Home » General » No a la guerra! Sí a Gadafi?

No a la guerra! Sí a Gadafi?

La Història Contemporània de COU era optativa, a classe n’érem pocs. Séiem en un cercle tan voluntariós com permetia la rectitud dels pupitres. El professor, un dels millors que he tingut mai, tractava tots els temes exhaustivament —poca broma, havíem de fer la selectivitat—, però reservava temps perquè en parlàrem lliurement. Revolució industrial, obrerisme, anarquisme, comunisme, feixisme, guerra freda, imperialisme, pacifisme, descolonització… Quasi tots els alumnes professàvem el nacionalisme en versió pancatalanista —el grup era de línia en valencià— i, sense tindre sovint massa idea, sempre teníem opinió. Un any abans ens havíem manifestat contra la primera guerra del Golf. Una vegada alliberat Kuwait per a continuar sent una dictadura, allà estava Saddam Hussein fent la guitza i la pell a kurds, xiïtes i opositors en general. Tot era i ens semblava una injustícia, una hipocresia terrible. El professor sentencià: “El món és una gran mentida”. I potser eixa és la gran veritat. L’economia, el negoci i el lucre tenen raons que la raó democràtica no entén. D’acord, sí, la realpolitik és el descrèdit de les ideologies, però que la consciència no ens faça traïdors. No ens agraden les guerres, abominem el capital com a únic argument, però Gadafi és un dictador i la setmana passada va dir que entraria a Bengasi com Franco va entrar a Madrid. Doncs bé, quan finalment Europa i els Estats Units decidixen parar-li els peus, Cayo Lara critica el govern espanyol per sumar-se a la iniciativa i Llamazares lluïx novament el cartellet del “No a la guerra”. Si Gadafi vol entrar a Bengasi com Franco a Madrid, quin paper creu Izquierda Unida que ha de jugar Europa? El de les democràcies que l’any 1936 optaren per la no-intervenció en la guerra d’Espanya? Willy Meyer, eurodiputat de la coalició multicolor insistix que s’han d’explorar vies diplomàtiques i pacífiques. Molt bé, espere que tinga el mòbil de Gadafi per a enviar-li un SMS que diga “Oye, Muamar, no masacres a tu pueblo, convoca elecciones y vete. Tú puedes, compañero”. Impressionant ubicació en la realitat, un exercici de pragmatisme propi d’una formació que elecció rere elecció guanya suports en les urnes.


10 Comments

  1. Salut, Enric! M’he passat pel teu blog i he trobat aquesta entrada del Gran Duc. És ben curiosa la connexió d’idees ente persones d’una pareguda opció político-ideològica. Espere amb impaciència el teu article perquè, com et vaig comentar, considere que comparar la Guerra Civil Espanyola amb açò de Líbia no té cap base. Més aviat (des d’un punt de vista estrictament formal de relació govern-rebels) la intervenció a Líbia s’assembla més a l’ajuda nord-americana a la “contra” nicaragüenca (insistisc en el caràcter “formal” d’aquesta analogia) Perdoneu, Enric, Gran Duc (no vull ser ofensiu) però ara m’ha vingut al cap una altra analogia ben curiosa: per tal d’evitar que als documents d’EUPV (si no recorde malament a la seua III Assemblea) apareguera la reivindicació de la República, alguns delegats del anomenats “renovadors” argumentaven que això ens convertiria en “blasquistes” i que, al cap i a la fi Blasco era un fatxa. Ai, amics! Ja ho diuen els francesos: “comparaison n’est pas raison”. Salut, Amics.

  2. Uff, enrevessat tema, pense que el problema d’occident és que primer donem suport a monstres com el Gadafi o el Bin Laden. Després, quan creixen i fins i tot quan ens hem aprofitat de les seues barbaritats, ens toca parar-los els peus… o siga, un paper complicat.

  3. Per què decideixen acudir a Líbia i no decideixen fer una política semblant al Iemen o Bahrain? Quines són les diferències?

    Pense que l’assumpte no està clar. Si no pensen treure a Gadafi, quina és la raó dels atacs? Defensar a la població solament? S’han fet solidaris de la nit al matí els dirigents europeus i americans? No m’ho crec. Com sempre raons econòmiques i poca cosa més. Aquesta vegada els americans no volen transformar Líbia en un nou Irak o Afganistan. Si els americans no prenen el lideratge, l’operació serà un fracàs. El Cameron, el Sarkozy i la resta de líders semblen un grapat d’adolescents que juguen a l’Estratego.

  4. Posant-se en la pell del libis-contra-Gadaffi, a mi m’importaria tres pepinos les raons geo-estratègiques o si venen per diners,petroli o el que siga…si eviten que em massacren, benvinguts siguen! Si així tinc, a més, una oportunitat per derrocar un dictador i posar a qui jo trie, cap problema: ja vorem després si van a pels altres o no, però de moment ja hi ha un de menys!
    Si en una manifestació, posem per cas, vos fan blaus de verga els anti-disturbis…es contentareu amb que l’amic pacifiste li toque una batucada al madero que vos espolsa, o preferirieu un escamot de kale borroka que pose en guàrdia al tio de la vara?
    O millor…si el nostre País, un dia, posem per cas, intentara independizar-se, i els tancs espanyols emularen els serbis dels ’90… no voldrieu una zona d’esclusió aèria encara que els ianquis aprofitaren per robar-nos el secret de la paella?
    És molt guai ser pacifista quan no estan matant-te a tu…Mentres cauen les bombes, posem-se a pensar en estratègies de pau i organitzem una (altra) batucada: segur que els morts ens ho agraeixen.
    Per cert, Jordi, no m’ha agradat que posares el Capi per il.lustrar el tema: sempre se’l posa com a exemple del militarisme ianqui, i t’assegure que res més lluny de la veritat! El Capi és huí pels americans, el que la Llibertat del quadre de Delacroix pels francesos d’aleshores: icons que representen els ideals de Llibertat, Igualtat i Fraternitat. (Per si no ho sabies, i encara que t’estranye, és el meu personatge preferit de la Marvel, i encara me’ls arreplegue!)

  5. Si el 1945 els aliats hagueren enviat uns quants avions (no molts, que tampoc calia) i un parell de batallons amb els respectius tancs Sherman, segurament ens hauríem estalviat pel·lícules tan espanyoles com “Raza” o “A mi la legión”, i, sent optimistes, a hores d’ara, Rites, Camps, Ripolls… (i potser també personatges de la pell d’Alfonso Guerra, Bono….).

Leave a comment

L'adreça electrònica no es publicarà