Home » 2011 (Page 3)
Yearly Archives: 2011
Super Excetras Provocatoresque
La insídia té molta tirada, Aída Nízar i Rosa Díez són l’avantguarda d’una actitud que s’escampa. A la tribuna d’oradors i el prime time de la telebrossa mana la llei del més fort i, a falta d’arguments, sempre va bé un exabrupte. Ningú està lliure de caure en la vilesa, a tots els camps la zitzània brosta. Em dol vore que els companys del SEP (Sindicato de Empleados Públicos) han entrat en eixe joc. En conec uns quants, tots diuen —potser només m’ho diuen— que estan per la normalització del valencià. L’objectiu del Pla Pluriennal de Política Lingüística que acaba d’aprovar la Universitat és justament eixe: avançar en la normalització de la llengua pròpia. És complicat tirar endavant plans així, cal ser ambiciós, però realista; ferm, però no inflexible. I sobretot cal sumar complicitats, el SEP hi està en contra i això contradiu el que em diuen.
L’únic objectiu que veig a la seua discrepància és guanyar platea. Hi ha gent en contra del valencià; trobe poc tolerant la seua posició, però és tan legítima com la meua. Aprofitar un prejudici per a ampliar-se l’espectre enverina l’ambient. El Sindicat pot esgrimir l’adequació pressupostària, molt bé, però se li veu el llautó quan afirma que el Pla “xoca amb la realitat social en què està immersa la Universitat” i defensa “la llibertat per utilitzar tant l’espanyol o castellà com el valencià”. No hi haurà mai verdadera llibertat per a utilitzar el valencià mentre un dels interlocutors no estiga suficientment capacitat per a, almenys, entendre l’altre. Quant a la realitat social, crec que serà millor passar de l’encesa opinió personal a la freda quantificació percentual. Segons l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (v. Els usos lingüístics en les universitats públiques valencianes), a la Universitat d’Alacant entenen correctament o bastant bé el valencià el 91’5% del PDI, el 95’3% del PAS i el 87% de l’alumnat. Si d’entendre passem a parlar, el parlen correctament o bastant bé el 57’8% del PDI, el 72’5% del PAS i el 69’4% de l’alumnat.
Quant a aptituds, la realitat en què estem immersos permet aspirar a l’equilingüisme, és a dir a un bilingüisme sense diglòssia, sense que els valencianoparlants hagen de ser valencianocallants. La Universitat pot ser també un àmbit d’ús propici per a qui està aprenent esta llengua. Tenim, teniu, l’aptitud favorable, ara us falta l’actitud. Ànim i reflexió, amigues i amics.
Alfonso
Fa unes setmanes que el pobre Alfonso no és el mateix. Defuig la invitació a la bona taula i la conversa millor. Els correus que m’envia, abans vívids i dilatats, són ara lànguids i exigus. Qui té la culpa d’això? Els de sempre: els comunistes. Sí, des que Izquierda Unida d’Extremadura ha decidit que el nou president autonòmic serà el candidat del PP, Alfonso ha mudat. Amb velles i noves gestes, la pena li apagarem.
Açò era i no era, en la legislatura de 1995 a 1999, l’únic regidor de la UPV a Sagunt. N’era el batlle misser Girona, bruixot del Pessepevé, però, vist el desgavell, el nostre mig pollastret va fer moció de censura ab lo demoni Pepé. El País s’irrità força —i el nostre país també—, tinguérem una portada del Levante-emevé. I la Túria, enverinada, son paper féu de baladre: “A la UPV no la va a votar ni su madre”. Però el conte acaba bé. En les següents eleccions locals, a Sagunt, la Unitat del Poble Valencià passaria d’un a tres regidors i hui el Compromís en té quatre. Es parlà molt d’aquella “traïció” del valencianisme fusterià —la UPV?— a l’esquerra —el PSPV?—, però, en termes freudians, havíem matat el pare: nosaltres no érem la crossa de ningú i ningú és bo o roín només per les sigles que lluïx.
Canviem de conte i de lloc. El PSN no ha volgut un govern progressista a Navarra perquè havia de comptar amb Bildu, d’acord, però ningú l’obligava a pactar amb la dretana Unión del Pueblo Navarro, podien haver-se abstingut. I a cap tribú de l’esquerra l’ha despentinat el buf. Heus ací, amic Alfonso, que novament hi ha l’embut: màniga ampla al PSOE, rigor espartà a IU.
