El passat dissabte vaig anar a la trobada d’escoles en valencià de la Marina Baixa. A diferència de la resta de trobades en què he estat, no va tindre lloc en un parc municipal o al pati d’un col·legi; l’escenari d’esta trobada era el poble mateix: Relleu. Feia goig vore allà tantes persones o, millor dit, personetes, perquè la majoria eren xiquets que anaven d’una parada a una altra: es pintaven la cara, posaven gomets en una rondalla retallable, feien punts de llibre, barrets de paper, ramells d’herbes aromàtiques… en fi, tot el que és habitual en esta cita festiva que cada any congrega més i més gent al voltant d’una realitat: l’escola en valencià. També és habitual que en el decurs de la trobada es llija un manifest. Això del manifest sol ser més un tràmit que el moment àlgid de la festa; els nanos no estan per a manifestos i els adults xarren entre ells o van pendents de la canalla, sempre és així. Sempre? No. En este cas sona la veu amiga de Marieta Soler pels altaveus, anuncia la lectura del manifest, calla i quan torna a parlar té un to nerviós. Ara ens diu que no es llegirà cap manifest perquè l’alcalde no vol, el públic xiula la censura, vaig cap on està Marieta, no està la pobra per a la cançó de Krahe que tanta gràcia li fa. El policia local té l’ordre de tallar la llum si els organitzadors persistixen a llegir el text i, molt amablement, m’indica qui és l’alcalde per si vull parlar amb ell. Tot i l’encaixada de mans, la conversa amb Santiago Cantó va resultar tan incòmoda —per la tensió que traspuva l’interlocutor— com interessant —pels apriorismes, judicis de valor i arguments en què justificava la seua acció.
Però la qüestió de fons no és si este home està en contra o a favor del valencià, cadascú és lliure de pensar el que vulga sobre la llengua, les trobades o la Federació Escola Valenciana. El que com a ciutadans no podem tolerar és que un alcalde —siga del partit que siga— s’arrogue el poder de decidir què es pot dir i què no es pot dir als carrers del poble; les urnes legitimen l’autoritat, però no l’autoritarisme. Al meu parer, l’arbitrarietat del senyor Cantó conculca un dret fonamental: la llibertat d’expressió. La Constitució que els regidors juren complir i fer complir ho deixa ben clar en l’article 20: “Es reconeixen i es protegixen els drets. a) A expressar i difondre lliurement els pensaments, les idees i les opinions mitjançant la paraula, l’escriptura o qualsevol altre mitjà de reproducció…” Això diu la llei, ja 
obraran en conseqüència els afectats si volen. I per a acabar en positiu, posarem l’exemple contrari. El mateix dia tenia lloc a Ibi la trobada de l’Alcoià i el Comtat, Josep Escribano, en nom d’Escola Valenciana, llegí el mateix manifest i la regidora d’Educació, que és del mateix partit que l’alcalde de Relleu, va tindre una actitud del tot diferent. Va saludar els assistents i els va agrair que hagueren escollit Ibi per a fer la festa del valencià. Aplaudim-li des d’ací el gest i recordem tots la frase de Voltaire. Com era? Ah, sí: “No estic d’acord amb el que diu, però defensaria fins a la mort el seu dret a dir-ho.”
Jo vaig anar a Ibi I en va agradar Un montó, com tots els anys.
Ah I l’any que ve son a Alcoi.
No ús heu d’estranyar d’aquesta sèrie de postures intransigents i antidemocràtiques, i més que vindran. Tenen un bon mestre amb Font de Mora i no fan més que aplicar la norma que els hi dicten. I jo que pensava que havíem acabat amb el franquisme! Doncs pel que es veu, impunitat com abans, injustícia com abans i totalitarisme com abans.
De totes formes pense que Santiago ho ha fet més per ignorància que per convicció.
Els alcaldes “curtets”, com les persones “curtetes”, tenen por de tot. I no se’ls pot demanar que tinguen la mirada llarga. No.
Primera part (de dos)
Començaré pel final. I així ningú no s’endurà sorpreses, i pot deixar de llegir ara, si té por de veure un altre punt de vista sobre el tema.
1) Des de fa trenta anys conec a Santiago, l’alcalde de Relleu. Primer com a regent d’un bar de treballadors a Sant Blai, després com taxista, i per últim com alcalde.
Ens veiem molt de tard en tard: igual passen cinc anys sense veuren’s, però quan ho fem ens agrada compartir xarrades, records i fins i tot concordàncies i discrepàncies polítiques.
Pel que sé, és raonablement honrat, és a dir, que continua treballant, crec que no viu de la política i que fins i tot potser li coste diners de la seua butxaca, com a molts de nosaltres.
