“Pensem i sentim en la mesura que ens ho permet la nostra llengua”
Pose esta frase de Joan Fuster en l’última diapositiva del primer tema. Una seixantena d’alumnes mira atentament la pantalla. Pregunte: “Qui sap dir-me qui era Fuster?” Hi ha hagut grups en què tots han callat. En una ocasió un xicot va dir: “Un poeta?” Bé, sí, va fer versos, però seria com dir que Kennedy —que va guanyar un Pulitzer— era periodista o que Churchill —Nobel de literatura en 1953— era escriptor. Vist el desconeixement general, demane: “Què heu estat fent en secundària?” Una alumna ràpida i sincera respon: “Comentari de textos”. Doncs ara fareu lectura, lectura de textos fusterians. Si he de tindre en compte el que em diuen als treballs, Ser Joan Fuster té bon llegir. Els fa gràcia que, abans d’haver nascut ells, este senyor escriguera de música, cinema, joventut, política, guerres, porros, pors… i continue sent actual. No passa el temps per als clàssics.
No és un llibrot de 1.000 pàgines, té una bona introducció i ve amb propostes de treball. Està pensat per a classe, per a introduir l’assaig en qui no n’ha llegit mai. El recomane per tant. Podeu enriquir la lectura amb el documental homònim que ha produït la Universitat de València. Textos, imatges i entrevistes repassen el temps i la transcendència del personatge i ens apropen a la persona. Jordi Pujol, Paco Burguera, Vicent Pitarch, Lola Badia, Josep Lluís Bausset, Eliseu Climent, Manolo Alcaraz, Lluís Llach, Raimon… expliquen el seu Fuster. També Fuster parla de Fuster i en un cas —nyas, dos tasses!— ho fa amb paraules de Josep Pla. Segons el de Sueca, el de la boina li va dir: “Vosté menja poc i és antipàtic, no serà molt bon polític.” Va respondre Fuster: “Senyor Pla, no tinc la pretensió de ser un bon polític.”
Compartesc plenament la teua reflexió. A mi també se’m fa força difícil entendre que un alumne universitari no sàpia qui és Joan Fuster. No em consola tampoc, evidentment, que els espanyols no sàpien qui és, posem per cas, López Araguren. La nostra cultura no es pot construir només amb referents com els de l’Espanya total i casposa (furbol, friquis, polítics ineptes i corruptes, actors i actrius dolents, cantants que desentonen, directors de cinema “tranochados”, algun artista plàstic original i un “ejercito interior” per imposar-nos EspaÑa). La nostra cultura ha d’agafar altres referents. Fuster n’és un imprescindible. Què dirien a França d’un universitari que no sapies qui va ser Sartre? que en dirien a Itàlia si no conegueren Umberto Eco?
I mentre, els professors d’IES que fan valencià, història, geografia, filosofia… humanitats, ensenyen dades i dades, interpretacions marxistoides de no sé què, comptar versos, combinar pronoms febles i –oh, invent dels invents– comentar textos des de la sacrosanta lingüística del text de la que la majoria no tenen, perdó, ni puta idea.
Reivindiquem Fuster a l’institut i a la universitat. Aquest curs és un bona ocasió, el 50 aniversari de la publicació de “Nosaltres el valencians”.
Sí, Jordi, la pregunta clau que els has fet no ha sigut tant qui era Fuster, sinó què fan a l’Institut. I en particular a les classes de valencià. (De la Universitat també en podríem parlar; i potser pitjor, clar, ja que són els responsables de la formació dels actuals professors de valencià).
I, com diu Constantí, és lamentable veure la quantitat d’hores dedicades (inútilment, cal dir-ho) a repetir la gramàtica que ja han estudiat a castellà (definicions, p.ex., d’objecte directe, anàfora i catàfora i altres perles semblants), comptar versos, comentar textos seguint unes pautes tancades on el que menys importa és si han gaudit el que han llegit o si ho han pogut relacionar amb quelcom interessant, o a coses així, destinades més a seleccionar que no a ensenyar ni a educar.
Fuster? Llàstima que no estiga viu per obrir en canal l’actual sistema d’ensenyament del valencià.
En fi, per a fer-s’ho mirar.
O, millor, perquè els professors de valencià aprenguen a mirar; per exemple, les verdures i els peixos del mercat, amb els alumnes; o les revistes, còmics o premsa “en català”, a classe; o pel·lícules o séries “en català”, a Punt2 -o com es diga ara-, TV3 o Canal 33; o tantes i tantes coses que poden servir per aprendre valencià més enllà de la “lingüística del text”, la “gramàtica generativa” o qualsevol galimaties d’eixos que només aprofiten perquè alguns imposten la veu quan en parlen… sense saber de què estan parlant.
Dieu-me sinó quin sentit té fer que xiquets de 15 anys aprenguen coses com aquesta (tret d’un llibre de text):
“Les proposicions subordinals adjectives se substantiven quan aparèixen en una oració sense antecedent exprés, és a dir, sense substantiu al que complementar.”
Per si no havia quedat clar, continua:
“En substantivar-se la proposició pot desenvolupar les funcions pròpies d’un substantiu”
Després d’açò, encara volem que estime llegir?, o llegir Fuster?
A tot açò, i perquè és de justícia dir-ho, conec alguns professors de valencià que sí que ho fan bé, molt bé. Excel·lents professionals i vocacionals de primera; tot i això, molt d’ells encara no són capaços de trencar la presó dels programes “lingüístics” manats des de la Universitat i que saben que no serveixen per a quasi res. Des d’ací, un reconeixement al seu esforç i el desig de què intenten eixir de la gàbia metodològica, contacten amb els professors que facen classes “en valencià” i participen en el canvi conceptual, metodològic i actitudinal que requereix el sistema educatiu.
Salut
Daniel Climent
PS
Si algú ho vol, encara tinc l’article sobre el tema que vaig fer fa uns dos anys: “Ensenyament del valencià o teràpia d’aversió?”
Fa uns anys, a Teulada, en un curs que solen fer anualment, van parlar de Vicent Andrés Estellés – tan de moda en estos dies- i una alumna de 4t de literatura catalana va dir -amb les llagrimetes als ulls- que a la Facultat no li havien parlat mai d’Estellés. No serà que en la Universitat (que rimbombant que m’ha quedat) patixen una mica d’autoodi? Altres autors sí que són estudiats i considerats. El nom fa la cosa.
Fuster va ser un personatge creat per Joan Fuster, que -arribat el moment- ell mateix va decidir matar. Ja és hora de traure’l del mausuleu.
Aquest paio va ser batlle de Benidorm?
Si home, que ara està de directiu de Vodafone!
Doncs, no he trobat res que haja publicat.
Els de la universitat diuen: la culpa, els de secundària.
Els de secundària diuen: la culpa, els de primària.
Els de primària diuen: la culpa, els d’infantil.
I els tres estan d’acord que: els pares també en tenen, de culpa.
Jordi, no et mires tant el melic. Tots els docents hem de posar de la nostra part. Et recomane l’article que comenta Daniel.
Nosaltres aquest llibre el llegírem a la Secundària, per fer més comentaris de text i saber més sobre Fuster. Tant als qui ens agrada – millor dit, tant a mi -, com als altres, els va semblar interessant, és un molt bon llibre!
Hi ha una altra frase al començament d’aquest llibre que també és molt bona: “Hi ha qui és advocat, o mestre, o politic, o bisbe, o poeta, o pagés. La meua professió es ser Joan Fuster”.
M’agrada la gent que és exigent en el seu treball i sobretot que procura fer coses útils (fins i tot els qui fan assaig, com Fuster).
Dir la veritat (o dir la realitat) o explicar el que pensem ha de servir per a obrir portes i donar alternatives, encara que no sempre siguen explícites.
Necessitem veus crítiques i gent que pose en marxa alternatives possibles.
I a la Universitat, en primer lloc.
O la rutina i els interessos particulars ens abocaran a l’avorriment.
Josep
El problema no és sol d’un departament, amics. però la solució pot començar amb algunes persones.
Per seguir impulsant el debat: coses que em pregunte en ocasions.
Si la major part d’alumnes que formeu a la facultat (Jordi et al.) han de ser professors, crec que abans de llegir Fuster haurien de gaudir amb la consulta de bons diccionaris ideològics; o de llegir llibres de divulgació ben escrits “en valencià” sobre història, cuina o qualsevol “matèria” de cultura general; i habituar-los a que es familiaritzen amb els diferents formats en què es fa servir la llengua, des dels tècnics (revistes, televisió, internet…) fins els metodològics (retòrica, dialèctica, trampes argumentals…).