Charlot i Llapissera
Va ser l’avi Paco qui em va ensenyar a jugar a cotos i als escacs. Sovint es deixava perdre, ho vaig descobrir un dia que, en comptes de vint roïnes, se’n va comptar trenta. Ho feia perquè tinguera interés en el joc, guanyar motiva. També jugàvem a la loteria. Jugar al bingo entre dos té poca emoció, el més divertit era que cantava els números tal com es feia als locals de la societat El Trabajo. Cada número tenia un nom, a Alacant encara hi ha qui ven iguales cridant-ne el nom. Però, com deveu suposar, els noms dels números alcoians eren diferents. No sé en quin meandre, a la riba de la meua memòria, ha quedat la majoria d’aquells noms. Recorde el 21, els Músics; el 22, 
Ja baixen!; el 23, Jordiet, i el 24, els Trons. El Moliner era el 14 o el 15, no estic segur, i crec que el 73 era el Petrólio. Això sí, l’11 era Charlot i Llapissera. No vaig demanar mai per l’origen de les designacions, me l’imaginava. Trobava lògic que les dos xifres esprimatxades de l’11 havien de ser això: Charlot i una llapissera.
Doncs no, estava equivocat. Charlot i Llapissera eren uns artistes del toreig còmic i, segons sembla, d’anomenada internacional. Ho vaig saber a l’exposició “Record d’una esperança. La Segona República a Alacant (1931-1936)”, que fins al 30 d’este mes podeu visitar al Museu de la Universitat d’Alacant. Hi ha un munt d’objectes de l’època: una baralla on els reis han sigut substituïts pels quatre presidents de la Primera República, un marbre commemoratiu de l’ajuntament republicà de la Vila Joiosa —reciclat pels colpistes per a gravar al revers l’último parte de guerra—, exemplars de la Constitució, bandes de dames d’honor i belleses amb els tres colors de la República… I, entre tots els records de l’activitat política i la vida quotidiana, la publicitat d’un espectacle taurí a càrrec de Charlot i Llapissera. És el que tenen els records i les repúbliques: com menys t’ho esperes, tornen a fer-se actuals.
Topada en la trobada
El passat dissabte vaig anar a la trobada d’escoles en valencià de la Marina Baixa. A diferència de la resta de trobades en què he estat, no va tindre lloc en un parc municipal o al pati d’un col·legi; l’escenari d’esta trobada era el poble mateix: Relleu. Feia goig vore allà tantes persones o, millor dit, personetes, perquè la majoria eren xiquets que anaven d’una parada a una altra: es pintaven la cara, posaven gomets en una rondalla retallable, feien punts de llibre, barrets de paper, ramells d’herbes aromàtiques… en fi, tot el que és habitual en esta cita festiva que cada any congrega més i més gent al voltant d’una realitat: l’escola en valencià. També és habitual que en el decurs de la trobada es llija un manifest. Això del manifest sol ser més un tràmit que el moment àlgid de la festa; els nanos no estan per a manifestos i els adults xarren entre ells o van pendents de la canalla, sempre és així. Sempre? No. En este cas sona la veu amiga de Marieta Soler pels altaveus, anuncia la lectura del manifest, calla i quan torna a parlar té un to nerviós. Ara ens diu que no es llegirà cap manifest perquè l’alcalde no vol, el públic xiula la censura, vaig cap on està Marieta, no està la pobra per a la cançó de Krahe que tanta gràcia li fa. El policia local té l’ordre de tallar la llum si els organitzadors persistixen a llegir el text i, molt amablement, m’indica qui és l’alcalde per si vull parlar amb ell. Tot i l’encaixada de mans, la conversa amb Santiago Cantó va resultar tan incòmoda —per la tensió que traspuva l’interlocutor— com interessant —pels apriorismes, judicis de valor i arguments en què justificava la seua acció.
