Home » 2010

Yearly Archives: 2010

setembre 2022
M T W T F S S
 1234
567891011
12131415161718
19202122232425
2627282930  

Comentaris recents

Treball, salut i fe

Pare en una gasolinera a l’eixida d’Alacant. A penes m’he posat els guants de plàstic quan ix un dels xicots: “¿Hola, qué quiere?”. “Dièsel, ple”, responc jo. Cara tensa i “¿Qué es ple?”, “Ple és ple” (resposta tautològica), “¿Lleno? ¿Tú hablas valenciano? Yo lo entiendo un poco porque es muy parecido al francés”. Pels trets, l’accent i la barba ben tallada, el camarada benzinaire deu haver vingut del Magrib. Em diu que sí, és d’Algèria. Li pregunte si és amazic, això hauria facilitat molt la reivindicació del valencià. No ho és, llàstima. Sense la mútua comprensió de les llengües perseguides i els pobles desposseïts, mig en valencià, mig en castellà li conte que molta gent d’ací va viure allà, a Algèria, abans de la independència i en tornar —cames ajudeu-me la majoria— portaren alguns costums del nord d’Àfrica. Per això, esta és bona zona per a menjar cuscús. El dipòsit va omplint-se i el moret em diu que ara és fàcil fer un cuscús “…en internet con un clic, tienes todas las recetas que quieras”. Sí, molt bé, ara posa’t a fer-ne i ja em diràs si és tan fàcil com això del clic. Demane si li va bé ací. “Bién, tenemos trabajo, salud y fe”. “És important tindre fe”. “Sí, fe en Dios”. Vaja, sabia que el Senyor recorria camins inescrutables, però no que parara a posar gasolina. “Bueno, tu dios y el mío es el mismo, ¿no?”, li dic. “Sí, el Dios único”. Dipòsit ple; ple és ple. Vaig dins a pagar, en eixir m’acomiade amb una de les poques coses que sé dir en àrab: !شكرا  (gràcies). Somriu el xic amb un somriure sincer. Camí d’Alcoi faig voltes al tema: treball, salut i fe. No està malament, és demanar poc o molt? No ho sé, en tot cas és el que us desitge per a l’any que estem a punt de començar. El treball i la salut són qüestions bastant objectives, la fe és a gust de cadascú. Tingueu treball i salut i fe en el que vulgueu: Déu, les persones, les llengües minoritzades, les causes justes, el país, el canvi, la victòria final, el cuscús…

Art degenerat

Contemplar l’autoretrat que anomenem Van Gogh en flames inquietava fins a l’estremiment el general Tanz (Peter O’Toole), cap de la divisió cuirassada Nibelungen de les Waffen-SS, en The Night of the Generals. És una pel·li més policíaca que bèl·lica, però la podem recomanar tant als amants d’un gènere com als de l’altre. Jo només l’he vista una vegada i d’això ja fa molts anys. Si la recorde és perquè el personatge turmentat i cruel que interpreta O’Toole flaqueja en les seues conviccions nazis quan el quadre de Van Gogh l’emociona. Per al nazisme, tot allò que s’allunyara dels patrons clàssics, l’art modern que havia vist i creat Alemanya i tot Europa (impressionisme, expressionisme, cubisme, surrealisme…) no era més que degeneració i per això el van retirar dels museus. L’art havia de ser heroic, racialment pur, pensat per a lloar la grandesa ària. Amb la música van fer el mateix, el jazz i el swing foren prohibits perquè eren ritmes d’arrel negra i Mendelssohn, Mahler i molts altres per ser jueus. El resultat, molt de Wagner, el Carmina Burana de Karl Orff a tota hora i una producció escultòrica que recorda a la que va haver de fer Juan de Ávalos a Espanya per a netejar el seu passat republicà. Ara han trobat, en unes excavacions davant de l’Ajuntament de Berlín, tretze d’aquelles obres prohibides i s’ha tornat a parlar de la paranoia nacionalsocialista i de l’exposició Entartete Kunst, que va recórrer el mapa del III Reich. És curiós, menyspreaven aquell art, ridiculitzaven els autors, cremaren moltes obres, però en van fer una mostra i la van passejar amunt i avall. Els dictadors tenen manies així, els nazis ajuntaren i espoliaren tant d’art degenerat com van poder, Stalin detestava el mode de vida americà, però passava hores i hores veient westerns que no entenia i Franco, amb tot el que va robar als maçons, es va fer construir una lògia davall de casa. Les inconfessables frustracions que els van fer ser sanguinaris havien d’eixir per algun lloc, no?

