Treball, salut i fe
Pare en una gasolinera a l’eixida d’Alacant. A penes m’he posat els guants de plàstic quan ix un dels xicots: “¿Hola, qué quiere?”. “Dièsel, ple”, responc jo. Cara tensa i “¿Qué es ple?”, “Ple és ple” (resposta tautològica), “¿Lleno? ¿Tú hablas valenciano? Yo lo entiendo un poco porque es muy parecido al francés”. Pels trets, l’accent i la barba ben tallada, el camarada benzinaire deu haver vingut del Magrib. Em diu que sí, és d’Algèria. Li pregunte si és amazic, això hauria facilitat molt la reivindicació del valencià. No ho és, llàstima. Sense la mútua comprensió de les llengües perseguides i els pobles desposseïts, mig en valencià, mig en castellà li conte que molta gent d’ací va viure allà, a Algèria, abans de la independència i en tornar —cames ajudeu-me la majoria— portaren alguns costums del nord d’Àfrica. Per això, esta és bona zona per a menjar cuscús. El dipòsit va omplint-se i el moret em diu que ara és fàcil fer un cuscús “…en internet con un clic, tienes todas las recetas que quieras”. Sí, molt bé, ara posa’t a fer-ne i ja em diràs si és tan fàcil com això del clic. Demane si li va bé ací. “Bién, tenemos trabajo, salud y fe”. “És important tindre fe”. “Sí, fe en Dios”. Vaja, sabia que el Senyor recorria camins inescrutables, però no que parara a posar gasolina. “Bueno, tu dios y el mío es el mismo, ¿no?”, li dic. “Sí, el Dios único”. Dipòsit ple; ple és ple. Vaig dins a pagar, en eixir m’acomiade amb una de les poques coses que sé dir en àrab: !شكرا (gràcies). Somriu el xic amb un somriure sincer. Camí d’Alcoi faig voltes al tema: treball, salut i fe. No està malament, és demanar poc o molt? No ho sé, en tot cas és el que us desitge per a l’any que estem a punt de començar. El treball i la salut són qüestions bastant objectives, la fe és a gust de 
cadascú. Tingueu treball i salut i fe en el que vulgueu: Déu, les persones, les llengües minoritzades, les causes justes, el país, el canvi, la victòria final, el cuscús…
Art degenerat
Contemplar l’autoretrat que anomenem Van Gogh en flames inquietava fins a l’estremiment el general Tanz (Peter O’Toole), cap de la divisió cuirassada Nibelungen de les Waffen-SS, en The Night of the Generals. És una pel·li més policíaca que bèl·lica, però la podem recomanar tant als amants d’un gènere com als de l’altre. Jo només l’he vista una vegada i d’això ja fa molts anys. Si la recorde és perquè el personatge turmentat i cruel que interpreta O’Toole flaqueja en les seues conviccions nazis quan el quadre de Van Gogh l’emociona. Per al nazisme, tot allò que s’allunyara dels patrons clàssics, l’art modern que havia vist i creat Alemanya i tot Europa (impressionisme, expressionisme, cubisme, surrealisme…) no era més que degeneració i per això el van retirar dels museus. L’art havia de ser heroic, racialment pur, pensat per a lloar la grandesa ària. Amb la música van fer el mateix, el jazz i el swing foren prohibits perquè eren ritmes d’arrel negra i Mendelssohn, Mahler i molts altres per ser jueus. El resultat, molt de Wagner, el Carmina Burana de Karl Orff a tota hora i una producció escultòrica que recorda a la que va haver de fer Juan de Ávalos a Espanya per a netejar el seu passat republicà. Ara han trobat, en unes excavacions davant de l’Ajuntament de Berlín, tretze d’aquelles obres prohibides i s’ha tornat a parlar de la paranoia nacionalsocialista i de l’exposició Entartete Kunst, que va recórrer el mapa del III Reich. És curiós, menyspreaven aquell art, ridiculitzaven els autors, cremaren moltes obres, però en van fer una mostra i la van passejar amunt i avall. Els dictadors tenen manies així, els nazis ajuntaren i espoliaren tant d’art degenerat com van poder, Stalin detestava el mode de vida americà, però passava hores i hores veient westerns que no entenia i Franco, amb tot el que va robar als maçons, es va fer construir una lògia davall de casa. Les inconfessables frustracions que els van fer ser sanguinaris havien d’eixir per algun lloc, no?
Conferència de pau
El passat 2 de desembre, Abelard Saragossà va fer una conferència sobre el lingüista Josep Nebot (1835-1914). Que un professor universitari parle a un auditori, més o menys nombrós, d’un tema que coneix bé no hauria de ser notícia. De fet, i amb tota la consideració que mereixen el treball de Saragossà i la memòria de Nebot, l’interés en este cas el suscitava el lloc on el conferenciant havia de dissertar: el número 10 del carrer Trinquet de Cavallers de València, la seu de Lo Rat Penat. Un poc de passió per este país i d’interés per la seua història recent són suficients per a saber que, des de la seua creació i especialment durant el franquisme, Lo Rat Penat va ser una entitat promotora de la llengua valenciana tal com la consideraven Meyer-Lübke i tota la romanística internacional, ço és, una part del català. Allà, a Lo Rat Penat, un jove Eliseu Climent s’indignà un dia perquè el temari afirmava que Ausiàs March era un poeta català. “No pot ser català, era de Gandia”, replicaria 
l’alumne, i Xavier Casp i Miquel Adlert el tancaren en una habitació per a aclarir-li que sí, Ausiàs March era un poeta català. Anys després començava la batalla, Casp i Adlert canviarien de criteri i la trajectòria digníssima de Lo Rat Penat fou esborrada dels annals, per a donar una excusa d’antiga legitimitat al blaverisme, un fenomen gens antic, molt dels anys 70. Abans d’això, el mateix Saragossà estudiaria a Lo Rat Penat. Per això, saludà als assistents dient que ell havia nascut allí, com a amador de les glòries valencianes, suposem. Esta conferència no serà una fita històrica, ni marcarà un abans i un després, ni serà el principi de la fi de res, però fa llum en comptes de fum entre unes parets ennegrides de tanta sutja. Alguns s’han digustat perquè un professor de la Universitat es rebaixara a parlar en una entitat secessionista. Potser preferixen que Lo Rat continue donant la paraula a pardalots com César Vidal. Ho entenc, així és tot més fàcil i còmode: bons i roïns, blaveros i quadribarrats, elitisme i populisme… i en el llarg camí a la llibertat dels Països Catalans votar al PSOE, “però nosaltres al vent, la cara al vent, les mans al vent, els ulls al vent!”. Sí, quatre cançons basten per a callar la mala consciència. Jo felicite el professor, l’entesa s’ha de buscar amb qui no t’entens i la pau amb qui estàs barallat. Tan erroni és creure que tots els que defensem la unitat de valencià i català som uns pancatalanistes, com pensar que tots els qui sostenen el contrari són uns espanyolistes. En fi, de maniqueus, envejosos, botiflers i resignats, Déu te’n guard, Abelard.
Comentaris recents