Però la qüestió de fons no és si este home està en contra o a favor del valencià, cadascú és lliure de pensar el que vulga sobre la llengua, les trobades o la Federació Escola Valenciana. El que com a ciutadans no podem tolerar és que un alcalde —siga del partit que siga— s’arrogue el poder de decidir què es pot dir i què no es pot dir als carrers del poble; les urnes legitimen l’autoritat, però no l’autoritarisme. Al meu parer, l’arbitrarietat del senyor Cantó conculca un dret fonamental: la llibertat d’expressió. La Constitució que els regidors juren complir i fer complir ho deixa ben clar en l’article 20: “Es reconeixen i es protegixen els drets. a) A expressar i difondre lliurement els pensaments, les idees i les opinions mitjançant la paraula, l’escriptura o qualsevol altre mitjà de reproducció…” Això diu la llei, ja 
obraran en conseqüència els afectats si volen. I per a acabar en positiu, posarem l’exemple contrari. El mateix dia tenia lloc a Ibi la trobada de l’Alcoià i el Comtat, Josep Escribano, en nom d’Escola Valenciana, llegí el mateix manifest i la regidora d’Educació, que és del mateix partit que l’alcalde de Relleu, va tindre una actitud del tot diferent. Va saludar els assistents i els va agrair que hagueren escollit Ibi per a fer la festa del valencià. Aplaudim-li des d’ací el gest i recordem tots la frase de Voltaire. Com era? Ah, sí: “No estic d’acord amb el que diu, però defensaria fins a la mort el seu dret a dir-ho.”
Un vot a Esquerra fot la dreta?
En les recents eleccions autonòmiques, Esquerra Republicana del País Valencià ha aconseguit 11.116 sufragis. Amb un vídeo de 03:41 minuts, Agustí Cerdà, president del partit i aspirant a la Generalitat, repassava la seua trajectòria vital, acadèmica, laboral i política. Són molts anys de treball pel país, per una determinada idea de país, d’acord, però se li ha de reconéixer l’esforç. Cap al final de la gravació i del café amb gel que pren, el cap de cartell republicà reforça el lema de la formació: “Un vot només, un vot a Esquerra fot la dreta.” En la solitud d’eixe vot al qual invoca, hi ha la determinació de ser testimoni. Algú podrà escriure, demà o d’ací cent anys, que en 2011 l’independentisme català representava el 0’45% de l’electorat valencià. No criticaré en cap cas el vot testimonial, he votat moltes vegades sabent que la meua opció difícilment aconseguiria representació. Ara la qüestió és si realment els votants d’ERPV han assolit l’objectiu que els prometia el partit: fotre la dreta. Amb un verb tan polisèmic, això hauria sigut possible, en l’accepció de molestar, si els electors hagueren afegit a la papereta republicana pólvores d’esternudar i sempre que fóra l’interventor del PP qui n’obrira el sobre. Bastant complicat, no? Fotre també vol dir copular i copular és acoblar-se, reunir, coordinar. Van fotre ERPV i el PP el passat 22 de maig? No és tan difícil, no, al cap i a la fi eixe dia era la festivitat de santa Rita de Càscia, 
advocada dels problemes maritals i les causes impossibles. Anem allà. Tal com comentava l’amic Juli, Compromís ha quedat a 3.277 vots d’obtenir el segon diputat per Alacant i a 450 vots a Castelló. ERPV en va obtindre 3.337 i 2.380 respectivament. Cite ara literalment: “Com que no hi ha cap altre partit de tall nacionalista valencià o català que es presente per Alacant [ni per Castelló] no és descabdellat pensar que eixos vots haurien vingut a Compromís.” Així doncs, a qui ha fotut el vot d’ERPV no ha sigut a la dreta, sinó a l’esquerra, al nacionalisme valencià. Potser eixe és l’objectiu dels dirigents d’ERPV, però estic segur que no és el dels votants. Si en coneixeu algun, feu-li la reflexió.
25 de maig
Tal dia com hui fa 73 anys també era dimecres, però era 1938. Al Mercat Central d’Alacant havien arribat sardines i poca cosa més. És el que hi havia: sardines, fam i guerra. Cap a les onze i quart del matí, un grup d’avions Savoia-Marchetti SM-79 deixava caure les seues bombes sobre la gentada que omplia el mercat. Entre dones, hòmens i xiquets, més de 300 persones van ser assassinades hui fa 73 anys. Ara la plaça del mercat té oficialment el nom de plaça del 25 de Maig. Dotze modestos taulells a la porta de l’edifici recorden els fets i el dia, però ometen l’autor de la massacre. La incomprensible omissió municipal complica la instal·lació d’un monument. Un company de carrera em va contar que la seua àvia va sobreviure al bombardeig, era molt xiqueta quan tot allò. De major, el record encara li feia tindre malsons: una dona fugia quan un esclat li segà el cap, el cos decapitat continuà corrent uns metres. Tot degué ser molt ràpid, molt cruent, dantesc. Era l’objectiu, tal com va dir Galeazzo Ciano, gendre de Mussolini i ministre d’Afers Estrangers de la Itàlia feixista, calia 
infondre el terror a l’enemic, la por paralitza. El bombardeig d’Alacant va causar més baixes que el de Gernika, a tot el País Valencià les bombes de l’aviació italiana mataren prop de 2.000 civils. Alemanya va demanar perdó per la matança del 26 d’abril de 1937; Itàlia no ho ha fet mai, potser ningú li ho ha requerit. No hem tingut un Picasso que plasmara el drama en un llenç universal, però hem de mantindre la memòria viva i atenta.
