Home » 2009 » novembre

Monthly Archives: novembre 2009

Home cavall amb el cap damunt del pic

De la Sénia a les Alberes, de les Medes al Segre, Catalunya és una gran destinació turística. Els arrossars del Delta, la Tortosa renaixentista, les restes romanes de Tàrraco, la Barcelona medieval i modernista, de Rajoy i de Carod, el call de Girona, Perpinyà la catalana… Si de tots els volts que he fet arreu de la nació veïna i germana n’haguera de recomanar un, seria el de les comarques de l’Empordà: Peratallada, Begur, Palafrugell, El Port de la Selva, Castelló d’Empúries… Aneu, si podeu, a l’estiu i dediqueu un matí al bany, una vesprada a Sant Pere de Rodes i una nit a Dalí. A eixes hores, evitareu cues llarguíssimes per a accedir al Museu i podreu gaudir-ne sense excés de tràfec ni transpiració. Aquella visita va ser, en el meu cas, el compliment més cultural i artístic de la parèmia que recomana el dinar reposat i el sopar passejat. No totes les nits fas la digestió veient l’obra d’un pintor universal. En una terrassa que hi ha mitjan recorregut, et servien copes de cava i vídeos de Dalí. En un d’ells l’artista confessa, fatxenda i desvergonyit, que “el problema del surrealismo es Avida_Dollarsque me estoy volviendo ligeramente mul-ti-mi-llo-na-rio!” Recorde també un petit dibuix del mestre: Buròcrata encefalofàl·lic amb maquina de cosir. No trobeu, de veritat, que era un geni? A mi, simple i llec com sóc, em resultaria impossible no sols dibuixar com Dalí, tampoc done per a idear un títol així: Buròcrata encefalofàl·lic amb maquina de cosir.

Ja han començat els cursos de valencià del SPV. L’interés del personal de la UA per aprendre valencià o millorar el que tenen creix i això sempre és una bona notícia. En els nivells oral i elemental el castellà interferix més marcadament en el valencià, és normal. Algunes errades, a força de repetir-se, acaben resultant-te familiars, entranyables. Així, havent assimilat la pèrdua de l’última vocal en algun mots, hi ha qui diu xocolat, exam, planet o enxuf. També es pren adjectiu per verb i, per tant, “Jo viu en un pis grand”. Ara lligaré este paràgraf amb l’anterior. Corregia un exam —perdó, examen— el curs passat quan m’atrapà de nou l’expressió abassegadora i ressuscitada de Dalí. En una redacció sobre Internet aparegué clar i valencià un… HOME CAVALL AMB EL CAP DAMUNT DEL PIC. Impressionant, aquelles paraules tenien la força del buròcrata de més amunt. Què volia dir l’examinand? La confusió em durà dies de dormir poc i cavil·lar moltíssim, n’havia de traure l’entrellat. Finalment arribí a la conclusió que en la lògica de l’aprenent hi havia un “hombre cabal con la cabeza sobre los hombros”, que, a falta de muscles, tenia el pit convertit en pic. Tema resolt, sí, però l’home cavall amb el cap damunt del pic no podia quedar-se dormint el son dels títols. Vaig demanar a l’amic Jordi Sempere, el pintor, l’il·lustrador universal de l’univers alcoià, que interpretara aquell sintagma surrealista, que li donara forma. Gràcies, Jordi, l’art, el valencià, el món sencer, l’home cavall i jo mateix no sabrem mai com pagar-t’ho:

Home_cavall_amb_el_cap_damunt_del_pic

Sóc innocent. Visca l’Escola Moderna!

Escola_ModernaEstes diuen que van ser les últimes paraules de Francesc Ferrer i Guàrdia, abans de morir afusellat al castell de Montjuïc. Pedagog, lliurepensador, anticlerical i anarquista, Ferrer i Guàrdia tenia el perfil exacte d’allò que hui en diríem autor intel·lectual de la Setmana Tràgica. Hi havia guerra al Marroc, els obrers no hi volien anar, però en comptes d’atacar edificis oficials començaren a cremar esglésies. Així, en acabar el desordenat sarau de les barricades i els temples incendiats, els que de veritat volien guerra eren l’estat, la burgesia i el clero i, a falta d’un grup organitzat al qual acusar, anaren per Ferrer i Guàrdia.

Educat en la fe catòlica i convertit successivament a les fes republicana, maçònica i llibertària, Ferrer i Guàrdia entengué que els fonaments d’una autèntica revolució, d’un avanç col·lectiu i durador no estaven tant en l’agitació i la revolta, sinó en l’educació. Així, en l’Escola Moderna que va posar en marxa no hi havia dogmes, ni castics, ni exàmens, xiquets i xiquetes eren educats junts i en contacte amb la natura, els pares participaven en el funcionament de l’escola… Afectivitat, coeducació, laïcisme o atenció a la diversitat són conceptes molt propis de l’ensenyament actual, però no gens del que es feia a principis del segle XX.

L’Escola Moderna ho fou realment i crec que cal conéixer i reconéixer als qui iniciaren aquell mètode, que pretenia no només instruir sinó també alliberar l’ésser humà de bona part de les seues cadenes: la intolerància, el sexisme, la violència, el bel·licisme, l’exclusió, el fanatisme… Per això vaig demanar als meus alumnes de magisteri que feren un treball sobre Ferrer_i_GuardiaFerrer i Guàrdia i em satisfà saber que ja saben qui és, encara que continue  preguntant-me què pensaria hui aquell egregi educador sobre Google, els traductors automàtics i la tècnica del copy + paste. Per això al meu calendari he marcat amb roig l’11 de novembre, dia molt principal. Despús-demà comencen a la Universitat d’Alacant unes jornades sobre l’Escola Moderna i el seu fundador. No costen res i sembla que valdran molt; no us les perdeu, germanes i germans.