Home » 2012
Yearly Archives: 2012
Contra Sanus, vivíem millor.
Una de les dites més repetides pels nostàlgics del franquisme és la que planteja que “con Franco, vivíamos mejor”. Versionant la sentència dretana, els nostàlgics d’una esquerra espanyola combativa i resolta afirmen que “contra Franco, vivíamos mejor”.
Fa una setmana que el PP d’Alcoi té nova direcció. L’adalil dels populars locals és, per 337 vots, Rafa Miró, un bon xic, estudiós quan estudiava, faener quan fa faena, del partit de tota la vida. L’altra aspirant era Carmina Nácher, una bona xica, estudiosa quan estudiava, faenera quan fa faena, del partit de tota la vida; va aconseguir 199 vots.
Segons es mire, ni és una victòria aclaparadora ni és una derrota definitiva. A més, algunes veus comenten la participació en els comicis d’un centenar de xavals de Nuevas Generaciones, tots de Benidorm, però afiliats a Alcoi per a assegurar el triomf del candidat oficialista. Tant fa, amb mercenaris o no el campió és el que és.
El futur, però, continua sent incert i la política alcoiana és més imprevisible que un ximpanzé amb un revòlver. Sedano no s’estarà quiet, els nacheristes tampoc, Francés farà el que li diguen, en 2015 la dreta alcoiana presentarà més de tres opcions… definitivament, l’amic Rafa Miró no té bona peça al teler.
I m’imagine jo als dos, Rafa i Carmina, quan van arribar a casa el divendres passat. En la tranquil·litat de les respectives alcoves, l’un rebaixaria l’eufòria de guanyar i l’altra relativitzaria l’amargor de perdre. És possible també que coincidiren a recordar els temps en què lluitaven braç a braç, la cohesió interna finalment aconseguida, l’esperança de l’any 1995, el míting de Zaplana en el Principal, any 2000: Peralta alcalde, l’absoluta de 2003, les complicitats, la mútua alegria… Ich hatt’ einen Kameraden.
Si de veritat van pensar en tot això, és possible que en el fons dels seus cors els dos sospiraren: “Contra Sanus, vivíem millor!”
Discolibro, Tupperware, PSPV.
Els meus pares eren socis d’un club de compres anomenat Discolibro. Rebien per correu un catàleg amb les últimes novetats musicals i literàries i compraven a bon preu. Si, a més, feien nous socis eren obsequiats amb més llibres i discos. A casa també venia de tant en tant Pepa, una amiga de ma mare que omplia la taula de plats, gots, carmanyoles, glaçoneres, motles… tot de plàstic, tot molt pràctic i durador, tot d’una mateixa marca: Tupperware. Després de Pepa i el seu mostrari, arribaven més amigues i algunes veïnes, la mare feia café, treia dolços, una coca d’ametló i el menjador era una plàcida conversa, farcida de comandes, cobrances i lloances. Ma mare rebia un regal de Tupperware per haver sigut l’amfitriona, que és paraula d’etimologia mitològica i generosa. Això de premiar els clients perquè te’n facen de nous està bé per a les novel·les i els pitxers, però les ideologies són una cosa més seriosa. El PSPV aplicarà descomptes als militants que aconseguisquen convéncer altres ciutadans perquè òmpliguen la fitxa d’afiliació. És que la reducció de quota és l’únic argument de l’executiva de Ximo Puig per a motivar la militància? Què passarà quan algú pregunte “què guanyem la societat i jo si m’afilie al PSPV”? Quina serà la resposta? “La societat i tu, no sé; jo, una rebaixeta.”
Pancaespanyolisme
Catalunya és una nació fins i tot per a no ser-ho. M’explicaré: la minsa pujada del PP català (de 18 a 19 diputats) i el fracàs d’UPyD (14.552 vots, 0’4%) contrasten amb el salt de Ciutadans (de 3 a 9 diputats). L’electorat català contrari al catalanisme aposta pel producte autòcton, en detriment del que servixen els concessionaris. A més, C’s deixa de ser un fenomen exclusivament barceloní i aconseguix un escó per la circumscripció de Tarragona.