Ja tocava!
Dijous 19 de maig, a penes em mira, mentre revisa papers una companya em llança l’auguri lacerant: “No entrareu a les Corts, tu ho saps.” 1991, 1995, 1999, 2003… un calfred em recorre, però no puc defallir, la mire fit a fit, somric i responc: “Sí que entrarem, ja ho voràs.” Me’n vaig del despatx repassant el viacrucis: 1991, 1995, 1999, 2003… Faig memòria i en cada estació ressona espectral la maledicció quasibíblica: “No entrareu a les Coooooooorts, tu ho saaaaaaps.” Però jo tinc fe, la fe de la cançó: “Fe no és esperar, fe no és somniar, fe és penosa lluita per l’avui i pel demà. Enterrem la nit, enterrem la por, apartem els núvols que ens amaguen la claror.”
Diumenge 22 de maig. Vaig a votar amb ma mare, ma tia i la xiqueta, la família que vota unida roman unida. I ja veus com estic hui: content per primera vegada l’endemà d’unes eleccions. De no arribar al 5 de l’aprovat, ens hem plantat en el 7 del notable. 175.087 valencians i valencianes hem votat la Coalició Compromís. Som nacionalistes, ecosocialistes, verds, blaus, rojos de vore tanta negror al país nostre. Per fi hem obert el cava, el vam posar a la nevera quan encara es deia champagne. Ara a treballar pel canvi real, tenim sis diputats a les Corts, 345 regidors als ajuntaments —dels quals, 3 a València, 2 a Castelló i 5 a Alcoi— i tota l’energia que dóna l’èxit. Anit, a Alacant, l’amic Josep Miquel feia en dos paraules la millor anàlisi: “Ja tocava!”
Més versos
Pas als maseros, sort als maseros en l’alferesia cristiana de 2012. Espere de tot cor que no conegueu la conjuntura infortunada que fa cinc dies vam patir els cids en general i particularment els companys de l’esquadra especial. Volem una investigació, exigim que es depuren responsabilitats, mereixem una reparació moral i festera.
Havia de dir-ho. I ara, com que ja estic més tranquil, torne als maseros. Sempre ixen davant de nosaltres, coincidim a la plaça, escolte els seus dolçainers, toquen El cant dels maulets i l’entrada cristiana sembla una manifestació valenciana. Bé, d’alguna manera sí que ho és, no?
Una altra tradició masera és llançar al vent i al públic versos vius i veraços. No és que els vagen declamant —són maseros, no rapsodes—, te’ls donen en al·leluies, fulls volants, flyers en diuen els que van molt de moderns.
En vaig arreplegar dos que no eren nous del tot. Són d’Armando Santacreu (1926-2009), prolífic faedor de sainets, més preocupat per la sorna que per la norma. Deuen tindre prop de vint anys, però els vaig trobar actualíssims. Ací van, del Partidor a on tu estigues:
EL PARO I EL CAMP
Dos millons hi han de parats
entre la industria i servicis,
lo que imposa sacrificis
i restriccions a grapats.
Tots viuen assacanats
cobràn del Paro en cadena,
lo que em dona molta pena
perque yo en el mas llaurant,
fent marges i entrecavant
no m’acabe la faena.
MASERO ESTADÍSTIC
La collita de melons
enguany la tenim pobreta,
perque no plou ni miqueta
ni fluixet ni en chaparrons.
En canvit tenim nocions
estadistiques i “datos”
que han aplegat a nosatros,
que en tot el camp valencià
tant en l’horta com secà,
abunden els moniatos.
