Anit vaig assistir a una representació del Misteri d’Elx, un dels assajos previs a la Festa, per a ser exactes. La solitud del despatx, la falta de son i el dia plujós de hui conviden a la introspecció, a transitar l’ànima pròpia. Vaja, quin desordre m’hi he trobat! Recorde ara la pregària de la Maria: “Gran desig m’ha vengut al cor/ del meu car Fill ple d’amor/ tan gran que no ho podria dir/ on, per remei, desig morir”. El cel de la Basílica s’obri i, des de la Magrana, l’àngel anuncia: “Déu vos salve, Verge Imperial,/ Mare del Rei celestial,/ jo us port saluts e salvament/ del vostre fill omnipotent”.

Sant Joan rep la palma que l’àngel ha donat a Maria: “Ai, trista vida corporal!/ Oh, món cruel, tan desigual!/ Oh, trist de mi! Jo on iré?/ Oh, llas, mesquí! Jo què faré?”. Després de sant Pere i una part dels apòstols, n’arriben tres més: és el Ternari. Camí del cadafal, molt a prop d’on estic assegut, la seua polifonia m’aborrona: “Oh, poder de l’Alt Imperi,/ Senyor de tots los creats!/ Cert és aquest gran misteri/ ser ací tots ajustats”. Tal com volia, la Mare de Déu mor i els apòstols avisen les Maries per a soterrar-ne el cos. En llatí, entonen el salm 114.

Però la judiada reclama les despulles: “No és nostra voluntat/ que esta dona soterreu,/ ans de tota pietat/ vos manam que ens la deixeu”. Lluiten, els israelites queden paralitzats i supliquen “Som nós penedits/ de tot nostre cor/ Pregam-te, Senyor,/ nós vulles guarir”. Ja convertits i sanats, s’unixen al càntic: “Respectant la tal figura,/ ser de tant majestat,/ de la Verge santa i pura,/ adorem-lo de bon grat”. Davalla de l’altura un cor d’àngels, la Mare de Déu  ressuscitada és assumida al cel, sant Tomàs es disculpa per arribar tard (“Vós m’hajau per excusat/ que les Índies m’han ocupat”) i la Verge és coronada per Déu mateix. Una pluja d’oripell torna a fer el miracle.

Disculpeu-me, tres hores i tanta bellesa no caben en pocs paràgrafs. Una barreja d’espiritualitat cristiana, de mestria musical i d’orgull valencià m’envaí en escoltar esta obra quasi tan antiga com el nostre poble. Feu propòsit d’anar al Misteri; prompte, si no podeu enguany. Potser ens trobarem allà i podrem dir, com els apòstols, “Amb gran goig, sens improperi,/ som ací en breu portats./ Cert és aquest gran misteri/ ser ací tots ajustats”.