En el món futur que presenta la hilarant The Sleeper, les relacions sexuals entre persones han sigut substituïdes pel gaudi en solitud de l’orgasmatron, una meravella tècnica del segle XXII, que proporciona a l’usuari un plaer asèptic i notablement superior al del prehistòric i encara vigent intercanvi de fluids. Perplex davant aquella barbaritat de la ciència i despert després de dos-cents anys d’hibernació, Miles Monroe (Woody Allen) tracta de convéncer Luna Schlosser (Diane Keaton) que ell és molt millor que qualsevol màquina. Poc després, en vore’s perseguit per la policia, Monroe s’amaga dins de l’orgasmatron i d’allà el trauen, quan salten les alarmes de l’aparell, feliç, però com un drap mil vegades escorregut. Memorable també és l’escena en què Allen, disfressat de robot, ha d’anar passant una esfera d’efectes psicòtrops.

Vaig recordar la pel·lícula pels comentaris d’un parell d’amics. L’un em conta que la seua parella ha passat feliçment de l’anorgàsmia a la multiorgàsmia. El canvi, per descomptat, no hauria sigut possible sense que ell entrara en escena, com cantaria Llach, “amb el tremp de l’olivera, que no posa mai el seu ramatge verd-blau a la mà d’aquell que la voldria sotmesa”. L’altre amic espera trobar una xica intel·ligent, còmplice, bella, agradable i… “que finja bién los orgasmos”, renuncia a ser una màquina. I és que com que l’orgasme masculí és un assumpte tan tangible, limitat, veraç i de vegades patètic, el femení ha esdevingut una espècie d’arcà, un graal dalt d’un graó inabastable a molts cavallers, el triangle de les Bermudes on s’han enfonsat potents cuirassats, una excusa per a escriure…

Atesa la importància del tema i amb l’objectiu de lluitar per la pau, contra l’escalfament global i per la justícia social i de gènere, fa dos anys es va organitzar una jornada mundial de l’orgasme. Són divertides estes iniciatives de la postmodernitat jocosa, però jo preferisc una anàlisi seriosa i marxista del tema: