Home » 2012 » febrer

Monthly Archives: febrer 2012

febrer 2012
M T W T F S S
 12345
6789101112
13141516171819
20212223242526
272829  

Comentaris recents

El llop i les cabretes

Gràcies a la majoria absoluta que tenia, el govern espanyol del president González va tirar endavant, l’any 1992, la Llei Orgànica de protecció de la seguretat ciutadana, més coneguda pel cognom del ministre que la va impulsar (llei Corcuera) o per la praxi que comportava (llei de la puntellada a la porta). Un any després, uns xicots de Berga, que es feien dir Brams, estrafeien un conte dels germans Grimm per a cantar-nos un cas pràctic d’aquella polèmica llei. Quan el malvat llop tustava a la porta de les set cabretes, elles deien “Au, ensenya’ns la poteta i l’ordre judicial!” Però no calia cap ordre, el llop tomba la porta, regira el pis i s’emporta la planta dels animalets. A més, i sempre segons la cançó, “aprofitant el sidral, es van endur l’independentista qui viu a baix al principal, a l’insubmís del segon segona, als moros del tercer i a un tio de Pamplona que viu a dalt al cinquè”.

I el conte s’ha fet novament real. La policia, a València, havia de desactivar els violents que aprofiten una concentració d’estudiants per a muntar gresca, però com que els violents no porten una xapa d’identificació amb l’efígie d’Unabomber allà van rebre tots: xiquets, xiquetes, mares, pares, mestres, parlamentaris i ciutadans en general. Si la cosa ja és prou greu per a depurar responsabilitats entre els agents, que el capitost policial es referira als manifestants com l’enemic em sembla un ús del llenguatge tan repugnant com quan ETA deia que els zulos on retenia els segrestats eren presons del poble. I la popular Paula Sánchez de León, nova superior directa d’Antonio Moreno —el càrrec li ve del govern Zapatero—, no s’immuta, no li afecta, no han atonyinat els seus fills.

No hi haurà investigació, ni cessaments, ni dimissions. Farts de repartir garrot i donar lliçons de democràcia, llops i llobes faran la migdiada. Aprofitem quan dormen, obrim-los el ventre, alliberem el futur, farcim-los de pedres i que s’afonen al riu!

La princesa i el pèsol

Temps era temps un príncep es volia casar amb una vertadera princesa. Va fer la volta al món i va trobar moltes princeses. Però, per una cosa o per l’altra, cap no li semblava una princesa de debò. Una nit de tempesta trucaren a la porta de palau. El rei anà a obrir. Una noia amb la roba molla i els cabells xops demanava aixopluc… Deia que era una princesa! “Això ja ho veurem”, va pensar la reina. I va posar un pèsol al somier del llit de l’habitació de convidats. Després posà damunt vint matalassos i vint edredons de plomes. La princesa dormiria en aquell llit. L’endemà al matí, la reina va preguntar a la noia si havia dormit bé. “Pitjor impossible”, respongué ella. “Hi havia alguna cosa dura al meu llit, tan dura que tinc el cos ple de blaus!” El rei i la reina van haver de reconèixer que es tractava d’una veritable princesa. El príncep es va casar amb la seva princesa de debò i exposaren el pèsol a la galeria de tresors.

I conte contat, conte acabat; tal com el té la xiqueta, més o menys us l’he copiat. Els contes infantils estan plens de prínceps, de reis que obrin ells mateixos la porta del seu palau, de princeses desemparades i de reines espavilades. El final sempre és feliç. La història que compilà Hans Christian Andersen conté una moralitat que potser escapa al criteri dels més menuts: la monarquia és cara, desagraïda i melindrosa. Es car fer la volta al món per a trobar esposa, cal ser molt desagraïda per a dir a qui t’ha acollit que has dormit malament a sa casa i només si tens la pell molt fina t’afectarà un pèsol davall de vint matalassos.

La infanta Cristina ha demanat que la deixen viure tranquil·la; pobreta meua. Si ella vol, demà mateix li canvie la meua calma pel seu trastorn. Vull viure la intranquil·litat d’un palauet de 10 milions d’euros a Pedralbes i no sé quantes propietats més, el desassossec d’anar-me’n a Washington si l’aire se’m fa pesat ací, el neguit d’una vida regalada, la incomoditat quotidiana del luxe i l’avorriment insofrible d’un iot. La tieta ha eixit a defensar-los, a ella o al marit. Mana callar, és borbona i Urdangarin innocent ara i després del judici. Així acabarà la faula mentre no li posem fi. Els reis estan bé per als contes, no per al dia de hui.