I sembla que el Drang nach Süden de Ciutadans no s’aturarà a Ulldecona, travessaran el riu de la Sénia i, sí, amics, envairan casa nostra. Tant fa que siguen independentistes o unionistes, als catalans els excita el País Valencià, se’l miren i no poden estar-se quiets. Segons informava Vilaweb el passat dilluns, “Ciutadans pensa a expandir-se fora del Principat, i el País Valencià és un dels indrets que més li interessa”. Per a dur a terme la conquista compten ja amb una quinta columna (agrupacions a València i Castelló) i un aliat estratègic: Antoni Asunción. L’exministre socialista centrifugat del PSPV va donar suport als de Rivera i el partit que vol crear (Demócratas) pot ser la sucursal valenciana de Ciutadans.
L’imberbe i el barbut encunyen una nova accepció al terme pancaespanyolisme. M’explicaré novament: en el bestiari blaver el pancaespanyolisme és la malvada hidra de dos caps —talment una amfisbena— que assetja el bonhomiós poble valencià. Les testes del monstre (pancatalanisme i espanyolisme) són antitètiques, però les agermana l’ànsia de devorar-nos. La maquinària que engeguen Rivera i Asunción és pancatalanista perquè a poc a poc dibuixa el totèmic mapa dels Països Catalans i espanyolista perquè el seu discurs no té cap altre argument. Revisem els diccionaris.
Com afectarà el nou pancaespanyolisme a l’espanyolisme d’UPyD i la seua ambició d’entrar a les Corts Valencianes? Hi haurà pacte, escaramusses, guerra oberta…? Què en penseu?
El relat
L’escriptor afroamericà James Baldwin deia que “El món canvia en funció de com el veu la gent i si aconseguim alterar, ni que siga un mil·límetre, la manera com miren la realitat, podrem canviar-lo”. Siga quina siga la realitat, del que es tracta és, per tant, d’aconseguir que el teu relat s’impose a l’hora d’explicar-la. El passat diumenge, tan prompte com començàvem a conéixer els resultats de les eleccions catalanes, els diversos altaveus començaven a propalar els relats respectius: derrota de Mas, èxit d’Esquerra, triomf del sobiranisme, Catalunya diu no a la independència, Catalunya vota per la independència… i, quasi una setmana després, la construcció del relat continua.
Jo no arribe a tant. En comptes de relat, el dia 25 no vaig passar del renec: un dels habituals en estes contrades, eixe que comença escatològic i acaba maternal. L’endemà, amb el resultat paït, pensava en un relat que defenitivament s’acaba. Durant anys ens havien explicat que el votant convergent era un senyor, o senyora, que tenia una botiga, una empreseta o una professió liberal, pocs tenien també casa en una finca modernista i llotja al Liceu. Tots ells tenien interessos i sobretot tenien por, vivien bé en l’statu quo autonòmic, si CiU anava més enllà desertarien del seu catalanisme de missa, sardana i calçotada i votarien PP perquè, a més de ser, segons convinguera, una gent assenyada, amb sentit d’estat, o uns avars oportunistes, tots eren de dreta pura.
Ara Convergència ha fet una avançada —que en espanyol es diu deriva— i planteja un referèndum —que en espanyol es diu órdago— i molts dels seus votants, tan de dretes ells, han optat per un partit que no només és d’esquerres, sinó que ho proclama en les sigles. I l’espectacular creixement d’1 diputat que ha experimentat el PP cal atribuir-lo a l’augment de la participació, un aspecte —el de la major participació— del tot positiu. Poden contar-nos tants relats com vulguen, però ara el que compta és que els partidaris del dret a decidir, d’una democràcia més conseqüent i real, s’han comptat i en són molts, molts més que és del no, no, no, no, visca la Constitució.
L’alacrà, la granota i les ficades de pota
Segons una faula atribuïda a Isop, l’alacrà va demanar a la granota que li travessara el riu. “I com puc saber, germà escorpí, que no em picareu?” “Si us picara en mitat del trajecte tots dos moriríem, amiga granota.” Com que la vida pròpia és una raó potent i ella era bona de mena, la granota accedí, però just on més fondes eren les aigües l’aràcnid li estaca l’agulló enverinat. Amb el seu últim alé l’amfíbia víctima pregunta: “Per què ho has fet?” Abans de ser engolit per l’aigua, conten que l’alacrà deia “No he pogut evitar-ho, està en la meua naturalesa”.
