juny 2012

You are currently browsing the monthly archive for juny 2012.

Esta calor no es pot suportar, d’any en any l’estiu se’m fa més penós de passar i, enmig de tanta basca, a punt vaig estar de morir d’hipotèrmia. M’haurien trobat congelat, com al pobre Ötzi, però amb camiseta i bermudes. Als Alps? A la Mariola? No, al Carrefour de Sant Joan. Estava jo un poc fluix, perquè ara s’agafen els pitjors refredats de l’any, quan vaig dreçar el carret cap a la zona de lactis. Allò no era el corredor dels iogurts, amigues i amics, era el Congost de la Mort Glaçada! Redéu quina gelor, la xarxeta de Mini Babybel Emmental quasi em costa la vida.

Després de travessar aquell infern de fred i refer-me un poc, vaig enfilar la zona de congelats, però allà s’estava molt bé. Per què? Perquè els productes estan en armaris tancats, la clientela se’ls mira tranquil·lament i, quan ha triat, obri la porteta i s’emporta el que vol. Al Mercadona és encara pitjor, estan “en obert” tant els refrigerats com els congelats. Algú ha fet compte de l’energia que cal per a mantindre la temperatura d’eixos expositors? No podrien tindre al supermercat i l’hipermercat un poc més de trellat? Estalviarien molts diners amb expositors tancats i no crec que perderen en vendes.

Jo mateix em recrearia molt més entre bífidus, formatgets, mantegues, quefirs, petitsuïsos i petisusos, si no haguera d’enfrontar-me, cada vegada que hi vaig, amb el temible poder mutant d’Iceman, el de la Patrulla X.

Tags:

Un manlleu és un element lingüístic que passa d’una llengua a una altra, o bé que, procedent d’un llenguatge especialitzat, passa al llenguatge comú. Això diu el diccionari. Jo dic que un manlleu malfaixat és el que no ha tingut sort en la llengua que l’ha pres. Vegem-ne ara un parell d’exemples. La nostra tonyina de sorra (atún de ijada en castellà) apareix en cartes de restaurants pròxims com atún de zorra. Què deu pensar el turista espanyol estricte quan li oferixen un montadito de atún de zorra? La conclusió pot ser espatarrant. I dos, la tan alacantina coca amb tonyina és, en algunes fleques de la ciutat, coca Antoñina. Com si hagueren batejat la pobra coca en la cocatedral de Sant Nicolau, tu.

Primum vivere, deinde linguisticari. Si esteu per Alacant i voleu una bona coca amb tonyina, recomane el forn Rafelet i el que hi ha al número 68 del carrer Quintana, on tenen fins i tot una imatge de la valencianíssima Mare de Déu dels Desemparats… esta copeta pa la Geperudeta! Vet ací com la llarga mà del cap i casal no respecta ni a la Verge… del Remei. Al forn del carrer Quintana, el paper d’embolicar tonyes, coques i cocots té també la seua gràcia. Porta uns versos a la coca que transcric ara mateix:

Coca amb tonyina…! Famosa,

d’abolengo patriarcal,

que ja m’agüela tenia

un quadre que era un encant,

amb una coca amb tonyina…

¡Com si estiguera parlant…!

Puix eixa coca amb tonyina,

vertadera, alacantina,

que en la olorosa foscor

del modest aparador

guarda el bon alacantí

per a fer-se un got de vi

al festejar la nit gran

de fogueres i de trons,

diu també que és Alacant

¡La millor terra del món!

 

I com que ara Alacant celebra la seua festa major, deixe ací l’himne de la vila però en versió lluitador. Té la mateixa tonada que l’original compost, però han adaptat la lletra a la tensa situació. Ahir li’l cantàrem a Fabra, i a d’altres notables manons, cantem-la amb joiosa ràbia, cantem-la a plens pulmons:

Som fills del poble

que té els polítics

dels més corruptes

que hi ha en el món,

són uns mafiosos,

tercermundistes,

queden a diari

pitjor que els porcs.

Són criminals que amb el teu vot

omplin el sac del seu profit

i a fer les coses per collons

no hi ha qui els puga competir.

Ja han suprimit tots els teus drets,

digues que sí que estàs… ben

faaaaaaaaaaaaaaart!

No és ja este el poble teu,

perquè ara és del banc,

ara és el del banc,

ara és del baaaaaaaanc!