Conferència de pau

El passat 2 de desembre, Abelard Saragossà va fer una conferència sobre el lingüista Josep Nebot (1835-1914). Que un professor universitari parle a un auditori, més o menys nombrós, d’un tema que coneix bé no hauria de ser notícia. De fet, i amb tota la consideració que mereixen el treball de Saragossà i la memòria de Nebot, l’interés en este cas el suscitava el lloc on el conferenciant havia de dissertar: el número 10 del carrer Trinquet de Cavallers de València, la seu de Lo Rat Penat. Un poc de passió per este país i d’interés per la seua història recent són suficients per a saber que, des de la seua creació i especialment durant el franquisme, Lo Rat Penat va ser una entitat promotora de la llengua valenciana tal com la consideraven Meyer-Lübke i tota la romanística internacional, ço és, una part del català. Allà, a Lo Rat Penat, un jove Eliseu Climent s’indignà un dia perquè el temari afirmava que Ausiàs March era un poeta català. “No pot ser català, era de Gandia”, replicaria l’alumne, i Xavier Casp i Miquel Adlert el tancaren en una habitació per a aclarir-li que sí, Ausiàs March era un poeta català. Anys després començava la batalla, Casp i Adlert canviarien de criteri i la trajectòria digníssima de Lo Rat Penat fou esborrada dels annals, per a donar una excusa d’antiga legitimitat al blaverisme, un fenomen gens antic, molt dels anys 70. Abans d’això, el mateix Saragossà estudiaria a Lo Rat Penat. Per això, saludà als assistents dient que ell havia nascut allí, com a amador de les glòries valencianes, suposem. Esta conferència no serà una fita històrica, ni marcarà un abans i un després, ni serà el principi de la fi de res, però fa llum en comptes de fum entre unes parets ennegrides de tanta sutja. Alguns s’han digustat perquè un professor de la Universitat es rebaixara a parlar en una entitat secessionista. Potser preferixen que Lo Rat continue donant la paraula a pardalots com César Vidal. Ho entenc, així és tot més fàcil i còmode: bons i roïns, blaveros i quadribarrats, elitisme i populisme… i en el llarg camí a la llibertat dels Països Catalans votar al PSOE, “però nosaltres al vent, la cara al vent, les mans al vent, els ulls al vent!”. Sí, quatre cançons basten per a callar la mala consciència. Jo felicite el professor, l’entesa s’ha de buscar amb qui no t’entens i la pau amb qui estàs barallat. Tan erroni és creure que tots els que defensem la unitat de valencià i català som uns pancatalanistes, com pensar que tots els qui sostenen el contrari són uns espanyolistes. En fi, de maniqueus, envejosos, botiflers i resignats, Déu te’n guard, Abelard.

