Don Sebastián Arnau Prats era el salesià més vell de la comunitat. No era alt, però sí robust, ulleres, cabells blancs; imposava. Es contaven moltes coses d’ell, que era d’una família catalana de molta pela, que en guerra havia estat als dos bàndols, que hi va matar gent i va necessitar dispensa per a poder ser ordenat. Nosaltres només sabíem que era el professor d’Història de l’últim curs. Per als d’aquella època, arribar a octau representava bàsicament tres o quatre coses: Don Sebastián et faria classe d’Història, saltaries el cercle de foc en el festival de fi curs, anaries a Jaca de viatge i l’any següent, a l’institut, hi hauria xiques a classe! Per què era tan important l’últim professor d’Història de l’EGB? Perquè quan arribava el tema de la Guerra Civil explicava, més o menys, que “El soldado español es el mejor del mundo, por ser el más imbécil. El soldado francés o alemán perfiere disparar seguro con un mortero. Yo he visto, en cambio, soldados salir de la trinchera, gritar ‘Rojooooos, hijos de putaaaaa’ y lanzar la granada a pecho descubierto”. En un col·legi en què una paraula malsonant podia costar-te haver de recollir 20 papers del pati o fer 10 voltes al pati mateix, escoltar el venerable sacerdot utilitzar l’insult per antonomàsia era tot un esdeveniment. Sabies que passaria, ja m’ho va contar el meu germà, però això no restava expectació al tema. Aquell any, el meu curs va tindre doble ració. Per a il·lustrar les guerres napoleòniques i fer-nos vore la importància tàctica de la baioneta digué: “Era fusil y lanza a la vez. Corrían hacia el enmigo y al tenerlo cerca decían ‘Muere, cabróóóóóóón’ y después con el pie habían de ayudarse para desclavar el arma del cuerpo.”

No m’han fet molt de mal, no fou una mala ensenyança aquella. Cinc anys més tard em vaig declarar objector de consciència i l’arma més mortífera que mai he fet servir ha sigut un rifle de balins que teníem a la caseta. Explique açò perquè Don Sebastián —malgrat el que pugueu pensar— era un avançat al seu temps quant a recursos d’ensenyament. A més de la dramatització esmentada, feia servir el llibre de text (ed. Santillana) i ens facilitava resums mecanografiats per a la prova escrita. L’avaluació era també innovadora: puntuava sobre 10, però podies arribar a 12 o 13. Per què? Perquè sempre afegia preguntes extra que també comptaven. Disposava d’una màquina automàtica de correcció: en acabar l’examen li passaves el full a l’alumne de darrere —l’últim de la filera al primer— i començàvem a corregir segons les ordres i respostes del mestre. Tot es basava en la mútua confiança, la col·laboració i el criteri reflexiu de cada alumne, busqueu-me un mètode més just. Quan tenies un dubte sobre l’encert de la resposta, preguntaves. Llavors l’autoritat —que sempre n’ha d’haver a classe— resolia: punt sencer, mig punt, un quart, no res. Davant la qüestió “Nombres de héroes de la Guerra de la Independencia”, els apunts eren molt clars: Daoíz, Velarde, el Empecinado, Agustina de Aragón, el cura Merino… Però un company alçà el braç: “Don Sebastián, es que ha puesto ‘El Empecinado, Curro Jiménez, el Estudiante y el Algarrobo.” També el vell professor degué estar un minut baquejant-se, quan recuperà l’alé va dir: “No está bien, pero póngale un punto porque nos ha hecho reír un rato.” Ara és possible que Sancho Gracia torne a rodar nous episodis del mític bandoler, una llàstima que Don Sebastián no puga vore’ls. O potser sí.