Home » 2011 » juny

Monthly Archives: juny 2011

Alfonso

Fa unes setmanes que el pobre Alfonso no és el mateix. Defuig la invitació a la bona taula i la conversa millor. Els correus que m’envia, abans vívids i dilatats, són ara lànguids i exigus. Qui té la culpa d’això? Els de sempre: els comunistes. Sí, des que Izquierda Unida d’Extremadura ha decidit que el nou president autonòmic serà el candidat del PP, Alfonso ha mudat. Amb velles i noves gestes, la pena li apagarem.

Açò era i no era, en la legislatura de 1995 a 1999, l’únic regidor de la UPV a Sagunt. N’era el batlle misser Girona, bruixot del Pessepevé, però, vist el desgavell, el nostre mig pollastret va fer moció de censura ab lo demoni Pepé. El País s’irrità força —i el nostre país també—, tinguérem una portada del Levante-emevé. I la Túria, enverinada, son paper féu de baladre: “A la UPV no la va a votar ni su madre”. Però el conte acaba bé. En les següents eleccions locals, a Sagunt, la Unitat del Poble Valencià passaria d’un a tres regidors i hui el Compromís en té quatre. Es parlà molt d’aquella “traïció” del valencianisme fusterià —la UPV?— a l’esquerra —el PSPV?—, però, en termes freudians, havíem matat el pare: nosaltres no érem la crossa de ningú i ningú és bo o roín només per les sigles que lluïx.

Canviem de conte i de lloc. El PSN no ha volgut un govern progressista a Navarra perquè havia de comptar amb Bildu, d’acord, però ningú l’obligava a pactar amb la dretana Unión del Pueblo Navarro, podien haver-se abstingut. I a cap tribú de l’esquerra l’ha despentinat el buf. Heus ací, amic Alfonso, que novament hi ha l’embut: màniga ampla al PSOE, rigor espartà a IU.

Charlot i Llapissera

Va ser l’avi Paco qui em va ensenyar a jugar a cotos i als escacs. Sovint es deixava perdre, ho vaig descobrir un dia que, en comptes de vint roïnes, se’n va comptar trenta. Ho feia perquè tinguera interés en el joc, guanyar motiva. També jugàvem a la loteria. Jugar al bingo entre dos té poca emoció, el més divertit era que cantava els números tal com es feia als locals de la societat El Trabajo. Cada número tenia un nom, a Alacant encara hi ha qui ven iguales cridant-ne el nom. Però, com deveu suposar, els noms dels números alcoians eren diferents. No sé en quin meandre, a la riba de la meua memòria, ha quedat la majoria d’aquells noms. Recorde el 21, els Músics; el 22, Ja baixen!; el 23, Jordiet, i el 24, els Trons. El Moliner era el 14 o el 15, no estic segur, i crec que el 73 era el Petrólio. Això sí, l’11 era Charlot i Llapissera. No vaig demanar mai per l’origen de les designacions, me l’imaginava. Trobava lògic que les dos xifres esprimatxades de l’11 havien de ser això: Charlot i una llapissera.

Doncs no, estava equivocat. Charlot i Llapissera eren uns artistes del toreig còmic i, segons sembla, d’anomenada internacional. Ho vaig saber a l’exposició “Record d’una esperança. La Segona República a Alacant (1931-1936)”, que fins al 30 d’este mes podeu visitar al Museu de la Universitat d’Alacant. Hi ha un munt d’objectes de l’època: una baralla on els reis han sigut substituïts pels quatre presidents de la Primera República, un marbre commemoratiu de l’ajuntament republicà de la Vila Joiosa —reciclat pels colpistes per a gravar al revers l’último parte de guerra—, exemplars de la Constitució, bandes de dames d’honor i belleses amb els tres colors de la República… I, entre tots els records de l’activitat política i la vida quotidiana, la publicitat d’un espectacle taurí a càrrec de Charlot i Llapissera. És el que tenen els records i les repúbliques: com menys t’ho esperes, tornen a fer-se actuals.

Topada en la trobada

El passat dissabte vaig anar a la trobada d’escoles en valencià de la Marina Baixa. A diferència de la resta de trobades en què he estat, no va tindre lloc en un parc municipal o al pati d’un col·legi; l’escenari d’esta trobada era el poble mateix: Relleu. Feia goig vore allà tantes persones o, millor dit, personetes, perquè la majoria eren xiquets que anaven d’una parada a una altra: es pintaven la cara, posaven gomets en una rondalla retallable, feien punts de llibre, barrets de paper, ramells d’herbes aromàtiques… en fi, tot el que és habitual en esta cita festiva que cada any congrega més i més gent al voltant d’una realitat: l’escola en valencià. També és habitual que en el decurs de la trobada es llija un manifest. Això del manifest sol ser més un tràmit que el moment àlgid de la festa; els nanos no estan per a manifestos i els adults xarren entre ells o van pendents de la canalla, sempre és així. Sempre? No. En este cas sona la veu amiga de Marieta Soler pels altaveus, anuncia la lectura del manifest, calla i quan torna a parlar té un to nerviós. Ara ens diu que no es llegirà cap manifest perquè l’alcalde no vol, el públic xiula la censura, vaig cap on està Marieta, no està la pobra per a la cançó de Krahe que tanta gràcia li fa. El policia local té l’ordre de tallar la llum si els organitzadors persistixen a llegir el text i, molt amablement, m’indica qui és l’alcalde per si vull parlar amb ell. Tot i l’encaixada de mans, la conversa amb Santiago Cantó va resultar tan incòmoda —per la tensió que traspuva l’interlocutor— com interessant  —pels apriorismes, judicis de valor i arguments en què justificava la seua acció.

Però la qüestió de fons no és si este home està en contra o a favor del valencià, cadascú és lliure de pensar el que vulga sobre la llengua, les trobades o la Federació Escola Valenciana. El que com a ciutadans no podem tolerar és que un alcalde —siga del partit que siga— s’arrogue el poder de decidir què es pot dir i què no es pot dir als carrers del poble; les urnes legitimen l’autoritat, però no l’autoritarisme. Al meu parer, l’arbitrarietat del senyor Cantó conculca un dret fonamental: la llibertat d’expressió. La Constitució que els regidors juren complir i fer complir ho deixa ben clar en l’article 20: “Es reconeixen i es protegixen els drets. a) A expressar i difondre lliurement els pensaments, les idees i les opinions mitjançant la paraula, l’escriptura o qualsevol altre mitjà de reproducció…” Això diu la llei, ja obraran en conseqüència els afectats si volen. I per a acabar en positiu, posarem l’exemple contrari. El mateix dia tenia lloc a Ibi la trobada de l’Alcoià i el Comtat, Josep Escribano, en nom d’Escola Valenciana, llegí el mateix manifest i la regidora d’Educació, que és del mateix partit que l’alcalde de Relleu, va tindre una actitud del tot diferent. Va saludar els assistents i els va agrair que hagueren escollit Ibi per a fer la festa del valencià. Aplaudim-li des d’ací el gest i recordem tots la frase de Voltaire. Com era? Ah, sí: “No estic d’acord amb el que diu, però defensaria fins a la mort el seu dret a dir-ho.”