S’estima la seua terra, el seu país i la seua llengua; ha recuperat tradicions perdudes; i sempre que alguna associació valencianista li ha demanat ajudes per editar revistes, fer conferències (jo mateix) i coses semblants, l’hem tingut a favor.
I un exemple ben clar és el que tan encertadament descriu Jordi: “A diferència de la resta de trobades en què he estat, no va tindre lloc en un parc municipal o al pati d’un col•legi; l’escenari d’esta trobada era el poble mateix”.
Eixos són, a grans trets i per a mi, els aspectes més importants per qualificar una persona.
Una altra cosa són les opinions, i determinades accions concretes.
Els que em coneixeu ja ho sabeu: puc discrepar a fons de determinades persones, i continuar estimant-les si valore que tenen coses molt més importants que les opinions o que han participat en processos per a mi equivocats i fins i tot negatius. Són gent de la qual sé que m’ajudarien si els necessitara, que s’alegren de les meues alegries i m’acompanyen quan estic trist. I que són honrats en línies generals, almenys en la mesura que puga ser-ho jo també. I Santiago, per a mi, és un d’eixos.
2) Tot i això, el fet que puntualment va protagonitzar Santiago em resulta reprobable; no m’agrada la censura a la llibertat d’expressió quan aquesta opta per la via de la crítica raonada i no per l’insult, les incitacions a la violència i tot això. Per tant, em sume a les paraules de Voltaire que ha recuperat Jordi, i fins i tot afegiria les que Kant quan definia l’imperatiu categòric: “obra de tal manera que la teua manera de fer-ho puguera servir de model a tots” (és a dir, que no faces als demés el que no t’agradaria que et feren a tu); i tots dos “principis”, democràtic i moral, els ha conculcat Santiago, en la mesura que no li haguera agradat que li ho aplicaren a ell si, arribat el cas, la situació fóra la inversa.
Però, en això s’acaba tot. Vull dir, que extraure d’eixe fet puntual extrapolacions negatives cap a un alcalde que havia afavorit, de la manera que ho va fer, la Trobada, em semblaria summament injust. I políticament molt poc intel•ligent. El nostre país és com és, amb molta gent que essencialment (i pense com pense) seria compatible amb nosaltres, i una altra que no. I Santiago forma part del primer grup, i a molta distància del segon (entre els quals es troben no tan sols gent del PP, sinó –i hauríem de mirar en quina proporció- del PSOE, d’EU, i fins i tot del Bloc: gent el talant dels quals és molt més intransigent, intolerant i negatiu per construir el País que ho puga ser Santiago.
Una persona que m’agradaria tindre al meu costat, discrepant a tope si calguera, en la construcció d’un País Valencià més just, equilibrat … i democràtic (és a dir, amb gent que entenguera ben a fons, o fóra capaç d’educar-se per arribar-hi, què signifiquen els principis democràtics).
Segona part (de dos)
3) Però fins i tot les coses negatives que ens passen poden servir per aprendre. I necessitem fer-ho. Tots. Evitar errors i avançar amb encerts, a que sí? Intentaré explicar què vull dir.
Si per analitzar un fet com el que ens ocupa, únicament optem per situar-nos en una posició de superioritat moral, malament anem.
Les cites ens orienten cap on hem d’anar, què volem aconseguir, ens marquen l’estratègia, els objectius finals. La tàctica és una altra cosa: els ritmes, la gradualitat, els avanços paulatins … poden ajudar a l’estratègia o contribuir a girar-se en contra. Tots els principis no són iguals, ni les tàctiques haurien de ser-ho: mentre veure una agressió a, p.ex, un menor hauria de provocar la immediata resposta fins i tot violenta per impedir un acte que podria tindre conseqüències irreversibles, la lectura o no d’un manifest és molt menys important: no s’hauria de traure l’artilleria pesada, i potser amb eixa prohibició fins i tot es guanyen coses:
a) ens evita aguantar el “rotllo” que solen ser els manifestos (per favor: podrien retirar-se a un discret segon pla els autors de manifestos que pretenen ser llegits en públic?);
b) la prohibició fa que la gent pare atenció a uns continguts amb els qual gran part dels presents ja estaven solidaritzats;
c) ens fa aparèixer en la premsa, amb més espai del que tindríem en condicions normals; fastidiant de pas a l’alcalde que amablement ens havia donat més del que ens donen els demés alcaldes;
d) ens permet exercir la nostra superioritat moral, donar lliçons de democràcia i apuntar-nos “un tanto” (amb tinta invisible, no cal dir-ho)
És a dir, si atribuira formació maquiavèlica als qui van posar Santiago en l’ull de l’huracà hauria de dir políticament “chapeau!”. Però no és així.