Valencianisme o valenciania

El socialisme espanyol buscava líder i tenia dos candidats; el socialisme espanyol valencià també en busca, però amb quatre candidats. Això de moment, ara ve el joc de les aliances, les dissensions, les conxorxes… Potser algun aspirant renunciarà, potser s’hi presentarà algú més. Alartistes, pajinistes, lermistes, neolermistes, ciscaristes, esperancistes, els de Puig, els de Romeu, els no alineats… en el PSPV hi ha tantes famílies que, més que un partit, sembla una d’eixes misses multitudinàries que tant agraden a Rouco Varela.

El 18 de desembre Manuel Mata presentava la plataforma que li dóna suport: Esperança Socialista. Tot molt beat per a un partit tan laic: l’esperança és una virtut teologal, el 18 de desembre era diumenge —festivitat de la Mare de Déu de l’Esperança, per a més inri— i la presentació es va fer al Reial Monestir de Santa Maria de la Valldigna, “temple espiritual de l’antic Regne de València”, segons l’article 57 de l’Estatut. A les portes del cenobi, el candidat Mata va explicar que el seu projecte vol “més valencianisme polític i més valenciania”. Ep, un moment, anem pels diccionaris.

Valencianisme: Moviment polític que reivindica els interessos propis del País Valencià.

Valenciania: Qualitat, fet, de ser valencià.

No és el mateix valencianisme que valenciania. De José Luis Roberto a Núria Cadenes, tots tenim valenciania pel fet de nàixer o viure ací, però fer valencianisme és més complicat. Quin és el valencianisme que reclama Mata per al PSPV? El mateix que el del PP? Paella els diumenges i orxata a l’estiu? L’AVE a Madrid i el corredor mediterrani parat? Una autonomia de segona? Un sistema educatiu segregacionista? La província com a marc de referència? Ho hauran d’explicar.

Mentre arriben les explicacions, recomane als socialistes valencians que lligen L’ofici de raonar. Societat, economia, política, valencianisme; no l’ha escrit un tenaç nacionalista —bé, potser sí—, sinó Vicent Soler, catedràtic, exconseller i encara militant del PSPV. No crec que em facen cas, ara mateix deuen estar repassant l’obra mestra de Sunzi: L’art de la guerra.

Lúcia, Fraga, Garzón.

Lluís Lúcia va ser carlí, conservador, periodista, ministre, un home d’ordre. No devia ser massa republicà, però, després d’haver vist com Alfons XIII s’avenia amb un dictador, es decantà per l’accidentalisme. Així, creia que la forma de l’estat no era tan transcendent com les polítiques que duguera a terme. Lúcia també era un demòcrata; quan en 1936 bona part de l’exèrcit i del seu partit s’alçaren contra la República, ell es mantingué fidel a l’ordenament constitucional. Tot i això, l’acaçaren per ser de dretes i catòlic i a punt van estar de jutjar-lo. Els colpistes ocuparen Barcelona, però no el van alliberar; els arguments compilats per a la seua defensa davant l’Espanya roja van ser utilitzats com a acusació per l’Espanya nacional. El condemnaren a mort, li commutaren la pena per 30 anys de presó, fou desterrat a Mallorca i, ja molt malalt, li van permetre tornar a València per a morir en la seua terra. D’això fa 69 anys.

Manuel Fraga ha mort fa molt menys. També va ser ministre, conservador i home d’ordre. Algú podrà dir en favor seu que també va practicar l’accidentalisme, però les úniques sentències que l’afecten són les que va sancionar als gabinets de Franco i en les persecucions sempre era qui anava darrere amb el garrot. Per a uns, un notable demòcrata, la dovella clau de la transició espanyola; per a altres, un assassí. Tranquils, quan muira Carrillo, viurem les mateixes discrepàncies, però canviant el cantó des d’on es llancen.

Baltasar Garzón no em desperta la incondicional adhesió que trobe al meu voltant. Volgué fer justícia des de la política i acabà fent política des de la justícia. La droga, la corrupció, el terrorisme i Pinochet no eren prou per a ell i començà a jutjar la història. Tot em sembla magnífic, però veig un punt de narcisisme en les seues accions. Està enamorat d’ell mateix. En 2006 va obligar un grup pop a canviar-se el nom perquè dir-se Garzón era una intromissió en la seua imatge; ara els xicots s’anomenen Grande-Marlaska. El jutge està sent jutjat i jo, malgrat la poca gràcia que em fa, m’he de posar en la seua trinxera. El processen per investigar presumptes corruptes i voler desenterrar mestres, llauradors, obrers, regidors, sindicalistes… esquerrans la majoria, morts injustament tots.

Franco amb la seua maldat travessa, amb resultats ben diferents, les biografies de Lúcia, Fraga i Garzón. Quan se li acabarà la corda i la impunitat?