Humilitat, responsabilitat i esperança

No heu notat que hui l’aire era més fresc i pur i que el cant dels ocells el recorria harmònic i musical com mai? No trobeu que el somriure dels infants és des d’anit més bell? Jo sí. Tan acostumats com estem a la ponentada inclement, la tramuntana ens ha renovat la il·lusió. El gris i esgotat mapa de les autonomies, on tots els presidents són grisos sàtrapes —si més no en el sentit persa del terme—, té de nou una excepció lluminosa: Catalunya. En fer-se públics els primers sondejos a peu d’urna, vaig telefonar a en Joan, un amic de mon pare. Joan i la família són bona gent, gent convergent. Estava eufòric, per fi el president de la Generalitat serà el candidat amb més vots. Diu també, en el seu català del Ripollés, que “Catalunya no podia suportar més tripartit, això era un desgovern”. Després parlem un poc de tot i, en acomiadar-nos, li recorde que molts valencians compartim hui l’alegria i l’esperança de la majoria de catalans. Quin cas! Sempre celebrem victòries alienes i lamentem derrotes pròpies, però si en més de 300 anys no han pogut amb nosaltres és que estem condemnats a véncer. En clau valenciana també es pot fer una lectura dels resultats d’ahir, però el que cal és més aïna una escriptura. 1.000 vegades haurien d’escriure Camps i el seu Consell les paraules de Mas: humilitat, responsabilitat i esperança. D’ençà lo riu de la Sénia, la nit catalana del 28 de novembre projecta una ombra inquietant sobre el futur d’Esquerra Republicana del País Valencià, marca regional del partit de Puigcercós. Sense el càlid recer de les institucions on han manat, ERC ha de centrar-se a recuperar el seu espai. Ho té difícil, el pragmatisme fet poltrona els ha plantat competidors al Parlament i fora i, a més, ara també hi ha independentistes que voten CiU. Potser la desfeta els farà replantejar-se la idoneïtat d’un concessionari que ven poc o res. Ja vorem.

Els nostres fatxes

Tal dia com el de hui, però de 1936, fou afusellat a Alacant José Antonio Primo de Rivera, revolucionari a la seua manera, encés orador, fundador de Falange. Diuen els historiadors que les autoritats republicanes oferiren a Franco baratar-lo per presoners dels colpistes, però el dictador, que no era revolucionari de cap manera, ni tenia una vèrbola captivadora, ni havia fundat res, pensà que seria més còmode compartir el lideratge del futur estat totalitari amb un difunt, que no amb un exaltat que afirmava que “las derechas son insolidarias con el hambre del pueblo” i volia nacionalitzar la banca. Què en pensaria Joan March!? Amb Mola i Sanjurjo morts en sengles accidents d’aviació –en el segon cas per sobrecarregar un aparell molt lleuger amb tots els seus trages, sabres i capots–, la República, paradoxalment, contribuí a consolidar el comandament únic del Caudillo. Un altre 20 de novembre, el de 1975, el equipo médico habitual decidí desconnectar Franco de les màquines que el mantenien viu i regalar així una coincidència necrològica a l’extrema dreta, que en alguna ocasió ho ha celebrat amb més sang. Un 20 de novembre, de 1984 i 1989 respectivament, van ser assassinats els parlamentaris abertzales Santiago Brouard i Josu Muguruza. En virtut de la llei de memòria històrica, hui els nostàlgics del franquisme no han pogut fer cap homenatge al Valle de los Caídos, cosa que deu haver agraït, o no, algun saló de banquets on, entre rots de churrasco, Terry i puros, per un moment fugaç volverán banderas victoriosas. Tot molt carpetovetònic, però i els nostres fatxes? Com són i què fan els fatxes valencians? No són molt diferents, es crien al mateix tarquim, sovint coincidixen, quasi sempre es mimetitzen. Fracassen estrepitosament en les urnes i tornen al búnquer. Quan ixen d’allà resulten maleducats, amenaçants, perillosos. Així va ser el passat 9 d’octubre a València, perquè els nostres fatxes tenen també esta data en la seua agenda violenta. El seu èxit és mantindre mig ple el flascó d’una paranoia que, en petites dosis, pot resultar molt útil als partits i institucions que critiquen. És el que va fer Blasco quan digué que l’11 de setembre era una “intromissió en els drets, la cultura i la llengua dels valencians” i que Morera havia d’explicar què feia allà convidat per Convergència. Home, conseller, pitjor és robar, no creu? És 20 de novembre; als qui tenen esta data a l’anvers o el revers del carnet d’identitat, els envie una felicitació coral. Als qui embruten d’incivisme la processó cívica de la Reial Senyera, als que hui brinden a la memòria d’un dictador, els desitge una… No sé, una evolució semblant a la de Dionisio Ridruejo els aniria bé.