4) Anem a veure què podem fer en el cas que es torne a repetir un escenari com el que hem pogut reconstruir per la premsa i per Jordi.
Coneixem els factors que es donen en alguns pobles i institucions: mancats de tradició, de sensibilitat i de coneixement del què significa la democràcia, molts alcaldes, presidents de diputació, funcionaris, etc., es creuen propietaris del “seu” “feu”, plaça o “enxufe”. Creuen que els diners, les subvencions, els carrers o els regals són “seus”, se’ls mereixen; no són els dipositaris de la gestió, sinó els propietaris d’uns bens, tangibles o intangibles. I també confonen la crítica al propi grup amb un atac personal.
Mesclem-ho tot. Eixe és el còctel que tenim.
Abans de continuar, però, vull fer un cant a l’organització de les Trobades. Un cant de cor, de veritat: pel que m’han contat i pel que sé de tants anys d’assistir a trobades així, magnífica, com sempre, a càrrec de gent entregada, intel•ligent, voluntària, amable. El meu màxim respecte per la faena feta i la il•lusió posada; i, per suposat, per les persones implicades.
Dit això, imaginent-nos per un moment que algú de l’organització puja a l’entaulat, agafa el micro, i sota l’atenció de l’alcalde (potser un dels pocs que ho faria) es diu “I ara anem a llegir un manifest en contra de la Conselleria d’Educació”. No dic que haja passat això. Però és un escenari possible, a què sí?
Potser l’alcalde portava tot el matí rebent queixes d’alguns veïns que, votants seus, li deien constantment que estaven en desacord que el poble sencer fóra una festa “…” (poseu-hi l’adjectiu que vullgueu: independentista, separatista, … els típics que alguns encara utilitzen).
En un poble, potser també ho sabeu, és més difícil no sentir eixes queixes, potser formulades en tons agressius. i amb advertències de què ho traslladarien “a la superioridad” o a qui calguera. (Ja sé que tots nosaltres som valents de pedra picada; que aguantem tot, resistim, argumentem i fins i tot guanyem la batalla del dia a dia).
Dit això (el que vull fer és contribuïm a què apremguem per evitar errors), suposem que algú puja a l’escenari i diu aquelles paraules: potser foren la gota que va fer vessar el got de Santiago. El pensament de fons esclata: “els convide i venen a insultar-me? Sí, ja sabem que el poble no és seu, que no paga de la seua butxaca, … però imaginem-nos que en plena trobada puja algú i diu “Ahora voy a leeros el manifiesto por la lengua común, de Rosa Díez”. ¿Què hauríem fet nosaltres? ¿Aplicar el principi democràtic absolut de la “llibertat d’expressió? ¿o considerar (i actuar en conseqüència) que això no tocava, ni en el lloc ni en el moment?. ¿M’equivoque?
Continuem, però, amb l’escenari, amb la variant de dir “Anem a llegir un manifest a favor de l’ensenyament en valencià”, per exemple. ¿Haguera passat el que va passar? Probablement no. La festa hauria acabat en pau, la gent s’ho hauria passat bé, l’alcalde hauria anat amb el cap ben alt dient als que li protestaven: ¿“veieu com són bona gent?”. I l’any vinent tindríem possiblement més portes obertes en més pobles que ara, per voler-nos fer els ¿“valents”?, no tindrem (i voldria equivocar-me).
5) El cap el tenim per valorar, per ponderar, per decidir atenent als contextos: no per aplicar automàticament principis.
I en aquest cas, en “casa” de l’”amfitrió” hauríem d’haver evitat posar-lo en una situació que, estic segur, ell tampoc voldria resoldre com ho va fer.
Jo no sóc ningú per decidir. Però, si havent sigut rebut amb els braços oberts, l’”amfitrió” fa una cosa incorrecta, no aniria pel camí d’intentar desacreditar-lo ni de fer-me el màrtir (per molta raó que puga tindre). Valoraria principalment allò que positivament ha fet per nosaltres. Li donaria les gràcies. I fins i tot li diria que disculpara si en alguna cosa l’hagueren molestat, perquè no era la nostra intenció. I en cap cas trauria a col•lació la seua manera d’haver tallat la lectura del manifest. Això seria, al meu entendre, un toc d’elegància.
Sí, jo faria això.
Cordialment, ja ho sabeu; ja ho saps, Jordi.
Daniel
Una modificació.
M’han notificat que actualment, l’alcalde ja no condueix el seu taxi, sinó que el té arrendat; i cobra un sou de l’Ajuntament.