La Segona República espanyola té al seu favor l’èpica del somni derrotat i la ucronia, sempre vencedora, del que podia haver sigut i no va ser. Té també tot el meu reconeixement, adhesió i afecte. A pesar d’això, procure jutjar eixe període de la història com qualsevol altre: sospesant-ne les llums i les ombres. Per tant, com a nacionalista, crec que és bo recordar una vegada més un parell de textos. El president Azaña afirmava, atribuint la frase a “una persona de mi conocimiento”, que “Es una ley de la historia de España la necesidad de bombardear Barcelona cada cincuenta años. El sistema de Felipe V era injusto y duro, pero sólido y cómodo. Ha valido para dos siglos.” Juan Negrín, cap del govern de la República de 1937 a 1939, va dir: “No estoy haciendo la guerra contra Franco para que nos retoñe en Barcelona un separatismo estúpido y pueblerino. No hay más que una nación: ¡España! Antes de consentir campañas nacionalistas que nos lleven a desmembraciones que de ningún modo admito, cedería el paso a Franco sin otra condición que la de que se desprendiese de alemanes e italianos.”

Fa uns quants anys, les poques banderes republicanes que véiem eren les que, en algun homenatge merescut, lluïen antics maquis i exbrigadistes internacionals, gent gran en anys i dignitat. Ara els i les portaestendards són joves i cada vegada en són més. N’hi ha arreu, també en el PSOE. Per això, la bandera tricolor va presidir l’11é Congrés Nacional dels Joves Socialistes del País Valencià. Però va arribar Elena Valenciano a fer la cloenda i s’acabà la gràcia. La mà dreta de Rubalcaba va obligar els xavals a amagar la bandera de Besteiro, Largo Caballero i Prieto. Au, la memòria històrica al ses! Quaranta congressistes feren el buit a la seua vicesecretària general. Convide tots eixos joves a reflexionar. Si la fe republicana els obliga a abandonar la sala on Lady Macbeth ha destituït la seua ensenya, haurien d’alçar-se novament per a anar-se’n del partit. I no em val allò de quedar-se per a canviar-lo des de dins. El socialisme espanyol d’ara no canviarà mai, és tan monàrquic o més que el PP. El PSOE sempre defensarà la corona, no perquè crega que comporta estabilitat i bon nom —a la vista està la mala premsa—, sinó perquè defensar la monarquia és defensar l’statu quo i, per tant, defensar-se ell mateix i el bipartidisme que li assegura tornar a manar algun dia.