La Vila Joiosa
A Marta de Betània se la sol pintar afaenada amb el treball domèstic, mentre la seua germana Maria, plàcidament asseguda, escolta el que diu Jesucrist; l’una representa la vida activa i l’altra la contemplativa. A més del que diuen els evangelis, la Llegenda àuria sosté que, després de l’ascensió, Marta i els seus germans se n’anaren de Palestina a les Gàl·lies i que, en l’actual ciutat occitana de Tarascon, Marta fou requerida per a acabar amb la tarasca, un monstre horrible de sis potes que, com tots els monstres horribles, es dedicava principalment a devorar innocents. La santa s’encarà a la fera, l’arruixà amb aigua beneïda —el salpasser és un dels seus atributs— i la deixà més mansa que un moix. Per faenera, Marta és patrona de l’hostaleria i les mestresses i per haver domesticat la bèstia se la invoca contra marits infidels i difícils.
Santa Marta és també patrona de la Vila Joiosa, per haver impedit un atac otomà en 1538. Però, ben mirat, també podria ser patrona de vilers i vileres per la seua condició de bèsties, tarasques de dos potes impossibles d’adondar. Així és, la gent de la Vila, i en general de tota la Marina Baixa, té fama d’animalota, de festera, de joguera sense mida, d’absenta beguda a raig. Altea vol ser més fina i artista, blanca de llum i de calç, però no se’n salva pas; Benidorm és compte a banda: burrera internacional. Per això, m’encomaní a santa Marta quan fa tres anys vaig anar a vore el famós desembarc; a la Vila, en plena festa i a les cinc de la matinada, qualsevol barbaritat era possible. Però no, la gent estava bastant sencera i l’espectacle compensa l’esforç de matinejar. Serà demà, dissabte 28 de juliol, la gran naumàquia d’enguany; després l’ambaixada mora i, en acabant, a esmorzar.
Fotre
“¡Que se jodan!” va dir Andrea Fabra. Quin disgust per als pares; tants diners invertits en col·legis cars, tantes misses devotes a la Mare de Déu del Lledó, tantes gales amb la més fina crema de Castelló i, mira, ara la xiqueta es dóna a conéixer per una expressió tan grossa i vulgar. El seu “¡Que se jodan!” entra en els annals d’una llarga nissaga. Ai, els Fabra! Són com els Kennedy, però en xungo, molt xungo. La xica s’ha disculpat, diu que l’improperi és impropi d’ella. També diu que s’adreçava als socialistes, concretament a un diputat, el nom del qual no vol revelar. No m’ho crec; si això fóra cert hauria dit “¡Jodeos!” o “¡Jódete!” Andrea pensava en els milions d’aturats que són més gossos que un pont, en els funcionaris, que som tots uns malfaeners; en els jubilats, addictes a les pastilles i amb síndrome de Diògenes farmacèutica; en els xiquets que duran a l’escola el dinar en un túper, i així aprendran a figurar com a pobres; pensava en les persones dependents i les que els cuiden; passejar avis i canviar bolquers no mereix que cotitzen…
Andrea no pensa dimitir. Això de dimitir és cosa de la CDU alemanya, dels republicans dels Estats Units, dels liberals britànics, d’Antoni Asunción quan era ministre i socialista, fins i tot dels batasunos, que ara també dimitixen. En el PP no dimitix ningú —a Camps el dimití l’ambaixador Trillo, el de l’avió cutre i els 62 militars morts—, a ells, el que els mola és fotre. Fotre la sanitat i l’educació públiques, mentre destinen la fotracada de 4.188 milions d’euros a l’AVE, fotre a Castelló un aeroport que no servix per a res i fotre dins una escultura de 300.000 € —hui mateix la rematen—, fotre’ns a tots apujant l’IVA i fotre’m la pròxima paga de Nadal. Que fotuts que són i que fotuts ens deixen. Jo podria estar fotut i conformat si els diners que em foten anaren als que estan refotuts, però, no, aniran a pagar el fotimer de deute que han deixat les ostentoses foteses en què s’han fotut uns diners que no tenien, uns diners que no eren seus. Què hem de fer? De moment fer-nos fotre, després fotre’ls fora.
