La Història Contemporània de COU era optativa, a classe n’érem pocs. Séiem en un cercle tan voluntariós com permetia la rectitud dels pupitres. El professor, un dels millors que he tingut mai, tractava tots els temes exhaustivament —poca broma, havíem de fer la selectivitat—, però reservava temps perquè en parlàrem lliurement. Revolució industrial, obrerisme, anarquisme, comunisme, feixisme, guerra freda, imperialisme, pacifisme, descolonització… Quasi tots els alumnes professàvem el nacionalisme en versió pancatalanista —el grup era de línia en valencià— i, sense tindre sovint massa idea, sempre teníem opinió. Un any abans ens havíem manifestat contra la primera guerra del Golf. Una vegada alliberat Kuwait per a continuar sent una dictadura, allà estava Saddam Hussein fent la guitza i la pell a kurds, xiïtes i opositors en general. Tot era i ens semblava una injustícia, una hipocresia terrible. El professor sentencià: “El món és una gran mentida”. I potser eixa és la gran veritat. L’economia, el negoci i el lucre tenen raons que la raó democràtica no entén. D’acord, sí, la realpolitik és el descrèdit de les ideologies, però que la consciència no ens faça traïdors. No ens agraden les guerres, abominem el capital com a únic argument, però Gadafi és un dictador i la setmana passada va dir que entraria a Bengasi com Franco va entrar a Madrid. Doncs bé, quan finalment Europa i els Estats Units decidixen parar-li els peus, Cayo Lara critica el govern espanyol per sumar-se a la iniciativa i Llamazares lluïx novament el cartellet del “No a la guerra”. Si Gadafi vol entrar a Bengasi com Franco a Madrid, quin paper creu Izquierda Unida que ha de jugar Europa? El de les democràcies que l’any 1936 optaren per la no-intervenció en la guerra d’Espanya? Willy Meyer, eurodiputat de la coalició multicolor insistix que s’han d’explorar vies diplomàtiques i pacífiques. Molt bé, espere que tinga el mòbil de Gadafi per a enviar-li un SMS que diga “Oye, Muamar, no masacres a tu pueblo, convoca elecciones y vete. Tú puedes, compañero”. Impressionant ubicació en la realitat, un exercici de pragmatisme propi d’una formació que elecció rere elecció guanya suports en les urnes.