Segons els lingüistes, els verbs performatius són aquells amb els quals dir és literalment fer. Jurar i prometre en són dos exemples ben clars. Quan algú jura o promet el que siga l’acció ja està feta. Que finalment, com en els judicis de les pel·lis americanes, diga la veritat, tota la veritat i res més que la veritat o complisca fidelment les obligacions del càrrec sense tirar mà a la caixa són figues del paner de l’ètica, no de la lingüística.

L’any 2003, juntament amb la Intersindical Valenciana, Comissions Obreres i la UGT signaven el Compromís pel Valencià. Amb els sindicats, es comprometien també associacions cíviques, institucions acadèmiques i partits polítics, entre els quals estaven tots els que suposeu i també el PSPV. El compromís prenia forma en la defensa de 50 mesures de suport al valencià. Citaré només la primera:

1. Promulgar normes legals que afavorisquen actuacions encaminades a la defensa, ús i promoció del valencià.

Està bastant clar, no? Doncs bé, el jurista, lingüista i sindicalista Francesc Esteve ens informa, en un article a El Temps (núm. 1313, 11 d’agost de 2009), que UGT i CCOO han pactat amb el PP i sindicats com CSI-CSIF i CEMSATSE una Llei d’ordenació i gestió de la funció pública valenciana que no recull l’anomenat requisit lingüístic. A diferència del que passa a les Balears, el País Basc, Catalunya i Galícia, als qui opositen a una plaça de funcionari al País Valencià no se’ls demanarà que en coneguen la llengua pròpia.

De tant en tant, continuarem trobant-nos, sota l’emblemàtic elm de Pere el Cerimoniós, el malcarat o malcarada de torn que t’amolla “A mí es que si no me habla en castellano no le voy a atender” o un “¿Cómo dice?” que ho diu tot. I serà així gràcies en part a CCOO i UGT, tan prests a onejar senyeres pel 9 d’Octubre i el 25 d’Abril, a agafar la pancarta per demanar serveis públics de qualitat, a reclamar millor atenció al ciutadà…

M’agradaria conéixer l’opinió dels amics i companys nacionalistes, independentistes alguns fins i tot, que continuen sindicats a la UGT i CCOO. M’agradaria, però tem que continuaran pietosament muts… i a la gàbia, és clar.