Va ser l’avi Paco qui em va ensenyar a jugar a cotos i als escacs. Sovint es deixava perdre, ho vaig descobrir un dia que, en comptes de vint roïnes, se’n va comptar trenta. Ho feia perquè tinguera interés en el joc, guanyar motiva. També jugàvem a la loteria. Jugar al bingo entre dos té poca emoció, el més divertit era que cantava els números tal com es feia als locals de la societat El Trabajo. Cada número tenia un nom, a Alacant encara hi ha qui ven iguales cridant-ne el nom. Però, com deveu suposar, els noms dels números alcoians eren diferents. No sé en quin meandre, a la riba de la meua memòria, ha quedat la majoria d’aquells noms. Recorde el 21, els Músics; el 22, Ja baixen!; el 23, Jordiet, i el 24, els Trons. El Moliner era el 14 o el 15, no estic segur, i crec que el 73 era el Petrólio. Això sí, l’11 era Charlot i Llapissera. No vaig demanar mai per l’origen de les designacions, me l’imaginava. Trobava lògic que les dos xifres esprimatxades de l’11 havien de ser això: Charlot i una llapissera.

Doncs no, estava equivocat. Charlot i Llapissera eren uns artistes del toreig còmic i, segons sembla, d’anomenada internacional. Ho vaig saber a l’exposició “Record d’una esperança. La Segona República a Alacant (1931-1936)”, que fins al 30 d’este mes podeu visitar al Museu de la Universitat d’Alacant. Hi ha un munt d’objectes de l’època: una baralla on els reis han sigut substituïts pels quatre presidents de la Primera República, un marbre commemoratiu de l’ajuntament republicà de la Vila Joiosa —reciclat pels colpistes per a gravar al revers l’último parte de guerra—, exemplars de la Constitució, bandes de dames d’honor i belleses amb els tres colors de la República… I, entre tots els records de l’activitat política i la vida quotidiana, la publicitat d’un espectacle taurí a càrrec de Charlot i Llapissera. És el que tenen els records i les repúbliques: com menys t’ho esperes, tornen a fer-se actuals.