Segons el meu criteri, a Alcoi el Bloc ha fet el paper de la granota. Quan el foc dels seus pitjors resultats cremava el cul del socialisme alcoià, els nacionalistes li van passar el riu i van fer alcalde a Toni Francés. Primera ficada de pota: l’ascens del Bloc (d’1 a 5 regidors en dos legislatures) ens legitimava per a tindre l’alcaldia. Este estiu es va gestionar malament un concert, segona ficada de pota: no es pot comprometre el cost 0 si es fa dependre del públic. Però la ficada de pota més gran és fiar-se del pspv-PSOE: està en la seua naturalesa afonar-nos, encara que això també els afone a ells. I no aprenem la lliçó, malament.
Invertim en futur
El divendres passat vaig anar a la Fira de Cocentaina. “A la fira no vages si no tens diners, i a la Mare de Déu d’Agres si no ho has promés”, deia l’àvia. Què em vaig firar? Un poc de xocolate pretesament belga, unes xinel·les del Marroc, un formatge que, per l’accent de la venedora, devia ser murcià, autèntic pa socarrat i un CD: El cançoner trobadoresc de Sant Joan de les Abadesses (s. XIII). La música en qüestió, la venien en la parada de Caixa Ontinyent. Amb els bancs, per desgràcia, estem massa acostumats al que també sentenciava l’àvia: “De moliner canviaràs i del lladre no t’escaparàs”. Sense negar la saviesa avial, crec que no són tots iguals. Esta entitat modesta que proclama ser “La caixa de les comarques” ha sobreviscut a fusions, corrupcions i intervencions, potser justament per això: per modèstia, per marcar-se l’objectiu de ser la del país, la de les comarques. Amb la mort de CAM i Bancaixa, algunes veus denunciaren que moria també el sistema financer valencià; no és cert: ens queda Caixa Ontinyent, la caixa de les comarques. Amb el disc compacte, la xica em dóna també el catàleg de publicacions; a més de la música, hi ha els llibres: contes infantils (tots en valencià), temes diversos (9 en valencià, 5 en castellà, 4 en edició bilingüe), temes comarcals (3 en valencià, 3 bilingües), natura (5 en valencià, 1 bilingüe), narrativa i poesia (8 en valencià, 3 en castellà). La proximitat, la divulgació de la realitat i la tradició pròpies, expressades en la llengua pròpia, són per a mi un interés que no em donen els altres bancs. Per això tinc la nòmina en Caixa Ontinyent, a pesar de tindre l’oficina més pròxima a 60 km del domicili habitual. En comptes d’invertir amb t de totxo, Caixa Ontinyent afirma que “Invertint en cultura, invertim en futur”. Això està bé, la cultura, que s’escriu amb c de caixa, c de Cocentaina també.
Anecdotari acadèmic
En 1907, quan el catalanisme només demanava estructures de mancomunitat, naixia l’Institut d’Estudis Catalans; en 1911 començaria el treball de la Secció Filològica, a la qual devem tantíssim. L’Institut va commemorar l’any passat dos centenaris: el de la Secció Filològica i el de la mort de Joan Maragall. U s’imagina les reunions d’esta i d’altres doctes institucions com una assemblea de savis, un conclave de dedicació científica i absoluta serietat. No sempre fou així. Gràcies la revista Serra d’Or (núm. 606, juny de 2010) sabem que el periodista Agustí Calvet, Gaziel, va viure gloriosos moments de disbauxa en l’esmentada secció. Així, el 28 d’octubre de 1927 contava als lectors de La Vanguardia:
«La Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans era, en sus primeros tiempos, la cosa más pintoresca del mundo. La filología no apareció por allí hasta que Pompeyo Fabra, el gran reformador del catalán moderno, fue llamado a presidir la corporación […] Lo que no faltaba nunca en las sesiones, aunque sólo fuesen dos los reunidos, era un buen humor inagotable y unas carcajadas estrepitosas. Como materialmente no sabían qué hacer, porque de filología catalana nada tenían por decirse, se pasaban la tarde contando chistes y chascarrillos […] Las risotadas se oían desde los claustros contiguos de la catedral. Cuando se levantaba la sesión, la sala desierta, pero llena de humo, con las sillas en desorden y las mesas cargadas de cascos vacíos, montones de ceniza, colillas y algún vaso derramado, olía mucho más a taberna que a docta academia».
