maig 2012

You are currently browsing the monthly archive for maig 2012.

Una vaga, una manifestació o alguna protesta semblant devien ser el marc en què una venedora del mercat increpà els obrers i acabà amb el gènere per terra. És una història que contava el meu avi, la recorde vagament. Recorde millor com la cantava:

Vespra sant Antoni

gran lío va haver,

per tota la plaça

i per els carrers.

Una peixcatera

molt desficacià

per ser atrevida

tot li ho van tirà.

Ella pensava que tot

li havia d’eixir en bé,

sempre parlant foradat

com si fóra un llenyater.

 

D’aquella època i d’aquell Alcoi són també uns versets que xiquetes i xiquets cantaven cada nit al fanaler, quan el bon home recorria els carrers per a encendre els llums de la ciutat:

Senyor Don Simon,

la boca em fa mal

de dir-li a vosté

que encenga el fanal.

Uno, dos i tres…

fanal encés!

 

El nostre temps ja no té fanalers. L’únic que continua exercint l’ofici és el que viu al quint planeta. Ja sabeu què pensa d’ell el Petit Príncep:

“Pot ser que este home siga absurd. Però és menys absurd que el rei, que el vanitós, que l’home de negocis i que el bevedor. Almenys fa un treball que té sentit. Quan encén el fanal és com si fera nàixer una estrela nova, o una flor. Quan apaga el fanal, fa dormir la flor o l’estrela. És una ocupació molt bonica. És realment útil perquè és bonica.”

Tags: ,

Les biografies d’Antoni Llidó Mengual (1939-1974?) i de Juan Antonio Reig Pla (1947) presenten coincidències importants i diferències palmàries. Podem considerar-los cara i creu d’una mateixa moneda. Tant Llidó com Reig van nàixer valencians, l’un a Xàbia i l’altre a Cocentaina; parafrasejant l’oda d’Aribau, “en llemosí sonà el seu primer vagit, quan del mugró matern la dolça llet bevien. En llemosí al Senyor pregaven cada dia i càntics llemosins somiaven cada nit”. Els dos també van decidir consagrar la seua vida a Déu, ser sacerdots.

A partir d’ací, em sembla que Reig és la cara. La cara grossa que s’ha de tindre per a jugar en borsa amb els diners de la Diòcesi de Sogorb-Castelló i perdre cinc milions d’euros, la cara de pasqua que degué fer en dir una missa presidida per la bandera franquista i la cara de pomes agres que se’ns quedà a més d’un en escoltar el sermó que va fer el passat Divendres Sant. Ja sabeu, va sentenciar que les dones que avorten “no pueden dormir porque el pecado lleva siempre la destrucción de la persona” i que els homosexuals “encuentran el infierno”. L’han denunciat.

Llidó és la creu, la creu de Crist com a metàfora del sacrifici pels altres. Rector a Balones i Quatretondeta, dos poblius, s’implica en l’educació i el progrés dels més joves, organitza un curs de batxillerat nocturn i radiat perquè ni treball ni distàncies impedisquen l’estudi. Més tard marxarà a Xile, on continuarà el seu compromís amb els més necessitats. Quan en 1974 un grup de bisbes intercedí per ell davant Pinochet, el dictador va respondre: “No es cura, es un marxista. A los marxistas hay que torturarlos porque de otra manera no cantan”. Continua desaparegut. Descansa en pau, pare Tonyo.

Hui és 17 de maig: sant Pasqual Bailón i Dia contra l’Homofòbia.

 

Tags: , ,

La Segona República espanyola té al seu favor l’èpica del somni derrotat i la ucronia, sempre vencedora, del que podia haver sigut i no va ser. Té també tot el meu reconeixement, adhesió i afecte. A pesar d’això, procure jutjar eixe període de
la història com qualsevol altre: sospesant-ne les llums i les ombres. Per tant, com a nacionalista, crec que és bo recordar una vegada més un parell de textos. El president Azaña afirmava, atribuint la frase a “una persona de su conocimiento”, que “Es una ley de la historia de España la necesidad de bombardear Barcelona cada cincuenta años. El sistema de Felipe V era injusto y duro, pero sólido y cómodo. Ha valido para dos siglos.” Juan Negrín, cap del govern de la República de 1937 a 1939, va dir: “No estoy haciendo la guerra contra Franco para que nos retoñe en Barcelona un separatismo estúpido y pueblerino. No hay más que una nación: ¡España! Antes de consentir campañas nacionalistas que nos lleven a desmembraciones que de ningún modo admito, cedería el paso a Franco sin otra condición que la de que se desprendiese de alemanes e italianos.”

Fa uns quants anys, les poques banderes republicanes que véiem eren les que, en algun homenatge merescut, lluïen antics maquis i exbrigadistes internacionals, gent gran en anys i dignitat. Ara els i les portaestendards són joves i cada vegada en són més. N’hi ha arreu, també en el PSOE. Per això, la bandera tricolor va presidir l’11é Congrés Nacional dels Joves Socialistes del País Valencià. Però va arribar Elena Valenciano a fer la cloenda i s’acabà la gràcia. La mà dreta de Rubalcaba va obligar els xavals a amagar la bandera de Besteiro, Largo Caballero i Prieto. Au, la memòria històrica al ses! Quaranta congressistes feren el buit a la seua vicesecretària general. Convide tots eixos joves a reflexionar. Si la fe republicana els obliga a abandonar la sala on Lady Macbeth ha destituït la seua ensenya, haurien d’alçar-se novament per a anar-se’n del partit. I no em val allò de quedar-se per a canviar-lo des de dins. El socialisme espanyol d’ara no canviarà mai, és tan monàrquic o més que el PP. El PSOE sempre defensarà la corona, no perquè crega que comporta estabilitat i bon nom —a la vista està la mala premsa—, sinó perquè defensar la monarquia és defensar l’statu quo i, per tant, defensar-se ell mateix i el bipartidisme que li assegura tornar a manar algun dia.

Tags: , ,