L’empresa on treballe ha fet un fitxatge estrela: Rodrigo Rato. Afortunadament la Universitat no haurà de pagar-li la fortuna que este crack de l’economia està acostumat a cobrar. Entre el president de Bankia i esta notabilíssima institució que ascendix sobre l’ocàs no hi haurà honoraris, només honors. Ell jurarà solemne defensar-nos allà on vaja i nosaltres el farem doctor honoris causa. En este cas, però, el nosaltres corporatiu ve matisat. Per primera vegada el nomenament no ha rebut la unanimitat del Consell de Govern de la UA. Hi ha hagut huit vots en contra; en ells em trobe representat, gràcies als huit. Algú podrà pensar que la disconformitat em naix en la ideologia, però no, el partidisme cal buscar-lo en qui ha proposat el nou doctor: el Departament d’Economia Aplicada i Política Econòmica, que dirigix Diego Such, conseller d’Indústria i Comerç amb el president Zaplana. “Blanco y en botella” diuen els castissos. Però siguem honestos i mirem-li els mèrits, que en té. Amb la cartera d’Economia en mans de Rato, Espanya s’enlairà, excel·lia arreu del món. “El milagro soy yo” hagué de dir Aznar, de tant protagonisme com guanyava el superministre de posat anglés i somriure sardònic. Efectivament, a Espanya es creava més ocupació que a la resta d’Europa, s’hi feien més cases que a Alemanya, França i el Regne Unit junts, la pasta circulava amb alegria pròpia de nous rics, els bancs donaven hipoteques perquè pagares el pis, els mobles, el 4×4, l’esquadra de negres… serà per diners?! Per fi oblidàvem Solbes el Gris, Rato el Blanc refulgia poderós i popular. Però després de la pujada vingué el daltabaix. El creixement s’havia centrat en l’especulació, en la rajola, no hi havia base tecnològica, valor afegit, llarg termini. “De aquellos polvos vinieron estos lodos” diuen també i enfangats estem amb prop de 600.000 aturats al País Valencià i les caixes destrempades després de l’orgia immobiliària. La hispànica àguila de les finances volà a la direcció del Fons Monetari Internacional, on va estar el temps just perquè li quedara una modesta pensió vitalícia de 58.400 € anuals. Des d’aquell elevat niu no va atalaiar com calia i en un informe el Fons mateix li ho retrau. Vet aquí que no li falten mèrits, però per a què? Per a ser honoris causa?