Qui fóra secretari de l’IEC il·lumina el que acabem de llegir amb un exemple. L’hel·lenista Lluís Segalà va anunciar als seus col·legues que es casaria en breu i la notícia impel·lí Josep Carner a discursejar sobre la nit de bodes, en un to que feia tremolar els vidres. Joan Maragall, el poeta de la paraula viva, interrompé el poeta dels fruits saborosos:
«“Está usted muy equivocado —le dijo con cierta aspereza— si cree usted que la noche de bodas es eso. Es todo lo contrario”. Hubo una pausa; las carcajadas cesaron; Segalá respiró. “El primer despertar —prosiguió Maragall, con el labio ardiente y su pequeña voz temblorosa, en medio de un estupefacto silenció— es algo muy desagradable”. Siempre recordaré estas palabras: “Diríase —prosiguió— que os encontráis de pronto con un extraño (que topeu amb un foraster). Y el primer impulso irreflexivo es de expulsar aquel estorbo (treure’s aquella nosa de la vora)”… Nadie replicó una palabra. No dijo más Maragall».
Boníssim, no? Des de Fabra i fins ara l’Institut ha guanyat rigor, però deu haver perdut gràcia. Tan afenats estan els membres de l’IEC de tots i de la nostra AVL que se’ls ha passat que, enguany, s’han complit 50 anys de la publicació de Nosaltres, els valencians i 20 de la mort del seu autor, Joan Fuster, qui, per fumador, bevedor i càustic, hauria encaixat perfectament en aquelles primeres consòrcies de la Secció Filològica. Té igual; Fuster és persistent i incomòde i d’ací a 10 anys brindarà a l’Institut i l’Acadèmia l’oportunitat de celebrar el seu centenari. Aleshores tot serà més bonic i normal, no hi haurà crisi i la jornada inaugural de l’Any Fuster tindrà lloc a València, amb la participació de la presidenta de la Generalitat i el ministre de Cultura de la República Catalana, ja voreu.
Au, ací us deixe una imatge del de Sueca. Potser explicava el sentit d’aquells versos de Salvat-Papasseit en El poema de la rosa als llavis:
-una sageta el seu gest marxant
fletxa
arc
sageta
sagrari de carn:
i la joguina com la més tallant
Clar que Jordi!
Cap
al final de la campanya del Pacífic alguns soldats japonesos es van emboscar. La guerra finalitzà, però no ho van saber i continuaren lluitant, amagats, conjurats, fidels a una causa que per a ells no estava derrotada. Durant algun temps, l’actitud de Jorge Sedano m’ha recordat la d’eixos combatents del sol naixent: Zaplana abandonà, a Ripoll el tombà una imputació, Peralta no comptava, però ell, Jordi, el bon xic, el self made man alcoià de somriure liliaci no rendia la bandera. Fort en el feu, tot havia d’anar-li bé mentre conservara l’alcaldia, però la va perdre i el seu Camelot de lleials cavallers no tardaria a convertir-se en el procel·lós senat de Cèsar, just en els idus de març. Jordi se n’ha anat del PP abans que l’expulsaren i la crisi popular referma el tripartit governant. Però això és només política; d’ètica, d’èpica és del que jo vull parlar. Ha nascut un heroi local, no està sol que l’acompanyen dos valents a tot arreu. Voleu saber com és diuen? Sanus i Santacreu. La periodista pregunta si s’ha sentit decebut i ell perdona als que el deceben i a ningú nega el salut. Exposa una llarga història de cessions per tindre pau i de portes molt honorables que li han tancat amb clau. No fitxaran pels de Díez ni pel centre liberal. Almenys això diuen ara, no sabem com quedaran. Com acabarà esta guerra que acaben de declarar? Açò promet grans batalles al costat del Campanar!
