “No és nostra voluntat/ que esta dona soterreu,/ ans de tota pietat/ vos manam que ens la deixeu”. Lluiten, els israelites queden paralitzats i supliquen “Som nós penedits/ de tot nostre cor/ Pregam-te, Senyor,/ nós vulles guarir”. Ja convertits i sanats, s’unixen al càntic: “Respectant la tal figura,/ ser de tant majestat,/ de la Verge santa i pura,/ adorem-lo de bon grat”. Davalla de l’altura un cor d’àngels, la Mare de Déu ressuscitada és assumida al cel, sant Tomàs es disculpa per arribar tard (“Vós m’hajau per excusat/ que les Índies m’han ocupat”) i la Verge és coronada per Déu mateix. Una pluja d’oripell torna a fer el miracle.
Disculpeu-me, tres hores i tanta bellesa no caben en pocs paràgrafs. Una barreja d’espiritualitat cristiana, de mestria musical i d’orgull valencià m’envaí en escoltar esta obra quasi tan antiga com el nostre poble. Feu propòsit d’anar al Misteri; prompte, si no podeu enguany. Potser ens trobarem allà i podrem dir, com els apòstols, “Amb gran goig, sens improperi,/ som ací en breu portats./ Cert és aquest gran misteri/ ser ací tots ajustats”.
El tarongerar de l’alcadessa
Gràcies a Información, hem sabut que Sonia Castedo podrà plantar davant de l’Ajuntament d’Alacant els tarongers que tanta il·lusió li fan. Si la imatge final de la plaça s’assembla a la virtual que publica el diari, la ciutat haurà guanyat molt. Fins fa poc, esta plaça feia de pàrquing exclusiu i gratuït per a autoritats municipals, un ús mesquí de l’espai públic que era bastant habitual en els ajuntaments franquistes. A Alacant pervivia este costum, com una ombra negra de l’horrible edifici de l’Audiència Provincial, també d’època franquista, sobre la llum barroca de la façana consistorial. Amb els tarongers i els sortidors, la ciutadania corrent recuperarà la plaça. L’enhorabona a esta alcaldessa, que dóna places a la gent i lleva honors a Franco. A més, cal felicitar-se per l’arbre que ha escollit la primera edil. Els tarongers faran que la plaça i potser l’Ajuntament siguen més valencians encara, els agermanaran estèticament amb el pati annex al Palau de la Generalitat, ple de tarongers hui en dia, solar pretèrit del Consell de la ciutat que fou i és cap i casal del Regne.
Ai, la taronja! Tan arrelada al nostre imaginari col·lectiu, tan homenatjada pels nostres artistes. N’hi ha als quadres de Sorolla, de Pinazo, de Gastón Castelló. Teodor Llorente recorda la seua infància dient “Vora el barranc dels Algadins/ hi ha uns tarongers de tan dolç flaire/ que, per a omplir d’aroma l’aire/ no té lo món millors jardins”. I, en el Coral romput, Estellés declara així amor i desig: “A tu que et rius, a tu, et voldria tenir/ per sempre al meu costat, rient-te, perquè rius,/ i rius amb tota l’ànima i rius amb tot el cos,/ i rius, amor!, amb tota la teua joventut/ i amb la salut daurada de la taronja oberta/ amb els dits, amb les ungles, bàrbarament alegre!”
L’afany taronger de l’alcaldessa s’emmarca en la també artística iniciativa municipal “Alicante, guapa, guapa, guapa!”, molt més desig que realitat. Un exemple: en ple centre històric, al costat de la cocatedral, hi ha una casa enderrocada i uns contenidors afigen la pudor molesta de la brossa al trist espectacle visual. Passe per allà amb un amic alacantí, ho mira, em mira i diu desconhortat: “Alicante… guarra, guarra, guarra!” Açò em recorda que, durant la intensa campanya europea, vaig assistir amb el meu seguici al sopar de gala de la Plataforma d’Iniciatives Ciutadanes, la PIC. A més de la societat civil més compromesa, hi estàvem tots: la gauche valencienniste, l’eurocommuniste, la postcommuniste i, per descomptat, la gauche divine i el PSOE. Manolo Alcaraz, que és alma mater de la PIC i encarna ell mateix totes les gauches citades, ens donà satisfet la benvinguda: “Xe, açò pareix una boda”. “Sí, però la nóvia no es casa amb ningú”, li vaig dir jo. Va anar bé el sopar. Al final, parlaments, premis, alguna llàgrima sincera i emocionada i un vídeo sobre l’estat d’Alacant, que resultaria molt més divertit si no fóra tan real. Per a vore’l, feu clic en la cara d’Alcaraz.
Barbut Ahmadinejad
No hi ha més remei, per a trobar graciós Mahmud Ahmadinejad cal passar-lo pel sedàs paròdic de Joaquín Reyes. Feu 
clic ací, per a comprovar com millora el de Garmsar quan l’analitza el d’Albacete. El diari que tinc hui damunt la taula no diu res de l’Iran, de la revolució verda, de Mussaví o dels aiatol·làs. A Tel-Aviv, la ciutat de la primavera que enguany celebra el seu centenari, un jueu ultraortodox ha mort un xic de 26 anys i una xica de 16 només perquè són homosexuals. A l’Iran d’Ahmadinejad això és impensable: hi ha jueus, sí, però, tal com va explicar el president, no hi ha homosexuals.
Fa poc he llegit Persèpolis, de la iraniana Marjane Satrapi. Us el recomane, de vegades la millor manera de conéixer la història recent d’un país és a través de les vivències d’un dels seus naturals. El còmic de Satrapi comença en els últims temps de govern de Muhammad Reza i l’esclat de la revolució islàmica que, segons l’autora, hauríem de d’anomenar democràtica. Les llibertats, la vida al carrer, l’ensenyament… pràcticament tot canvià amb el control de l’estat per part dels islamistes, els barbuts, tan qüestionats ara com el xa fa trenta anys.
Després hi ha la por a ser depurats, l’exili d’alguns, la guerra amb l’Iraq aliat dels Estats Units, el temps que Satrapi passà a Àustria, el retorn a Teheran, els estudis d’art dificultats per una moral absurda… Encara no he vist la pel·lícula, però crec que no em decebrà. Bé, com deia, un còmic molt recomanable que, en esta ocasió, sí que podem gaudir en llengua valenciana. I si en voleu més, no us perdeu Brodats; també en català i també boníssim.
Comentaris recents