Un mal español

A la primeria de 1998 vaig seguir un curs que organitzava l’ICE de la Universitat d’Alacant: Didàctica de la història a través del cinema. Molt interessant; de matí projectaven una pel·li i de vesprada un professor de la casa tractava el tema, l’època, els personatges, el film… Citaré tres conferenciants: Brian Hughes parlà de Braveheart i l’Escòcia rebel i lliure; amb Paths of Glory, de Stanley Kubrick, Salvador Forner abordà la Primera Guerra Mundial, i l’amic socialista, medievalista i valencianista Juan Antonio Barrio desemmascarà les falsedats que es van permetre els guionistes d’El Cid. Totes les sessions van tindre lloc al paranimf tret de l’última, que es va fer a l’aula de cultura que la CAM té al carrer Doctor Gadea. Havíem vist Bienvenido Mister Marshall, però no ens en va parlar cap professor de la Universitat, sinó García Berlanga mateix. La sala estava plena com un ou i aquell bon home xarrà un poc de tot: els actors, el rodatge, la censura, la promoció, la transcendència inesperada d’aquell treball… Dissabte ens va deixar el cineasta a qui devem Bienvenido Mister Marshall, La vaquilla, Moros y cristianos, Los jueves, milagro, Todos a la cárcel, El verdugo… S’ha dit i escrit molt sobre Berlanga i tot deu ser cert i encertat (anarquista, burgés, independent, càustic, erotòman…), però vull recordar ara una altra consideració sobre el director tal com l’exposà en aquella conferència del 98. En un consell de ministres de Franco, algú es va referir a ell dient que “Berlanga es un rojo”; el dictador puntualitzà al seu esbirro amb estes paraules: “No, Berlanga no es un rojo, es un mal español”. Ha mort un geni, un valencià, un mal espanyol segons el pitjor de tots. Descansa en pau, mestre.

Tira-li, Martí!

En honor al déu de la guerra, son pare li va posar Martinus i el xiquet faria també carrera en l’exèrcit de Roma. Una nit fosca i freda al limes germanicus, el soldat i el seu cavall trobaren un pobre que demanava almoina. Com que no tenia res a donar-li, Martí va desfer-se en dos mitats la capa i en va donar una al captaire perquè, almenys, poguera protegir-se del fred. Aquella mateixa nit, en somnis, el Nostre Senyor se li aparegué cobert amb la mitja capa. Després, Martí es faria batejar i abandonaria l’exèrcit, però no la lluita perquè, en comptes de bàrbars barbuts, ara bregaria contra el banyut. Va ser exorcista, fundador de monestirs, bisbe, defensor de Priscil·lià i els priscil·lianistes… Conten que el dimoni mateix el reptà a construir un arc. El maligne féu un arc de gel que el sol va fondre ràpidament, Martí va guanyar fent-ne un lluminós i acolorit que, des d’aleshores, coneixem com a arc de Sant Martí; arc iris, per als amants del laïcisme a tota ultrança. A Tours, on va morir tal dia com hui, 11 de novembre, conservaven el tros de capa del sant i, al final, el contingut donà nom al continent: cappella és en llatí una capa petita i d’ahí vénen les capelles i els capellans tant si canten com si no. Martí fou el primer patró de l’orde de cavalleria i ho és també de manyans, ferrers, ferradors i tractants de cavalls, haques, matxos i someres. A Orient i Occident li tenen molta devoció, a la nostra ciutat capital, justament al carrer Sant Vicent, té una església dedicada. Compartix l’advocació del temple amb sant Antoni Abat, cosa que no deu fer molta gràcia al porquet d’este frare per allò que “a cada porc li ve el seu sant Martí“. Doncs bé, si teniu la sort de trobar-la oberta, entreu a esta església ni que siga per curiositat. Hi ha una capella dedicada a sant Jordi, però no un sant Jordi qualsevol, sinó el sant Jordi dels alcoians. Allà està acompanyat per la Mare de Déu de la Font Roja i el Jesuset del Miracle i amb la plaça i el castell de festes en un fresc. És el nostre, no hi ha dubte. I per què eixa ambaixada alcoiana al temple valentí de Sant Martí? No ho sé, segurament perquè a Alcoi sempre hem tingut molta gent “de capeta” i “de mitja capeta”.