Necessitem, al meu entendre, eixe model de professor “de valencià”. I no el que està eixint ara mateix de les facultats. Que no és tan sols que no coneguen Fuster o Estellés, és que (salvant honroses excepcions) no saben res de res; res socialment útil, vull dir. Com els que, en general, ixen de les demés facultats.
I quan dic això estic referint-me al fracàs general en la mesura en què no s’aconsegueix cap dels tres objectius que a priori hauria de tindre l’educació: el de l’adequació a les demandes socials, el del desenvolupament de les capacitats personals, i el de la immersió en els trets culturals d’una col•lectivitat.
Em referiré només al tercer punt.
Fa poc s’ha tornat a introduir en el curriculum l’estudi de la literatura universal, cosa que li ha sigut assignada (fonamentalment) als professors de castellà.
Potser els dissenyadors hagen pensat que si els de valencià no saben res ni de Fuster ni d’Estellés, com van a saber quelcom de Flaubert, Tolstoi, Byron o Dante? Per no dir del Ramayana, la Ilíada, l’Alcorà o la Bíblia?
El problema és que tenen raó.
Però l’altra cara del problema és que això mateix és aplicable als professors de castellà. He tingut ocasió de parlar amb molts d’ells i tots els menors de 50 anys coincidien en què no en sabien res. La literatura “universal” (però fonamentalment europea) havia desaparegut dels plans d’estudi de secundària feia ja molts anys.
Trobar algun professor de castellà que sabera alguna cosa sobre Molière, Bocaccio, Ibsen, Sòfocles, Shakespeare, Ariosto o Martorell era tan probable com trobar algun de qualsevol altra assignatura que en sabera (almenys identificar-lo com a poeta, novel•lista, dramaturg…; i alguna obra i l’argument). Només algun molt major solia saber-ne. I de valencià, tots més joves… Què voleu que vos diga? De plorar; deplorable.
Perquè no demane que s’hagen llegit a tots eixos, que ubiquen, ralacionen o identifiquen Iago i Desdèmona, Macbeth, Raskòlnikov, Miquel Strogoff o Salambó. Una cosa que, per cert, no és que haja aprés de major, sinó que ho donàven en 5é de batxillerat, és a dir, als 15 anys; és a dir, que almenys ens “sonaven” i podíem conèixer-los el mínim per a partir de un parell d’idees i intuir si podien agradar-nos o no; i aixó vaig llegir Ana Karenina, Crim i càstig o fragments d’El mercader de Venècia. I dic això perquè el nostre àmbit cultural és no tan sols el que acaba en el Sènia, o en Salses. És també el de, com a mínim, Europa.
I crec que ens vindria millor un bon traductor de Verne, Salgari, Stevenson, Wilde o Poe per fomentar la lectura “en valencià” que no el suplici de llegir sencer, o quasi, el Tirant lo Blanc; tan sols perquè, és una conjectura, el professor “de valencià” no sap ni que existien aquells autors, o que estiga condicionat a prioritzar autors “d’ací” o que parlen només de, p.ex., l’adolescència, o de temes estrictament conjunturals.
Sí, Jordi. Abans de llegir Fuster, doneu-los, als futurs professors, un petit bany de cultura general (com a mínim, de la literària).
Que no siguen, en definitiva, ases; ases que ―això sí― hagen llegit Fuster.
Bo, això crec jo.
Em sembla un mica exagerat aquest tremendisme del Sr. Climent (a qui pregue que facilite un enllaç a l’article que comenta -perdó per les subordinades-).
Tampoc cal que qualsevol cosa que “hages” de conéixer haja d’haver sigut via professor. No tot cap en un pla d’estudis. Jo vaig fer filologia (quan encara no teníem professors com en Jordi) i vaig llegir el que vaig voler de la millor literatura universal (i continue fent-ho) no perquè allò estava en el temari sinó perquè la literatura és la meua passió… -ai, (en 4t de carrera) és que ningú m’ha dit que llija Proust! Doncs nena, vés a fer ganxet!
També veig que els profes de valencià ho fan una mica millor que els de castellà, parlant molt generalment; a aquests darrers sol importar-los poc la seua cultura, car tenen un exèrcit que se n’ocupa. Els de valencià se senten, ens sentim, com la primera línia en l’afirmació ontològica del nostre idioma.
Saluts i enhorabona pel blog.
DCG
http://parlariescriure.blogspot.com/2008/11/daniel-climent-ensenyament-del-valenci.html
Gràcies per l’enllaç. Llegiré l’article amb l’interés que es mereix. Saluts!