Si ajuntàrem en una mateixa persona Darth Vader i el papa Alexandre VI, el resultat seria molt paregut a l’actual Rafael Alemany; cosa que sostinc des del més profund respecte i admiració per estes tres figures de la ciència-ficció, la política i la filologia. Alemany és una eminència i un tio sardònic que em cau molt bé. L’última volta que vam coincidir al campus li vaig comentar que Àngel Calpe, un dels seus col·legues d’Acadèmia, em va reptar per dir, a un centenar llarg de persones, que el Tirant és l’obra cimera de la literatura catalana. I això que després vaig citar el fragment de la dedicatòria en què Martorell reivindica que escriu en llengua “vulgar valenciana, per ço que la nació d’on jo só natural se’n puixa alegrar”.

El bonegó va ser doble: d’ell i de Xavier Marí, metges que no són pediatres per a un pobre enfant terrible. Dos per a un en camp clos no és combat de justícia. Tot i això vam fer les paus, ens preocupa l’ús de la llengua més que el nom allà o ací. També demana Alemany més ús i menys discussions. Afirma que la nostra llengua es llig ara més que mai, que d’autors n’hi ha a mansalva, però que on de veritat se la juga és “en els mercats, en els clubs de jóvens, en els clubs esportius, en els puticlubs…”. No us perdeu l’entrevista, és curta i el jedi enraona a gust. Este text és voluntari, però també un manament. “Escriu d’açò en el teu bloc”, va dir-me des de la distància quan érem en temps d’advent. Ara ja estem en quaresma, trànsit de llarga pregària i de pia restricció. Ací teniu esta entrada, espere que us agrade; potser sí o potser…