Tags: , ,

Ara se’l veu molt pansit en el sentit etimològic: l’excés de bronzejat i les arrugues fan que semble una pansa. Però fa 25 anys era el paio més ben plantat de la premsa salmó i el paper cuixé. Jove, triomfant, poderós, engominat, bon amic de la família reial… era la imatge de l’èxit. Els 80 s’estaven acabant, Solchaga afirmava que Espanya era el país “en el que es más fácil hacerse rico y en menos tiempo”, el PSOE havia canviat la pana per la seda i el PP no s’ho treia de les mans. Aquell funcionari d’Hisenda gris i malcarat no podia competir en imatge amb el llustrós i somrient Mario Conde. Sí, Mario era per a una part de la dreta espanyola el candidat ideal, però li van intervindre el banc.

Fa un quart de segle de la seua arribada a la presidència de Banesto i crec que hem de reivindicar la figura de Mario Conde. Mereix un carrer, un monument: “A MARIO CONDE. SALTAPARETS EMPAREDAT”. El poble recorda emocionat aquells temps, no tan llunyans, en què els lladregots acabaven en presó. Ara ens han enganyat, ens han rescatat, ens han rematat i els responsables de la desfeta naden tranquils en una mar de milions garantida. El gran jutge se’n va de festa, diuen que dijous dimitirà, però ¿tornarà la pasta? L’arribaran a jutjar? N’hem vist de tots els colors: del color de l’elefant al negre color negrata, la verda ortiga de Bankia, la taronja borda CAM, els amiguitos de l’Orange… Però tota la culpa és nostra, per ser pobres i jugar a rics. Ja sabem que ho pagarem, però que pague també algun Dívar, algun Blasco, un Olivas, un comte, un rei.

Tags:

No tinc una fe a prova de dubtes ni capaç de moure muntanyes; però crec en Déu, sóc catòlic. Això no m’impedix pensar que l’Església ha d’evolucionar moltíssim, que la seua història està plena d’ombres —també de llums—, que alguns bisbes són de tot menys un exemple de caritat cristiana, que el celibat és un anacronisme o que els casos de pederàstia no poden resoldre’s amb una mera disculpa. També estic convençut que l’Església Catòlica i totes les altres confessions religioses han de pagar l’impost sobre béns immobles, almenys quan es tracte de propietats que no estiguen destinades al culte o tinguen una funció assistencial. No cobraria l’IBI a l’ermita de Polop o al rober de Caritas, però sí a un pis particular o una plaça de garatge a nom de l’Arquebisbat de València. Que quede clar: sóc d’esquerres, nacionalista, cristià i vull que l’Església i moltes altres institucions ara exemptes paguen l’IBI.

En eixa línia anava l’esmena que els meus companys del Bloc a l’Ajuntament d’Alcoi van fer, en el ple del dimecres 30 de maig, a la moció presentada per Esquerra Unida. Però als amics d’Esquerra Unida no els va fer gràcia la nostra esmena. Això seria comprensible si no n’hagueren acceptat cap, però és que les del PSOE van entrar totes. Per què les dels socialistes sí i les nostres no? Personalment només veig una explicació. Esquerra Unida —tal com és costum dels partits d’arrel comunista a Europa— veu el PSOE com una espècie de germà major; se l’ha d’entendre, ajudar, consentir si fa falta. Nosaltres no tenim eixa sort. Som nacionalistes i se’ns aplica l’antiga sentència de Marx: “El nacionalisme és un invent de la burgesia per a dividir el proletariat”. Ja els aniria bé a més d’un rellegir —potser llegir per primera vegada— a Antonio Gramsci o Joan Fuster.

Així les coses, la moció no va tirar endavant per la negativa d’Esquerra Unida a acceptar el nostre plantejament. Han guanyat, ara ja tenen el que volien: poden simplificar encara més el seu discurs i dir que no hem votat “pa que paguen els retors”, que “som uns beatos” i totes eixes brofegades de barra de bar. Allà ells, també ens ha criticat el PP. Al senyor Sedano, només li va faltar encarar-se a David Abad i dir-li “pareix mentira, David, tu que eres dels júniors de Santa Rosa…”. Ja estem com sempre: per a uns som cremadors de convents i per als altres som les mongetes que hi ha dins. No caurem en la demagògia ni els clixés dels uns o dels altres. Serem responsables en la gestió d’un govern municipal que ha de lluitar contra la crisi i afrontar un gran deute heretat. Passem la pàgina d’este trist episodi protagonitzat per Esquerra Unida que, ves per on, vol repicar i anar a missa, ser govern i oposició.

Tags: ,