100 anys de Valor
“L’Empenyador s’encrespava, amb els seus pinars i cingles, com un feréstec cavall, i les altres serres que tanquen la Foia de Castalla prenien uns matisos avellutats, com si allò fos el paradís terrenal”
“Pels Vedats Reials Alfafarencs […], emprén a pit la pujada a la serra, salta la carena i es fica en un bosc espessíssim on s’esmortia la dolça llum de la vesprada de tardor”
“Un llamp esqueixà els núvols des dels pics negres com ales de mocigaló de les Penyes de la Camara, fins al cim mateix de la serra del Cavall”
Des que arribe al campus fins que entre al despatx, ara silent, passe per davant d’estos tres fragments de rondalles. Corresponen a La rabosa i el corb, El príncep desmemoriat i El jugador de Petrer. Amb la col·laboració de l’Acadèmia, la Fundació Bromera i els vicerectorats d’Extensió Universitària i d’Innovació Educativa, el Departament de Filologia Catalana ha convertit tota la Universitat en una sala d’exposició. Hi ha 124 cartells amb vistoses fotografies i els textos seleccionats d’Enric Valor. Te’ls trobes a les facultats, les bibiblioteques, el rectorat, les cafeteries… i al catàleg Paisatges de Valor, que jo tinc i vosaltres no.
Fa molts, molts anys, concretament cent, tal dia com hui, 22 d’agost, va nàixer a la venusta i ufana vila de Castalla un infant a qui els pares digueren Enric, que és nom de reis i significa ‘senyor de la casa’. Valor i Vives de llinatges, el xiquet s’estimà la terra, la llengua i la gent que l’havien bressolat i els correspongué com millor sabia: aprenent, treballant, comprometent-se, escoltant pacient i escrivint atent. Gràcies a això tenim hui trenta-sis rondalles que potser hauríem perdut, un bon grapat de novel·les, gramàtiques i el llibre verd eixe dels dubtes per a conjugar el món. I, com que sobre la persona i l’obra jo puc aportar ben poc, contaré ara una anècdota que il·lustra a l’homenot.
Devia ser l’any 1998 quan uns amics de la Universitat de València crearen una associació (més) per la normalització lingüística. Decidiren posar-li el nom d’Enric Valor i el convidaren a participar en la presentació. De seguida acceptà el castallut estar en aquella taula però, malgrat els premis i reconeixements que ja tenia, quant al nom de l’associació va preguntar al proposant: “Tu trobes que m’ho meresc?”
Alfredo Mayo
El govern municipal d’Oriola canviarà els noms dels carrers que encara honoren la dictadura franquista. Retirar eixos honors és una obligació moral i, des de fa uns anys, també legal. Subscric el vell argument: ¿algú trobaria compatible amb la democràcia que Hitler o Mussolini tingueren strassen o vie dedicades? Doncs això que sembla tan clar depén molt del color polític de l’ajuntament. A Elx acaben de rebatejar una avinguda —fins ara es deia del Ferrocaril— amb el nom de Vicente Quiles (1925-2008), alcalde de 1966 a 1979 i, segons Mercedes Alonso (PP), un “demócrata de ideas”. Devia estar pensant l’alcaldessa en la democràcia orgànica, perquè al senyor Quiles l’enterraren amb el taüt cobert per una bandera espanyola un poquet preconstitucional. Benidorm té un carrer important dedicat a Pedro Zaragoza (1922-2008), qui, com a alcalde de 1950 a 1967, tingué temps de sobra per a convertir aquell poblet de pescadors en l’empori turístic que hui coneixem. Don Pedro va ser falangista fins a l’últim moment, però també republicà. Pel febrer de 1996, recordava a Miquel Alberola i als lectors del setmanari El Temps que “els carrers de Benidorm estan tots en valencià perquè els vaig posar jo”, “la primera senyera que s’ha dut en el cotxe d’un alcalde d’Espanya, ha estat la del meu cotxe”, “a casa tinc llibres, com has vist, amb dedicatòries elogioses de Manuel Sanchis Guarner i Joan Fuster”, que l’arquebisbe Olaechea volgué excomunicar-lo per permetre l’ús del biquini a les platges de Benidorm i que Adolfo Suárez, quan era director general de TVE, el va acusar de separatista per haver fet un discurs en valencià a Oliva. “És la meua llengua! La de mon pare i ma mare!”, acabava dient l’exalcalde. En què quedem, per tant? Falangista? Republicà? Liberal? Valencianista? Que cadascú se’l mire com més li plaga.