Habemus Papam

Dissabte, poc abans que Benet XVI arribara a la nació de Breogan, vaig escriure al mur de facebookJo no t’espere, JO M’EXASPERE de vore tanta cristianofòbia” i me’n vaig anar a dinar a Alcoi. No calia beneir taula, tot era divinal: esclata-sangs, formatge blanquet de Callosa d’en Sarrià, vi negre de Novelda, pericana, gamba a la planxa, bajoques farcides… Ara que el papa ha abandonat la nació del Gegant del Pi, reproduïsc fragments dels comentaris suscitats, per si voleu continuar el debat. Estos protestants no saben el que es perden, xe!

H.G.: Estat aconfessional ja! Aneu a mamar-la els protoretors… 😉

J.M.: Cristianofòbia? Quantes fòbies representa el Papa? I tu? Tu dient que t’exasperes? Però si l’església no parla la teua llengua, ens discrimina, ens arracona…

E.N.: Jo no espere el papa, però tampoc no espere l’autobús de les 7 […] No defensaré les despeses públiques per la vinguda del papa si van més enllà  que les que es fan per la vinguda de qualsevol altre cap d’estat […] però que des de posicions no religioses es perda absolutament la racionalitat, perquè els pot més l’odi que la intel·ligència, també m’exaspera […] I si perdem la força de la raó ja només queda fe, que és irracional. Al final són iguals els qui esperen que els qui no esperen?

H.G.: […] El problema és que no ve en qualitat de cap d’estat, encara que sobre el paper es faça així. Ve a santificar una església. Que coincidisca nominalment que també és cap d’estat és això, una coincidència…

E.N.: […] Si ve el president de la República Francesa i inaugura un institut de cultura francesa, una exposició retrospectiva d’artites del seu país o què sé jo, està venint com a president o com a apologista de la seua cultura? El papa ve com a cap d’un estat peculiar. Eixe era el sentit de la meua intervenció a més de mostrar el meu desencís en vore que el discurs anti esdevé tan poc argumentat com el pro…

J.M.: No saps res de les raons que em provoquen irracionalitat. En un món més just este home no seria rebut per les autoritats i molts dels seus serien tancats en presó per delictes de tota classe […] Solament em queda pensar en la felicitat dels qui li tenen fe i els qui es deuen estar embutxacant bona cosa…

E.N.: Un món irracional mai no serà just.

J.M.: Ahí tens raó.

E.N.I en la resta crec que la tens tu.

J.M.: Mira, E., que acabem enamorant-nos!!!!!

E.N.: Però no li ho digues al papa, ja saps que no “entén”.

H.G.: […] Acabe d’escoltar parts d’un programa de Ràdio 5 (3 hores han estat pegant la vara) fent de botafumeiro de la visita […] Al final, en un atac de funció pública sobtat, han indicat que hi ha hagut “grupos anecdóticos para decir que no están de acuerdo con esta visita”…

J.B.: Ai, estos beatets dels salesians … 😉 Jo no em considere cristianofòbic, ara bé, que no s’apropen a la meva filla, si pot ser a més de 100 metres…

P.F.:  A mi, el que no m’agrada és la recepció com a cap d’estat […] Hi ha gent que demanem un estat laic […] No sé per què sempre he pensat que alguns del Bloc feu olor de ciri.

E.R.: Jordi és un provocador […] em costa imaginar-me’l amb pudor de ciri. Jo també sóc del Bloc.

M.A.: Jordi, estàs sofrint un regressió criptosalesiana molt comú a la teua edat, però no patisques, hi ha tractament i medicació.

