Al treball hem traduït i revisat textos per a una exposició de Toni Miró, “enèrgic i perceptiu artista” per al filòleg Coromines; Ausiàs March reviscut, per a Vicent Andrés Estellés; “solitari far a migjorn del nostre país rar”, segons Salvador Espriu; el millor pintor del món, en paraules d’Isabel-Clara Simó; “Tu has percaçat la llàgrima perduda dels que pereixen sense cap d’ajuda […] Jo et lloe la propícia valentia del teu art contra tanta tirania”, li escriví Joan Valls… En fi, d’altres vindran i altres coses en diran. Estem preparant també una mostra commemorativa dels 35 anys d’Al Tall. “Com més curt ens lliguen, més perill tindran. Passeu-me la bóta i seguiu tocant”. Regalarem un DVD sobre el grup als qui vagen a la sala Aifos el dia de la inauguració; si no hi podeu vindre, vegeu-lo ara mateix fent clic ací. Com heu comprovat, en l’assignatura Docència en Valencià esta universitat no raspa l’aprovat, però en Art i Gràcies del País tenim matrícula d’honor. Mireu si és així que un dels pròxims honoris causa serà Ramon Pelegero Sanchis, Raimon. “Jo vinc d’un silenci que la gent romprà, jo vinc d’una lluita que és sorda i constant”. Però tornem a Miró. L’exposició inclou una sèrie de pintures de l’alcoià assentades en obres, personatges i drames de la història que el públic coneix sobradament: La rendició de Breda, Che Guevara, Gaza, les guerres d’Iraq i Vietnam, la Shoah… Un pintor i la història entre setmana, històries de pintors en els dominicals d’alguns diaris. La primera m’arriba amb XLSemanal, que publica Vocento: Davide con la testa di Golia és un doble autoretrat de Caravaggio, va ser el seu últim quadre. Amb la perspectiva que atorguen els anys, l’autor es dolia del seu caràcter irat, d’una vida plena d’excessos, batusses i fugides per a salvar la pell. Per això, el jove Caravaggino David no sosté victoriós el cap adult de Caravaggio Goliat, sinó més aïna contristat, compassiu; el present que vivia el mestre no era el futur que un dia somià l’aprenent. L’altra història ens la serví Andrés Trapiello en el Magazine de La Vanguardia (25/07/10). Sota el títol “La vida sin pedigrí”, el lleonés ens infomava que un dels quadres del Museu d’Art de San Diego (EUA), que fins ara no tenia autor conegut, podria ser de Velázquez. A partir de la troballa, tot l’article és una reflexió sobre l’immens valor que, en moltes ocasions, atorguem a la signatura per damunt de l’obra mateix: “Nadie se ha pronunciado sobre si el cuadro es o no una buena pintura […] lo cierto es que de no haberlo pintado quien ahora dicen que lo pintó, es probable que jamás hubiese visto la luz […] La importancia de la autoría es relativamente reciente, una exigencia diríamos del Romanticismo. A lo largo de muchos siglos, las cosas valían por lo que eran, no por la estirpe. Con el tiempo, la estirpe se impuso a la esencia, la cultura se impuso a la naturaleza, el pedigrí al valor intrínseco”. Ahí ho teniu, ara me’n vaig a contemplar un nu que tinc dalt. El quadre és magnífic, l’autor genial i el model… el model sóc jo.