Ho deia l’avi patern si escoltàvem el topònim per la ràdio o el llegíem en un cartell: “Alicante i a li balle”. No era una gracieta només d’ell, el meu vinater habitual la va fer mentre em despatxava i, ràpid com un llamp, vaig recordar la presència benefactora de l’avi. Ja a casa, brindava llargament per a condormir la nostàlgia. Doncs bé, sense tindre res a vore amb el meu avi i només un poc amb el vinater, els socialistes d’Alacant han jugat també amb el mateix nom. Per a llançar la imatge de la seua candidata a l’alcaldia, anuncien que “Con Elena Martín, Alicante irá mejor”. Nyas bon màrqueting i oblida el “Yes We Can”. Un amic em diu que va suggerir a l’alcaldable que feren el mateix joc en valencià. Sí, podien: “Amb Elena Martín, Alacant’anirà millor”. La resposta fou més o menys la següent: “Sí, lo habíamos pensado, pero es que salía muy caro hacer otra plancha”. L’amic degué quedar tan planxat com jo quan ho vaig saber. O no, perquè en esta ben divertida ciutat, com en aquella cançó d’Ovidi, “el fet és el mateix i els fotuts els mateixos”. A la llum de les fogueres i de l’experiència, la vida en valencià que podem fer a Alacant l’hem d’agrair a uns milers de botiguers, professors i ciutadans que el parlen i així el promocionen. A més d’ells, comptem amb La Cívica, la Universitat, Acció Cultural, el Consell de la Joventut, la missa dels dissabtes a les set en Sant Nicolau, a la qual no he anat mai… L’Ajuntament passa de la normalització lingüística i això, tal com estan les coses, és ser hostil. Hi ha regidors, en el govern i opositant, que són valencianoparlants, un d’ells té un accent que tomba, però, res, no en diuen ni una. L’única cosa que canvia és la mala consciència: el PP no en té gens, el PSOE necessita excusar-se amb les planxes, les presses, les pors… No seria més fàcil haver dit al meu amic alguna cosa semblant a “Mira, el valenciano nos toca un pie, con decir frescoreta i cocambtonyina me basta”. També en este tema es pareixen tant al PP.