Cant de mi mateix
Ahir van acabar les festes i jo vaig fer anys. Cansat i vell, com hui em trobe, necessite els versos d’un poeta vigorós, nascut al nou món per a un món nou:
M’enaltisc i em cante,
I del que em faré meu te’n faràs teu,
Puix cada àtom que, a mi, em pertany per igual, a tu, et pertany.
M’hi ajec i invite l’ànima,
Relaxadament jec i m’entretinc contemplant una fulla d’herba.
La meua llengua, cada àtom de la meua sang, trets d’aquesta terra, aquest aire, 
Nascut ací, de pares nascuts ací, com els pares dels seus pares,
Jo, ara, a l’edat de trenta-set anys amb perfecta salut comence,
Esperant no aturar-me fins a la mort.
[…]
¡Rojooooos, hijos de putaaaaa!
Don Sebastián Arnau Prats era el salesià més vell de la comunitat. No era alt, però sí robust, ulleres, cabells blancs; imposava. Es contaven moltes coses d’ell, que era d’una família catalana de molta pela, que en guerra havia estat als dos bàndols, que hi va matar gent i va necessitar dispensa per a poder ser ordenat. Nosaltres només sabíem que era el professor d’Història de l’últim curs. Per als d’aquella època, arribar a octau representava bàsicament tres o quatre coses: Don Sebastián et faria classe d’Història, saltaries el cercle de foc en el festival de fi curs, anaries a Jaca de viatge i l’any següent, a l’institut, hi hauria xiques a classe! Per què era tan important l’últim professor d’Història de l’EGB? Perquè quan arribava el tema de la Guerra Civil explicava, més o menys, que “El soldado español es el mejor del mundo, por ser el más imbécil. El soldado francés o alemán perfiere disparar seguro con un mortero. Yo he visto, en cambio, soldados salir de la trinchera, gritar ‘Rojooooos, hijos de putaaaaa’ y lanzar la granada a pecho descubierto”. En un col·legi en què una paraula malsonant podia costar-te haver de recollir 20 papers del pati o fer 10 voltes al pati mateix, escoltar el venerable sacerdot utilitzar l’insult per antonomàsia era tot un esdeveniment. Sabies que passaria, ja m’ho va contar el meu germà, però això no restava expectació al tema. Aquell any, el meu curs va tindre doble ració. Per a il·lustrar les guerres napoleòniques i fer-nos vore la importància tàctica de la baioneta digué: “Era fusil y lanza a la vez. Corrían hacia el enmigo y al tenerlo cerca decían ‘Muere, cabróóóóóóón’ y después con el pie habían de ayudarse para desclavar el arma del cuerpo.”
No m’han fet molt de mal, no fou una mala ensenyança aquella. Cinc anys més tard em vaig declarar objector de consciència i l’arma més mortífera que mai he fet servir ha sigut un rifle de balins que teníem a la caseta. Explique açò perquè Don Sebastián —malgrat el que pugueu pensar— era un avançat al seu temps quant a recursos d’ensenyament. A més de la dramatització esmentada, feia servir el llibre de text (ed. Santillana) i ens facilitava resums mecanografiats per a la prova escrita. L’avaluació era també innovadora: puntuava sobre 10, però podies arribar a 12 o 13. Per què? Perquè sempre afegia preguntes extra que també comptaven. Disposava d’una màquina automàtica de correcció: en acabar l’examen li passaves el full a l’alumne de darrere —l’últim de la filera al primer— i començàvem a corregir segons les ordres i respostes del mestre. Tot es basava en la mútua confiança, la col·laboració i el criteri reflexiu de cada alumne, busqueu-me un mètode més just. Quan tenies un dubte sobre l’encert de la resposta, preguntaves. Llavors l’autoritat —que sempre n’ha d’haver a classe— resolia: punt sencer, mig punt, un quart, no res. Davant la qüestió “Nombres de héroes de la Guerra de la Independencia”, els apunts eren molt clars: Daoíz, Velarde, el Empecinado, Agustina de Aragón, el cura Merino… Però un company alçà el braç: “Don Sebastián, es que ha puesto ‘El Empecinado, Curro Jiménez, el Estudiante y el Algarrobo.” També el vell professor degué estar un minut baquejant-se, quan recuperà l’alé va dir: “No está bien, pero póngale un punto porque nos ha hecho reír un rato.” Ara és possible que Sancho Gracia torne a rodar nous episodis del mític bandoler, una llàstima que Don Sebastián no puga vore’ls. O potser sí.
Comentaris recents