Home » General » Portugal

novembre 2011
M T W T F S S
 123456
78910111213
14151617181920
21222324252627
282930  

Comentaris recents

Portugal

A mitjan segle XVII la monarquia hispànica va haver de fer front a dos intents de secessió, un a Catalunya i l’altre a Portugal. Massa esforç per a un imperi en decadència. Finalment Catalunya continuaria sota el jou de Felip IV —però no tota, perquè les actuals comarques del Rosselló, el Conflent, el Vallespir, el Capcir i l’Alta Cerdanya passaren a mans de Lluís XIV de França— i Portugal fou definitivament lliure. El resultat podia haver sigut invers: Catalunya independent, Portugal espanyol. Fa uns anys i durant una conferència a Barcelona, algú va preguntar al primer ministre portugués si al seu país eren conscients d’aquella conjuntura històrica. El premier va respondre que sí, que ho tenien ben present, però no els agradava recordar-ho. I això que van ser els guanyadors d’aquella partida a tres bandes.

El passat dijous va ser un espanyol qui se’n va recordar. Gregorio Peces-Barba va dir exactament: “Se tomó una decisión, que fue dejar a los portugueses y quedarnos con los catalanes […] ¿Y qué hubiera pasado si nos quedamos con los portugueses y dejamos que se vayan los catalanes? Igual nos hubiera ido mejor.” Així, com si fóra el comte duc reencarnat i amb supèrbia de sobra per a ennuvolar el Rei Sol mateix. No és un bocamoll qualsevol, ja ho sabeu, Peces-Barba és un dels pares de la Constitució, socialista, laic, educador per a la ciutadania… I este home, d’esquerres segons alguns, va amollar tot seguit que ara com ara un eventual procés de fragmentació d’Espanya “se resolverá sin necesidad de bombardear Barcelona”. Al treball, vaig comentar tot açò amb Màrius, aciençat company que em dóna l’esquena i quan cal la raó. I al final de la xarrada sentencià el savi santjoaner: “L’autonomia que ens cal és la de Portugal”.


2 Comments

  1. Sentit aquest personatge, només puc recordar les intel.ligents i precises paraules del professor Joan Tardà i Coma, en las que sense retòrica va admirar la família de Peces-Barba per part materna, alhora que engrandia la seua figura, concretament eren: “Paraules de Peces Barba sobre bombardeigs de BCN només poden respondre a maldat i, dit en nom de les víctimes, a ser un enorme fill de puta”. I fixeu-vos que diu “enorme”.

  2. Sent un dels molts pares de la Constitució i amb aquest taranna, fa feredat pensar en com ha eixit la filla

Leave a comment

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *