Home » 2011 » desembre

Monthly Archives: desembre 2011

desembre 2011
M T W T F S S
« Nov   Jan »
 1234
567891011
12131415161718
19202122232425
262728293031  

Comentaris recents

10 anys de militància

Tot i que siga de pressa i corrents, vull fer un últim vol enguany i vull dedicar-lo a l’amic i patriota Natxo Bellido. Se’l mereix per moltes coses, però ara especialment perquè acaba de complir 10 anys de militància en el Bloc i n’està el xaval devanit i pagat. Bé, sobretot devanit. El vaig conéixer al 1996, al congrés que la UPV va fer a l’Eliana; venia de convidat, ací l’històric sóc jo. Ell em va mirar, jo li vaig mirar la senyera que duia al pit i ell… ell me la va vendre per vint duros. Encara la conserve, la senyera de tots els valencians, amb l’estrela blanca de cinc puntes com a anhel de llibertat futura i record als batallons de nacionalistes valencians que defensaren la República. I en este combat nostre per l’avui i pel demà, he vist créixer a Natxo. Primer com a mercenari i després a la infanteria. Sent ja oficial, va ser secretari comarcal de l’Alacantí i més endavant precandidat, quasi diputat si no fóra per un despertador i un poc de trellat que faltava, xe! Ara és membre de l’estat major i fins i tot va a les reunions, impressionant. Natxo té traçat en el seu nom mateix el camí que ha de fer este poble: Ignacio, Ignaci, Ignasi. Calle ja. Abans que sant Silvestre amague el sol i tots brindem per un 2012 ple de joia, llegiu el seu petit manifest per 10 anys de militància:

“10 anys després, estic plenament orgullós per tot allò que hem fet, com ho hem fet i amb qui ho he fet. I estic encara més il·lusionat per tot allò que podem fer, que hem de fer… Com a BLOC farem + COMPROMÍS! D’ací 10 anys vos conte com ha anat la història…”

AL·LELUIA!!

Europeus

Una de les germanes de l’abadia de Kylemore em va donar una medalleta. Segons l’estampa que completava el present “The medal of St. Benedict is privileged with the powers of the Holy Cross… for every good in life and protection against every evil”. A més de protegir-me i fundar al segle V l’orde d’aquella somrient mongeta, sant Benet és, des de 1964, patró d’Europa. Tal com ens va últimament, el de Núrsia té molt descuidat el patronatge. La setmana passada François Baroin, ministre francés de Finances, va afirmar que “és preferible actualment ser francés que britànic”. Però què és això de ser britànic? Fa pocs anys el govern de Gordon Brown va impulsar un debat per a definir-ho clarament. Amb la causticitat habitual a l’illa, The Times es va sumar a la iniciativa i demanà als lectors que proposaren un lema per a la britanitat, alguna cosa semblant al “Liberté, Égalité, Fraternité”. I, amb la causticitat habitual de l’illa, una de les propostes més votades fou “Almenys no som francesos”.

Joan Francesc Mira recull esta feta i moltes més en el seu llibre Europeus. Retrat en setanta imatges. El pròleg és de l’amic Enric Balaguer; la recomanació, meua. Si us falta fe en el meu criteri ―cosa bastant comprensible―, feu clic en la imatge adjunta per a llegir sis dels setanta retrats i decidiu després si és o no un bon regal per a estos dies d’il·lusions i consum. I, tornant a la qüestió francobritànica, hui mateix Sarkozy i Cameron s’han trobat a Praga, al funeral de Václav Havel. El dramaturg, opositor a la dictadura, últim president de Txecoeslovàquia i primer de la República Txeca era també un gran europeista. Per als qui encara tenim alguna esperança en Europa, deixe ací davall una frase Havel. Bon Nadal a totes i tots.

“L’esperança no és la convicció que les coses eixiran bé, sinó la certesa que tindran algun sentit”

Sabó

Després de ser usat, l’oli de fregir és un residu perillós si el deixem anar pel desaigüe. Complica i encarix el funcionament de les depuradores i als rius impedix l’intercanvi normal d’oxigen. Un sol litre d’oli domèstic és suficient per a contaminar-ne mil d’aigua. D’un temps ençà, la ciutadania conscienciada disposa de contenidors on iniciar el reciclatge de l’oli. El que allà deixeu cremat, tornarem a aprofitar-lo com a biodièsel, adobs, cremes cosmètiques, vernís… Jo no utilitze eixos contenidors, amb l’oli usat faig sabó. Només necessiteu sosa càustica, un llibrell de fang o metall, un pal per a remenar la mescla i un poc de paciència. Quan ja ha quallat la cosa, en faig pastilles i, de vegades, les empaquete amb marca i tot: SABÓ FARDATXO. 100 % VALENCIÀ.

Sense proposar-s’ho, l’austeritat dels nostres avis era molt imaginativa i respectuosa amb el medi. No ens aniria gens malament recuperar aquella tradició; això ens reconciliaria amb la part natural del nostre entorn. No ho dic pel sabó, sinó pels usos i virtuts de les nostres plantes. Sé que l’amic Daniel Climent acaba d’esbossar un somriure, el que repetirà este dissabte quan ens trobem a Relleu; anem els dos a un curs d’elaboració de licors d’herbes. El druida serà Tono Belda, gran micòleg, alcoià i alumne meu no fa massa. Semblava al principi tímid, però en la segona classe ja ens va ensenyar el pardal. El té xicotet, però potent i enjogassat, fins i tot ha guanyat trofeus internacionals de cant. I entre tots li batejàrem el gafarró colossal, Pixapí li vam posar.

I si això dels licors agrada, prompte ho durem a la UA.

Raó, emoció i entrecots

El dilluns 28 de novembre vaig dinar amb Xavi Ivars, Robert Escolano i Ferran Suay. M’agradaria glossar la llarga sapiència dels dos primers en programari i maquinari, però per a mi Android és el paper que interpreta Ian Holm en Alien i el plasma un dels components de la sang. Suay sap de psicologia, conducta, neurociència, llengües… sempre s’aprén alguna cosa parlant amb ell. Entre els entrants i el plat comenta que el sistema nerviós té moltes més connexions des dels nuclis del comportament instintiu fins als del comportament reflexiu que no a l’inrevés. Així doncs, i ací va la frase, “emotivitzar la raó és molt més fàcil que racionalitzar l’emoció”.

Emotivament em va vindre al cap Marty Feldman llançant a perdre el cervell de Hans Delbruck (científic i sant) en El jove Frankenstein; no puc evitar-ho quan em parlen de cervells. Reflexivament vaig recordar The Political Brain, l’estudi de Drew Westen amb votants acèrrims dels partits republicà i demòcrata dels Estats Units. Les neuroimatges dels uns i els altres demostraven que les parts emotives del sistema nerviós treballaven molt més que les racionals quan havien de valorar els candidats Bush i Kerry, fins i tot quan havien de jutjar incoherències palmàries del seu aspirant. I això que les ideologies i la política semblen qüestions molt pensades. Anem apanyats.

Vam acabar prompte, tots teníem coses a fer. Els quatre havíem demanat entrecot; un al punt, dos poc fets i el quart pràcticament cru. Menjar carn ens va fer més intel·ligents, no a nosaltres quatre en concret, sinó als humans en general. Bé, això diuen alguns.