Home » 2012 » gener

Monthly Archives: gener 2012

gener 2012
M T W T F S S
« Dec   Feb »
 1
2345678
9101112131415
16171819202122
23242526272829
3031  

Comentaris recents

Sentència

Gràcies a l’al·legoria clàssica sabíem que la justícia és cega. Ara acabem d’assabentar-nos que, a més, està mig sorda. Així, quan va escoltar com l’expresident valencià Francisco Camps deia a Álvaro Pérez “tenemos que hablar de lo nuestro, que es muy bonito”, ella va entendre “Comemos en el bar y te secuestro el chupito”. Quan la interlocutora del Bigotes era Isabel Bas, exprimera dama, i li comentava que “con el mío te has pasado veinte pueblos”, a la justícia li va arribar que “por el río me he cagado y siempre vuelvo”.

Una companya de treball em diu que no li estranya el veredicte, que ningú els lleva la condemna moral, i Ángel Luna afirma que Camps és un “cadáver político”. Els parlaments, els ministeris, les conselleries… estan plens de condemnats morals i ahí estan com si res, donant el mateix quefer que abans de la condemna. Quant a l’opinió de Luna, crec que no tardaran massa a estrenar Este muerto está muy vivo 3 i l’actor principal no serà Adam Sandler sinó “el candidato más respaldado de la historia de los candidatos de todas las democracias occidentales”. Nyas coca! Un llibre sobre el sant Job acompanyava a l’expresident en la banqueta. Per a estos casos, jo preferisc el profeta Ezequiel. Segons la versió de Tarantino, és clar. Ací va la sentència:

“El camí de l’home recte està pertot arreu envoltat de la injustícia dels egoistes i la tirania dels homes roïns. Beneït sia aquell pastor que, en nom de la caritat i de la bona voluntat, traga els dèbils de la vall de l’obscuritat, perquè ell és l’autèntic guardià del seu germà i el descobridor dels nens perduts. I us assegure que vindré a castigar amb gran revenja i furiosa còlera els qui pretenguen emmetzinar i destruir als meus germans. I tu sabràs que el meu nom és Jahvé, quan caiga la meu revenja sobre tu.”

PS: i la setmana que ve “Fraga i Garzón”.

Caviar

Les femelles del lumpus i la mòllera fan uns ous de color taronja que, amb els additaments cromàtics adequats, muden al color negre lluent. La indústria conservera comercialitza este producte amb molt d’èxit i ara també en fa a partir d’algues marines igualment tractades, potenciades i acolorides. N’hi ha en tots els supermercats a 3 €, més o menys, el potet de 100 grams. Està bo, decora i realça molts plats, però no deixa de ser un succedani.

El caviar de debò són ous d’esturió, un supervivent del Triàsic que només nada lliure a la tancada i salabrosa mar Càspia. Dir caviar és dir exquisitat, refinament, sofisticació, luxe, luxúria fins i tot. Ah, la serena i sinuosa nuesa de Monica Bellucci coberta de caviar! Em fa parafrasejar Coral romput: “Voldria fer versos nobilíssims i dir antigues coses amb plena dignitat, voldria ser filòsof, tenir un sistema. Però el cos de Monica Bellucci cobert de caviar em posa nerviós i només escriuria SOS per totes les parets, les finestres.”

I ara una prova. Poseu-vos dos xiclets a la boca, amb el polze i l’índex de qualsevol mà feu pinça al nas i digueu: “Necesito cien gramos de caviar”. Cliqueu ací i comprovareu com de lluny heu quedat de l’original. El caviar no és per a nosaltres, no som de la classe que toca. En este país nostre, per a menjar segons quin caviar s’ha d’estar en l’elit dels espanyaportes. Trages, cotxes, bosses Louis Vuitton ―també Loewe―, un gosset robot per al nano ―el xiquet s’ho mereix tot―, joies per a elles, botons de puny per a ells, maletes de luxe, caviar… Tot de franc, visca València!

No, de franc no, ho estem pagant tots. Ho paguem amb la vergonya col·lectiva d’haver fet bancarrota, de ser un exemple de corrupció, de no vore la llum al final del túnel perquè no hi ha diners per a la factura, de no atendre com cal la gent dependent… Hui m’han dit que potser hauran de tancar el menjador de l’escola i prescindir del personal de suport i no sé en què pensar. En el caviar? En el pròxim premi de fórmula 1? No vull fer-me més mala sang, pensaré en Monica Bellucci. Sí, Monica Bellucci, amb una COP 357 Derringer a la mà, em tranquil·litzarà.

 

Obrir el diumenge

Els diumenges de quan era xicotet, a prop de casa només obrien la Bodega Fernando, Lolita la dels pollastres i el bar Moral. Això cobria les aspiracions del dia: comprar llimonà, tindre a taula el rostit i fer-te abans el vermut. Luxes domèstics, senzills, proletaris. Ara resulta que alguns volen que tot òbriga tothora. Veig a la tele una tensa concentració basca; uns criden en una vorera, l’Ertzaintza els manté a ratlla, altres van i vénen per la vorera d’enfront. No són abertzales contra constitucionalistes, són botiguers contra compradors. Sembla un contrasentit, però no ho és; sindicalistes i botiguers volen que tots tanquen diumenge. Una senyora invoca la seua llibertat de comprar quan vulga i Pilar Zorrilla, viceconsellera de Comerç i Turisme, dóna suport amb la seua presència als comerços que han obert. La viceconsellera deu ser socialista, del PSE; quina manera més peculiar de defendre els treballadors: setmana laboral de 7 dies. Hi ha hipermercats que a l’estiu obrin tots els dies fins a les dotze de la nit. Qui necessita un quilo de rap a les dotze de la nit? Pots viure un diumenge sense eixir a comprar-te uns pantalons? A poc a poc el consum acapara tot el calendari. Són les grans cadenes les que ens hi estan acostumant. El petit comerç, el botiguer nou o de tota la vida només pot aguantar l’embat a costa de perdre caixa o qualitat de vida. No ens enganyem, la llibertat d’horaris no crea més llocs de treball, crea més mala llet. I la qüestió de fons és eixa: consumir, consumir i consumir en tot moment, també els festius. Ves per on, quedar-se a casa el diumenge acabarà sent una actitud antisistema, revolucionària. Si no, sempre podem anar a passejar o a missa, que una cosa tonifica el cos i l’altra fortifica l’esperit. A més, les dos són debades.