Alacant està petat de carrers amb reminiscències franquistes, l’associació Alicante Vivo manté una pàgina en què els dóna a conéixer i en demana l’eliminació. Només en alguns casos (esportista Ramón Mendizábal, rector Planelles, Itàlia…) sol·liciten el manteniment del nom; en d’altres, fins i tot proposen denominacions alternatives. Així, el carrer 30 de Març —1939, entrada dels italians a Alacant— hauria de dir-se 9 d’Octubre —1238, entrada dels catalans a València—; la bondat d’una ocupació és qüestió de pervivència. Des d’ací propose jo que el carrer Federico Mayo passe a anomenar-se Alfredo Mayo. La semblança resta confusió a veïns i visitants i els nostàlgics de la dictadura ixen guanyant. Alfredo Mayo, en realitat Alfredo Fernández Martínez (1911-1985), es va sumar als colpistes com a tinent d’aviació, però el seu gran servei a Franco no el va fer damunt d’un caça, sinó davant d’una càmera. Mayo fou l’actor principal de l’emblemàtica Raza —escrita per Franco mateix en 1940 i retallada en 1950 pel mateix Franco, per a eliminar salutacions feixistes, referències a Falange i insults a Gran Bretanya i Estats Units— i d’Escuadrilla, ¡Harka!, ¡A mí la Legión!, ¡El Santuario no se rinde!, Suspenso en comunismo… El Caudillo devia vore en Mayo el que li hauria agradat ser i no era: un tio alt, esvelt, de veu baronívola i gambades atlètiques, un galant.
Per a compensar la via a l’actor del dictador, en demane una per a un insigne de signe molt diferent: Lorenzo Aguirre (1884-1942), basc nascut a Pamplona i valencià d’adopció, maçó, pintor, comunista i al final mort a garrot pels de la xurma feixista. Que no es mereix un carrer?
La puta de Babilònia
Després vingué un dels àngels de les set copes i em va parlar així: “Vine, i et mostraré la condemna de la gran prostituta que viu vora les aigües. Els reis de la terra s’han prostituït amb ella, i els habitants del món s’han embriagat amb el vi de la seua prostitució.” I l’àngel se’m va emportar en esperit al desert. Allà vaig vore una dona asseguda damunt d’una bèstia escarlata, coberta de noms blasfems, que tenia set caps i deu banyes. La dona duia un vestit porpra i escarlata i s’adornava amb or, pedres precioses i perles. Tenia a la mà una copa d’or, plena d’abominacions: les impureses de la seua prostitució. Portava escrit al front este nom misteriós: Babilònia, la gran, la mare de les prostitutes i de les abominacions de la terra. I vaig vore la dona embriagada de la sang del poble sant i dels màrtirs de Jesús. (Ap 17,1-6)
Basant-se en estos versicles de sant Joan, els càtars anomenaren puta de Babilònia a l’Església de Roma. El papat tractà de fer-los tornar a l’ortodòxia catòlica; primer amb arguments i finalment amb les armes. A més d’exterminar l’heretgia dels bons homes i dones, la croada albigesa iniciava el declivi d’Occitània, un país que, sense necessitar unitat política, va ser model per a tot Europa en art, cultura i llibertats. Un país, potser perdut, del qual és fill en part el nostre país possible.
Huit segles després de la crema Besiers, la batalla de Muret, el setge de Montsegur… el colombià Fernando Vallejo ha escrit La puta de Babilonia perquè, tal com ell mateix diu, “La católica, la apóstolica, la romana, la jesuítica, la impune bimilenaria tiene cuentas pendientes conmigo desde mi infancia y aquí se las voy a cobrar.” Per les formes, és el llibre més faltó que he llegit mai. No deu haver al diccionari un sol insult que l’autor no utilitze contra l’Església; Vallejo, parlant mal i prompte, s’hi caga en Déu, en la creu i en el fuster que la féu. També dedica pàgines i improperis a l’islam i a Mahoma (“cruel, traidor, mentiroso, lujurioso, torturador, pederasta…”).
L’obra té un to tavernari, sobrat, sobrer. Amb tot, és un molt bon llibre. De tan anticlerical com és, no hi ha ni un sol capítol. Tot en un fil que va i ve per a enganxar el lector: els dubtes sobre l’autoria i la datació dels evangelis, les semblances entre la vida de Crist i les de divinitats orientals prèvies, els vicis i maldats dels papes, l’antisemitisme, la Inquisició, les guerres de religió, el suport a l’esclavisme, l’oposició a la ciència, el mercadeig d’indulgències, la connivència amb el nazisme, la col·laboració amb altres règims totalitaris…
Hauré de llegir algun llibre més pietós i prudent perquè el màrtir Llorenç, sant de hui, 10 d’agost, i patró dels bibliotecaris, em perdone el pecat venial d’esta lectura, que recomane a creients, agnòstics i ateus d’ací i d’arreu del món. Ves per on, recomane urbi et orbi.
EL PAÍS
Hui mateix, 08.05 h, coincidisc amb l’amic Joan Galindo quan entrem al treball. Ell també renuncia a fer vacances a l’agost, per a mantindre encesa i insigne l’excel·lència universitària d’Alacant. Afegiu a esta abnegació canicular que estem sense aire condicionat. De res, ho fem per vosaltres. Em demana Joan si no escric, li dedique l’entrada de hui. Però no és meu el moll de l’os, m’aclame a Rafa Company, el mestre, el mentor, l’ocell, la bandera, l’himne fecund del retorn de la pàtria. Continuem el tema anterior, tampoc li va agradar, a Rafa, el titular i l’enfocament d’EL PAÍS. Com a ciutadà crític i responsable, va enviar a la redacció del diari este escrit:
Buenos días: acabo de leer vuestra información sobre las apariciones públicas de electos de Bildu, y quisiera saber por qué razones habéis añadido que “No se tuvo en cuenta que, según el Estatuto de Gernika, el euskera y el castellano son las dos lenguas oficiales en el País Vasco y que “todos sus habitantes tienen derecho a conocer y usar ambas lenguas””. Justamente, de acuerdo con lo dicho en el Estatuto de Gernika, la alcaldesa en cuestión tendría derecho a utilizar la lengua que le plazca de las dos oficiales ¿o no? ¿Acaso dice el estatuto vasco que una persona tiene que usar necesariamente las dos? Como, evidentemente, esto no lo pone en ninguna parte, vuestra crónica es sesgada y verdaderamente fuera de lugar en este aspecto.
Otra cosa es que juzguéis la oportunidad o conveniencia, en términos políticos o cívicos, de que un representante público de un territorio bilingüe solamente utilice un idioma de los oficiales, pero no es esto lo que habéis escrito. Os pondré un ejemplo de Valencia: la alcaldesa de la capital valenciana, la popular Rita Barberá, solo utiliza el castellano en sus apariciones públicas —cosa que yo, como defensor de la pervivencia del valenciano/catalán, considero lamentable— pero con el estatuto valenciano en la mano no se le puede exigir que se exprese también en la otra lengua oficial en la Comunitat Valenciana. Vosotros ¿vais a publicar que “la Sra. Barberá impone el español como única lengua en sus apariciones públicas” y que según nuestro texto estatutario debería cambiar de actitud? ¿A que no? En todo caso podríais (y podéis) opinar sobre las implicaciones políticas, pero nada más.
Alguna vez me he quejado a EL PAÍS por noticias del estilo “el etarra XXXX, que se expresó únicamente en euskera…” ¿Por qué es noticia para vosotros que un etarra o un barrendero —con perdón para los barrenderos— se exprese únicamente o fragmentariamente, o de noche, o de copas, o en la cama, en euskera? ¿Qué interés informativo puede tener una cosa así? Ese tipo de comentarios recuerdan al discurso periodístico oficial del periodo franquista, cuando en España no existían pronunciamentos legales a favor de la pluralidad lingüística. Y dichas redacciones os delatan como un pelín obsesionaditos con la cuestión: vincular noticias de etarras con referencias a la lengua vasca no deja de criminalizar ésta ante la opinión pública que os lee. Y creo que ya vale: al final parecerá que los máximos adalides del euskera son los etarras de look rapado y gestos de machito.
Por último: además de rogaros las modificaciones consiguientes, quisiera que hicieseis llegar estas quejas a la instancia de defensa de los lectores en vuestro periódico.
Encara no ha rebut resposta.
Comentaris recents