EQUO i el protomàrtir
La matinada del 13 de juliol de 1936, un grup de paramilitars d’esquerra va segrestar i matar José Calvo Sotelo, diputat i líder del partit monàrquic Renovación Española. Venjaven així la mort del tinent José Castillo, membre de la Unión Militar Republicana Antifascista, a mans d’un escamot de falangistes o requetés, tant fa. Diuen que l’assassinat de Calvo Sotelo va ser el detonant de l’Alzamiento Nacional, que volia ser un colp d’estat de tres dies i acabà sent una guerra civil de tres anys. Amb la intensitat mística i castrense que els caracteritzava, els colpistes atorgaren a Calvo Sotelo el títol de Protomártir de la Cruzada i, després de guanyar la guerra, van posar el seu nom a un munt de carrers i places, una de les quals, per cert, continua dient-se així en ple centre d’Alacant.
Si, en comptes d’haver mort tràgicament pel juliol de 1936, Calvo Sotelo visquera feliçment en este juliol de 2012, podria ser perfectament d’Equo. Ja sé que era monàrquic, elitista, catòlic, dretà, filofeixista i segurament caçador. També és probable que la dona i la filla tingueren abrics de pell, però hi ha un altre element que hem de valorar: Calvo Sotelo és qui va enunciar, per primera vegada, aquella sentència segons la qual preferia una Espanya “antes roja que rota”. Doncs bé, és justament el que ens oferix Equo: una Espanya roja, verda, rosa, morada, gris… però íntegra, unida, indissoluble i eterna tal com la volia Calvo Sotelo. I és que el congrés d’Equo, ja ho deveu saber, va votar en contra de reconéixer la plurinacionalitat de l’estat espanyol i el dret d’autodeterminació.
Això ens ha deixat bocabadats a molts; supose que especialment a l’amic Joan Baldoví, militant del Bloc i diputat al Congrés per Compromís-Equo. Mònica Oltra ha eixit del pas dient que “Hem de veure com queden els documents”, però que “el que el congrés vota significa el que significa”. En el súmmum de la incoherència discursiva, Mireia Mollà afirma que no hi ha “una confrontació ideològica” i que per a ells, part integrant del projecte de López de Uralde, “no influeix el que diga Equo”. Xica, Mireia, si no saps què dir, fes com Enric Morera: calla. Per mi, Juantxo i els seus fardatxos tan moderns i globals —“por el planeta…” llegíem en el lema del conclave— se’n poden anar ara mateix a la Joy Eslava o l’atol de Mururoa —caben de sobra en qualsevol dels dos llocs— i passar allà la resta de la seua vida política. Entre copes o crancs, potser arribaran a entendre que no cal ser nacionalista per a assumir el dret d’autodeterminació, n’hi ha prou amb ser demòcrata.
Mubārak l’assassí
En són pocs els qui ho saben, Mubārak va nàixer a Alzira. Tot i el nom àrab —que vol dir beneït—, el nostre Mubarak era jueu, home ric, posseïdor de cases, horts, vinyes i camps a Alzira, Mislata i Soternes. Bo o roín, el rei el considerà culpable de l’assassinat del moro Avingamer i el féu penjar. Tot això va passar l’any del Nostre Senyor de 1258. Segons l’investigador, “el crim i la persona de Mubārak haurien desaparegut del camp de visió de la història, si no haguera estat la viuda, Sitt, que pledejà per la seua part de la propietat confiscada”. A partir d’ací hi ha la crònica breu d’un judici, de la compassió reial i de la solidaritat de la comunitat hebrea de València amb Sitt.
Més llunyana en el mapa, i del tot pròxima en el temps, està la història d’un altre assassí Mubārak, però eixa la coneix tot el món. La del Mubārak medieval ens la conta Robert I. Burns (1921-2008) en Moros, cristians i jueus en el regne croat de València (ed. Tres i Quatre, València, 1987). A Burns, que era un senyor nord-americà i bastant alt, vaig tindre la sort d’escoltar-lo, l’any 1995, a la capella de la Sapiència, que deu ser el millor lloc possible per a la conferència d’un savi que, a més, era sacerdot. De la Companyia de Jesús, poca broma. Burns parlà del que més sabia: el rei de la nostra història, Jaume I.
Mentiria si diguera que recorde tot el contingut de la xarrada, però no he oblidat una analogia que va establir el jesuïta. Segons mossén Burns la conquesta del Regne de València s’assembla molt a la conquesta de l’oest, la dels indis, els vaquers i el Sèptim de Cavalleria. Tenia raó l’home. De fet, el País Valencià del segle XXI continua sent molt paregut al far west americà del XIX. Tant de bo arribe una xèrifa, o un xèrif, amb estrela de sis puntes al pit i impose la llei i l’ordre en este desori de banquers, forasters, mentiders, roders i baladrers.
Comentaris recents