En llaor de sant Bartomeu, màrtir patró dels armenis —no fa molt martiritzats, pels turcs quan eren imperi—, i d’Abdó i de Senén, beneïts Sants de la Pedra, coneguts dellà la Sénia com sant Nin i com sant Non —estos catalans, que poca-soltes que són!—, es fa al Campet de Mirra festa com no n’hi ha al món. Este poble tan menut reviu una història gran: el pacte que allà signaren el nostre bon rei en Jaume i l’infant dels castellans. Quasi versege i tot, el que faltava.

Amb els nobilíssims n’Enric de Blesa i en Miquel Martineç, senyors de Xàtiva i Mutxamel, vaig anar a la representació del Tractat d’Almirra. Té lloc cada 25 d’agost i us la recomane vivament. Pagà la pena endinsar-se en aquelles contrades encara lliures de l’especulació, gaudir d’hora i mitja de teatre a la serena, comprovar que, en este cas, el terme amateur s’adiu més amb l’origen llatí (‘qui estima’) que no amb el manlleu francés (‘aficionat’), remembrar nostre passat, escoltar música antiga, vore focs artificials…

Falta una estampa de l’auca? I tant que hi falta… el sopar! Escolteu, gentils i serfs, el consell d’un menestral: porteu de casa el recapte, si no voleu dejunar. I no és per manca de fonda, que n’hi ha una de ben gran, és que l’hostaler és mestre en no servir-te ni un plat. Faràs la teua comanda i esperareu, tu i la fam, mentre el vilatà que arriba prompte es cruspix l’entrepà. Ni avisa de la tardança, ni el commou l’afamat, però es justifica alegre, que és cosa molt principal.

Llevat d’això, una gràcia. Per sant Lluís, rei de França, l’any que ve tots al Tractat.