Art outsider

La síndrome de Down i la sordmudesa havien reclòs Judith Scott (1943-2005) en una residència. L’any 1986, Joyce, la seua germana bessona, aconseguí la custòdia de Judith i se l’emportà a viure amb la família. Com que no podien dedicar-li tot el temps i era bo que la nova xiqueta de casa fera alguna activitat, la van apuntar a les classes de Creative Growth, un centre d’art per a persones amb discapacitats psíquiques. Al principi, la nova alumna no semblava massa entusiasmada, passava el dia fent cercles i gargots en un full. Així va ser fins que una professora li oferí un material nou: fils de colors. Acabava de nàixer una figura de l’art outsider. Primerament van ser escultures petites, però a poc a poc el desig d’expressar-se i l’ambició creativa de Scott creixien i, en conseqüència, també van créixer les obres. Bastia una estructura amb qualsevol cosa que trobava al taller o fora i anava voltant-la de fils i més fils que lligava els uns als altres. De vegades, introduïa objectes en l’escultura. No es veuen, però sabem que estan dins; és com si volguera dir-nos que la seua és una creació plena, amb algun valor més que el merament superficial. El resultat és abstracte, captivador, bell. Com el d’ella, el treball d’altres alumnes de Creative Growth ha aconseguit renom i èxit —també comercial— i és possible que estos autors siguen conscients de la fama que tenen. Ara bé, si hi ha un factor que els fa realment diferents, que els fa outsiders és que no han mogut un dit per vanitat o diners, només volen expressar-se. No hi ha modes, tendències, escoles, crítiques o encàrrecs que els condicionen, simplement ganes de crear; heus ací l’art per l’art, art en estat pur. I un dia Judith va decidir posar-se mocadors al cap i cobrir-se’l amb barrets ben cridaners. Joyce creu que ho va fer perquè se sentia artista i els artistes fan coses així. El barret està també en el títol d’un documental que explica la història de Judith i de Creative Growth: ¿Qué tienes debajo del sombrero? Sense caure en la sensibleria amb què de vegades mirem estos temes, el documental està carregat de tendresa i fa que ens plantegem la veritat a mitges —mitja mentida, per tant— que hi ha sovint en dir discapacitats. Us el recomane.

Vampirs a València

Levante-El Mercantil Valenciano ens informava, el passat 18 d’octubre, que el primer caçavampirs que té registrat la història era valencià. Som grans, xe! No només hem donat al món el parlamentarisme, el dret marítim internacional i l’arròs amb crosta, en les ciències ocultes i la lluita cos a cos contra el mal també som adalils. Ha sigut una llàstima que el diari en qüestió no haja aprofundit en el tema i en la seua hemeroteca, hauria trobat l’article que va publicar el 5 d’abril de 1997 i adjunte al final d’esta entrada, més sobrera que mai. Com podreu comprovar en llegir-lo, la upirologia internacional té un conciutadà nostre entre els seus experts: Jordi Martínez i Giménez. Gràcies a ell, podem entendre el com i el perquè de moltes calamitats que han assotat el nostre poble. Darrere d’aquelles dissorts col·lectives, hi ha éssers que caminen entre nosaltres, que semblen humans, però que no ho són pas. Així és, malgrat les moltes hores de sol, la fe cristiana i la profusió d’allioli, este és un país de vampirs i vampiresses —la que veieu ací, per cert, és obra de l’home llop Sempere. En ser conscient del perill, Jordi s’enrolaria en la Joventut Valencianista i allà me’l vaig trobar inquiet com l’argent viu, traient punta a l’estaca, enlairant la bandera de la llum, arruixant la valenciana terra amb l’aigua beneïda de l’autoestima i el nacionalisme. Tot anava bé fins que una part de la tropa decidí exorcitzar Unió Valenciana a requeriment d’Hèctor Villalba. No hi havia res a fer, el vampir propaganda Zaplana, seguint el consell de Blasco (vampir oeneger), havia xuplat tota la sang a la víctima. Consirós i amb l’oremus perdut, Ludwig von Bartholomäus, 32é marqués de Valldecérvols i autèntic Van Helsing d’aquella host, cometé l’error de tindre una entrevista amb el vampir, el vampir David Serra, per a ser exactes. Segons sembla, el nostre heroi mirà cap a l’esquerra i… txas! el benisser li clavà els ullals a la jugular. Un festí de sang blava per a la set insadollable del monstre. D’aleshores ençà, l’existència de Lluís ha sigut un trist deambular de direccions generals a diputacions, de fundacions municipals a conselleries… Jordi també va caure seduït per la negra atracció de la bèstia, però ara festeja amb una bruixa bona, amiga de Joan Ribó, i potser això ens el rescatarà de la foscúria. Només Déu coneix l’esdevenidor. Jo vaig sobreviure per a contar-vos-ho i fer-vos arribar este document que, si més no, prova la jocositat i la claredat de mires d’una generació estrellada: