Imanol, la conferència i l’anhel d’independència
Setembre de 1998, prop de seixanta joves valencians —de la UPV quasi tots— vam anar a l’Alderdi Eguna del Partit Nacionalista Basc. Unes setmanes abans ETA havia declarat una treva i el president Aznar autoritzava contactes amb l’“entorno del movimiento vasco de liberación”. Vesprada del dissabte 26, manifestació amb EGI (les joventuts del PNB), va ploure molt. En acabar, per a evitar que topàrem amb algun perdonavides, ens van recomanar que tornàrem al Salburua, on estàvem els acampats i la festa. Però els núvols havien escampat, Vitòria és una ciutat molt bonica i eixa vesprada jugava l’Athletic.
Sense res que ens identificara com a simpatitzants dels d’Ardanza, vam entrar, l’amic Raül i jo, a un bar que feia bona pinta, amb una gran pantalla per a vore el matx i una afició a la qual ens unia l’antimadridisme. Encara estàvem en el primer zurito quan un senyor d’uns cinquanta anys ens preguntà: “¿Habéis venido al Alderdi Eguna?”. No era un jarraitxu, semblava un tio simpàtic.. I, sí, li vam dir que estàvem allà amb els jeltzales, que érem de la Unitat del Poble Valencià, que és un partit que… Bona conversa. Ell pagava una ronda, nosaltres una altra. Parlava amb il·lusió de l’etapa que s’acabava d’obrir. La treva, el diàleg, la fi de la violència… I anava entrant més gent al bar, molts el saludaven, era un paio popular: “Kaixo, Imanol, afuera he visto a tu hija”, “Kaixo, luego voy para allá”. I abans d’anar-se’n cap allà, ens va dir que havia sigut membre d’ETA. Au, com si fóra boletaire! En quina situació quedàvem nosaltres? Havíem convidat a beure a un exterrorista i ens havíem deixat convidar per ell. Érem còmplices? Érem, sense voler, també de l’entorno? “Ai, fill meu…”, va dir ma mare lànguidament quan li ho vaig contar.
Comente açò perquè no veig massa tema en la conferència de dilluns. La veritat és que per a dir que ETA ha de deixar les armes i el govern negociar ja està Imanol el del bar; no calia fer anar a Sant Sebastià a Adams, Powell, Anan i tota la resta. Però per fi ETA s’acaba i eixa és una gran notícia. Ara sí que s’obri un nou escenari, s’enceta un nou cicle, s’albira la pau. Però la pau no és l’absència del conflicte, el conflicte continuarà perquè la majoria dels bascos volen decidir lliurement el seu futur i n’hi ha qui té més por de les urnes que de les armes, a un costat i a l’altre. “Que haya oportunidad para votar por lo menos”; no ho dic jo, li ho vam escoltar el passat diumenge, en “Borrando a ETA”, a Martín Aranbarri, abertzale, independentista, contrari a l’ús de la violència i sacerdot d’Elorrio. Recomane el programa, tot.
Per cert, aquell 26 de setembre l’Athletic va perdre: 2-3.
Choví
Entre les 26 candidatures de les eleccions autonòmiques no estava Unió Valenciana. “Que ràpida passa la glòria del món!” va dir el místic alemany; la formació fundada en 1982 arribaria al zenit electoral en 1991 (208.126 vots), va ser decisiva i governant en 1995, però quedà fora de les Corts en 1999 (4’68 %) i continuà llanguint en 2003 (2’99 %) i 2007 (22.789 vots) fins a no presentar-se enguany. El seu president, José Manuel Miralles, és actualment director general de Coordinació del Desenrotllament Estatutari en la Conselleria de Governació. Quan el PP valencià fa de Roma paga a qui faça falta; pregunteu, si no, a Fernando Giner, Mari Àngels Ramon Llin, Rafael Ferraro, Rafael Blasco, Josep Maria Felip…
En els mercats i els ecosistemes, els buits que deixen productes o espècies són ràpidament ocupats per altres. Per a suplir la baixa d’Unió Valenciana, l’electorat comptava amb dos opcions. Els furibunds de l’anticatalanisme, el secessionisme lingüístic i el coqueteig amb la dreta extrema comptaven amb Coalició Valenciana. Els qui temen més al ponent que a la tramuntana, no els fa por la unitat de la llengua i no volen saber res dels extrems podien votar Units per València. Els resultats? CVA: 9.334 vots (0’37 %); UxV: 3.629 vots (0’15%). Els extremistes han dissolt la paradeta electoral i tornen al carrer, aneu amb compte. Els centristes perseveren, volen presentar-se a les pròximes generals.
Ja vorem com queda l’assumpte, no és fàcil aconseguir els avals necessaris. Tant de bo els tinguen ja, la democràcia guanya quan la ciutadania té més on triar. De tota manera el debat no és eixe, del que es tracta és de sumar. L’allioli valencianista no acabarà de quallar mentre no compte amb el raig d’oli que Choví té al seu setrill. Sabrà el Bloc moure el boix com toca? Voldran els amics d’Units per València entrar al morter? Com ho veus tu, Carles?
Diversalacant
Del 30 de setembre al 15 d’octubre, Diversalacant du a terme la seua setena trobada intercultural. L’objectiu de la iniciativa és fomentar la convivència, el debat constructiu, l’empatia de l’autòcton i del nouvingut, l’enriquiment mutu, ser-ne un més sense deixar de ser qui s’és. Magnífic esperit, l’Alacant del present i del futur té una fesomia amb trets magrebins, romanesos, subsaharians, llatinoamericans, xinesos… La llàstima és que si revisem l’historial de Diversalacant —almenys el que tenen publicat— hi ha una absència total d’activitats en valencià o que apel·len a la cultura més arrelada d’esta terra.
Entre el 30 de setembre i el 15 d’octubre està el 9 d’Octubre, que s’escriu amb majúscula perquè és una data significativa, una celebració: la del nostre naixement col·lectiu l’any 1238. Ho tenien fàcil per a trobar un lloc a la diversitat més genuïna d’Alacant. Però no, segons el programa demà, dissabte 8, celebraran el Dia de la Hispanitat. Entre ritme de batucada, tast de mojito i pas de sanjuanito, es perdrà un detall inexcusable: la hispanitat s’ha construït sobre la destrucció de les cultures preexistents i els europeus empeltats allà, des que s’independitzaren dels d’ací, continuen l’explotació dels indígenes.
Fins ara almenys, el discurs de la hispanitat és com el de l’espanyolisme: castellanocèntric i excloent. Una altra hispanitat i una altra Espanya són necessàries, però… són possibles? Sembla que no, en vista de la nul·la consideració cap a la nostra cultura que tenen projectes com Diversalacant i de prejudicis reiterats, com el que fa poc manifestava Antena 3 quan va preguntar als seus televidents: “¿Qué te parece que una película rodada en catalán represente a España?”. Per si algú no està al corrent, la pel·lícula és Pa negre i representarà Espanya en els Oscar. La cadena ja ha fet desaparéixer la pregunta del seu web, però el tema ha deixat un llarg rastre. Gràcies a això, he trobat un comentari que vull reproduir en part: “El mero hecho de que se plantee la pregunta me parece impropio de un estado democrático y sólo se entiende ante la voluntad indomable de convertir España en un estado identitario donde sólo quepan los puros de la nación dominante”.
Hispanitat? I un be negre!
Comentaris recents