Gaza
La Franja de Gaza és un dels territoris més densament poblats del món. Si fóra possible mesurar-ho, Palestina i Israel apareixerien com un dels llocs amb més odi, por i esperança del planeta. El periodista nord-americà Joe Sacco ens oferix una magnífica crònica de la vida allà en el còmic Palestine. Segons Edward Said (1935-2003), el treball de Sacco presenta “un contingut polític i estètic extraordinàriament original, molt diferent de la resta de debats, sovint pesats i indefectiblement retorçuts, que ocupen palestins, israelians i els simpatitzants respectius”. L’autor pren part pels palestins, però no en defuig les ombres; tampoc les moltes, moltíssimes, d’Israel, que és, no ho oblidem, “l’única demòcràcia de l’Orient Mitjà”. En 285 pàgines hi ha el repàs a la història recent, el sionisme, el moviment Peace Now, els ultranacionalistes que els acusen de traïdors, els ferits de la intifada, els colons paramilitars i els militars que els fan costat, el te de l’hospitalitat, les manifestacions, les càrregues policials, les pedres, les morts, la tragèdia, el somriure dels xiquets, molts xiquets palestins, les paraules de Golda Meir (“No puc dormir pensant en la quantitat de nens àrabs que naixeran esta nit”), les presons d’Ansar, les tortures del Shin Bet, al-Fatah, Hamàs, col·laboracionistes assassinats, el fenimisme palestí, l’hijab, pedres a una cristiana, fang, fred, oliveres arrancades, més te, una boda, dos xiques de Tel-Aviv, les religions, les escoles, els controls, el toc de queda, la pregunta d’un jove pacifista: “¿Què hi haurà de bo en dos estats racistes o en un estat racista que domine a l’altre? La qüestió és si els dos pobles poden conviure com a iguals”.
Maulets
Tenim les platges plenes de gent del país, d’anglesos, de francesos, d’holandesos, de castellans… Tots baden de bar en bar i la passen passejant, al balcó pengen la tovallola com si fóra un estendard. Lluïxen la pell morena, roja, blanca o d’anyil. Era agost, tal com és ara, però de 1705 i ni anglesos, ni francesos, ni castellans, ni del país se’n venien a la costa per a poder-se embrunir. Arribà l’estol de Carles i on estiga l’arxiduc que s’aparte el de París. Quina desgràcia de guerra i de mal que féu venir: el d’Almansa, la derrota, la conquesta, el cruel castic.
Ara els espanyols volen que Europa els traga de l’embolic, que els rescate la banca, que els tape el gran forat. I qui ens tornarà a nosaltres l’anhelada llibertat? Llegiu el llibre que apunte, un clàssic de Tres i Quatre, el recomane sincer. A més del profund estudi, hi ha un munt de testimoniances que són de l’època mateix. L’11 de desembre de 1705, l’arquebisbe de València Antoni Folch, que fou primerament borbònic i després austriacista, descrivia així l’estat d’ànim col·lectiu:
“Aquí no sólo lidiamos con los enemigos, sino con el desconsuelo de los amigos, y de los mexores, y más fieles vasallos del Reyno, que están todos lastimados y quexosos porque se consideran desatendidos y despreciados.”
Cinc dies després el Consell de València decidia que:
“Considerat el estat ab què es trova la present ciutat, devia sens dilació proclamar lo Real nom del Señor Don Carlos Tercer (que Déu guarde) y que se havien acordat diferents capitulacions pera la conservació dels furs y privilegis de la present Ciutat y Regne y conveniència dels vehins de aquella y demés del Regne.”
L’inquisidor Diego Muñoz fugí a Requena, des d’allà relatava al Borbó els fets esdevinguts a la “infidelíssima Valencia”:
“De los valencianos ay que fiar poco pues aun de los mismos ministros del Santo Oficio, á quienes e tratado, solo confio de pocos porque en dicha Ciudad y Reyno se ajustan muchos a lo de viva quien venze.”
I en véncer Felip V no va trobar cap de ¡Viva!, ni lloances, res de res; fra Minyana se’n dolia tot i ser un botifler:
“Fue hollada la antigua libertad valenciana y abolidos sus fueros (que le hacían semejante a una región independiente), y fueron en adelante los valencianos regidos por las leyes de Castilla, siendo inútiles sus clamores y reclamaciones.”
I Planes, de nom Isidre, molt borbònic ell també, signava el que ara ve:
“Nos echáis las leyes castellanas en todo destructivas de las convenyencias de los paysanos deste Reyno […] ajándolo todo con malos y tiránicos modos, sin mirar otro fin que el de hacer doblones.”
Ara ha canviat molt la cosa, bastant, un poc, no gens.
Comentaris recents