Imanol, la conferència i l’anhel d’independència

Setembre de 1998, prop de seixanta joves valencians —de la UPV quasi tots— vam anar a l’Alderdi Eguna del Partit Nacionalista Basc. Unes setmanes abans ETA havia declarat una treva i el president Aznar autoritzava contactes amb l’“entorno del movimiento vasco de liberación”. Vesprada del dissabte 26, manifestació amb EGI (les joventuts del PNB), va ploure molt. En acabar, per a evitar que topàrem amb algun perdonavides, ens van recomanar que tornàrem al Salburua, on estàvem els acampats i la festa. Però els núvols havien escampat, Vitòria és una ciutat molt bonica i eixa vesprada jugava l’Athletic.

Sense res que ens identificara com a simpatitzants dels d’Ardanza, vam entrar, l’amic Raül i jo, a un bar que feia bona pinta, amb una gran pantalla per a vore el matx i una afició a la qual ens unia l’antimadridisme. Encara estàvem en el primer zurito quan un senyor d’uns cinquanta anys ens preguntà: “¿Habéis venido al Alderdi Eguna?”. No era un jarraitxu, semblava un tio simpàtic.. I, sí, li vam dir que estàvem allà amb els jeltzales, que érem de la Unitat del Poble Valencià, que és un partit que…  Bona conversa. Ell pagava una ronda, nosaltres una altra. Parlava amb il·lusió de l’etapa que s’acabava d’obrir. La treva, el diàleg, la fi de la violència… I anava entrant més gent al bar, molts el saludaven, era un paio popular: “Kaixo, Imanol, afuera he visto a tu hija”, “Kaixo, luego voy para allá”. I abans d’anar-se’n cap allà, ens va dir que havia sigut membre d’ETA. Au, com si fóra boletaire! En quina situació quedàvem nosaltres? Havíem convidat a beure a un exterrorista i ens havíem deixat convidar per ell. Érem còmplices? Érem, sense voler, també de l’entorno? “Ai, fill meu…”, va dir ma mare lànguidament quan li ho vaig contar.

Comente açò perquè no veig massa tema en la conferència de dilluns. La veritat és que per a dir que ETA ha de deixar les armes i el govern negociar ja està Imanol el del bar; no calia fer anar a Sant Sebastià a Adams, Powell, Anan i tota la resta. Però per fi ETA s’acaba i eixa és una gran notícia. Ara sí que s’obri un nou escenari, s’enceta un nou cicle, s’albira la pau. Però la pau no és l’absència del conflicte, el conflicte continuarà perquè la majoria dels bascos volen decidir lliurement el seu futur i n’hi ha qui té més por de les urnes que de les armes, a un costat i a l’altre. “Que haya oportunidad para votar por lo menos”; no ho dic jo, li ho vam escoltar el passat diumenge, en “Borrando a ETA”, a Martín Aranbarri, abertzale, independentista, contrari a l’ús de la violència i sacerdot d’Elorrio. Recomane el programa, tot.

Per cert, aquell 26 de setembre l’Athletic va perdre: 2-3.

Tags:

  1. Raül’s avatar

    Xè, em venen records d’aquell viatge a Gasteiz, del bar de pintxos i de l’Imanol. També del lloc on acampàrem, de la mani, de la pluja i del vent. Eren temps d’esperança, temps d’EH.

    En aquell viatge també vaig conéixer a l’amic Santi, amb qui anys més tard vaig treballar i amb qui he fet molt bones migues.

    Confie que els temps que venen siguen millors i que no es malbarate aquesta oportunitat. Que les lleis no empresonen la llibertat.

    És una oportunitat per a les basques i bascos, i també per a nosaltres. S’ha acabat eixa identificació que sempre s’ha volgut fer des d’Espanya dels nacionalismes amb la violència. Avancem amb l’esperança d’un futur millor.

  2. l'Àngel Exterminador’s avatar

    Ací només es parla del país basc. I el nostre país?
    Què passa amb l’anticatalanisme violent que fa dècades que arrosseguem?
    Què passa amb els continus atacs a l’escola valenciana?
    Què passa amb l’espanyolisme intransigent que es respira ací?
    Què passa amb els nostres drets com a poble?
    Només es parla de víctimes quan és contra l’estat.
    I les víctimes de l’estat?

Reply

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *