Entre les 26 candidatures de les eleccions autonòmiques no estava Unió Valenciana. “Que ràpida passa la glòria del món!” va dir el místic alemany; la formació fundada en 1982 arribaria al zenit electoral en 1991 (208.126 vots), va ser decisiva i governant en 1995, però quedà fora de les Corts en 1999 (4’68 %) i continuà llanguint en 2003 (2’99 %) i 2007 (22.789 vots) fins a no presentar-se enguany. El seu president, José Manuel Miralles, és actualment director general de Coordinació del Desenrotllament Estatutari en la Conselleria de Governació. Quan el PP valencià fa de Roma paga a qui faça falta; pregunteu, si no, a Fernando Giner, Mari Àngels Ramon Llin, Rafael Ferraro, Rafael Blasco, Josep Maria Felip…

En els mercats i els ecosistemes, els buits que deixen productes o espècies són ràpidament ocupats per altres. Per a suplir la baixa d’Unió Valenciana, l’electorat comptava amb dos opcions. Els furibunds de l’anticatalanisme, el secessionisme lingüístic i el coqueteig amb la dreta extrema comptaven amb Coalició Valenciana. Els qui temen més al ponent que a la tramuntana, no els fa por la unitat de la llengua i no volen saber res dels extrems podien votar Units per València. Els resultats? CVA: 9.334 vots (0’37 %); UxV: 3.629 vots (0’15%). Els extremistes han dissolt la paradeta electoral i tornen al carrer, aneu amb compte. Els centristes perseveren, volen presentar-se a les pròximes generals.

Ja vorem com queda l’assumpte, no és fàcil aconseguir els avals necessaris. Tant de bo els tinguen ja, la democràcia guanya quan la ciutadania té més on triar. De tota manera el debat no és eixe, del que es tracta és de sumar. L’allioli valencianista no acabarà de quallar mentre no compte amb el raig d’oli que Choví té al seu setrill. Sabrà el Bloc moure el boix com toca? Voldran els amics d’Units per València entrar al morter? Com ho veus tu, Carles?