Gaza
La Franja de Gaza és un dels territoris més densament poblats del món. Si fóra possible mesurar-ho, Palestina i Israel apareixerien com un dels llocs amb més odi, por i esperança del planeta. El periodista nord-americà Joe Sacco ens oferix una magnífica crònica de la vida allà en el còmic Palestine. Segons Edward Said (1935-2003), el treball de Sacco presenta “un contingut polític i estètic extraordinàriament original, molt diferent de la resta de debats, sovint pesats i indefectiblement retorçuts, que ocupen palestins, israelians i els simpatitzants respectius”. L’autor pren part pels palestins, però no en defuig les ombres; tampoc les moltes, moltíssimes, d’Israel, que és, no ho oblidem, “l’única demòcràcia de l’Orient Mitjà”. En 285 pàgines hi ha el repàs a la història recent, el sionisme, el moviment Peace Now, els ultranacionalistes que els acusen de traïdors, els ferits de la intifada, els colons paramilitars i els militars que els fan costat, el te de l’hospitalitat, les manifestacions, les càrregues policials, les pedres, les morts, la tragèdia, el somriure dels xiquets, molts xiquets palestins, les paraules de Golda Meir (“No puc dormir pensant en la quantitat de nens àrabs que naixeran esta nit”), les presons d’Ansar, les tortures del Shin Bet, al-Fatah, Hamàs, col·laboracionistes assassinats, el fenimisme palestí, l’hijab, pedres a una cristiana, fang, fred, oliveres arrancades, més te, una boda, dos xiques de Tel-Aviv, les religions, les escoles, els controls, el toc de queda, la pregunta d’un jove pacifista: “¿Què hi haurà de bo en dos estats racistes o en un estat racista que domine a l’altre? La qüestió és si els dos pobles poden conviure com a iguals”.
Maulets
Tenim les platges plenes de gent del país, d’anglesos, de francesos, d’holandesos, de castellans… Tots baden de bar en bar i la passen passejant, al balcó pengen la tovallola com si fóra un estendard. Lluïxen la pell morena, roja, blanca o d’anyil. Era agost, tal com és ara, però de 1705 i ni anglesos, ni francesos, ni castellans, ni del país se’n venien a la costa per a poder-se embrunir. Arribà l’estol de Carles i on estiga l’arxiduc que s’aparte el de París. Quina desgràcia de guerra i de mal que féu venir: el d’Almansa, la derrota, la conquesta, el cruel castic.
Ara els espanyols volen que Europa els traga de l’embolic, que els rescate la banca, que els tape el gran forat. I qui ens tornarà a nosaltres l’anhelada llibertat? Llegiu el llibre que apunte, un clàssic de Tres i Quatre, el recomane sincer. A més del profund estudi, hi ha un munt de testimoniances que són de l’època mateix. L’11 de desembre de 1705, l’arquebisbe de València Antoni Folch, que fou primerament borbònic i després austriacista, descrivia així l’estat d’ànim col·lectiu:
“Aquí no sólo lidiamos con los enemigos, sino con el desconsuelo de los amigos, y de los mexores, y más fieles vasallos del Reyno, que están todos lastimados y quexosos porque se consideran desatendidos y despreciados.”
Cinc dies després el Consell de València decidia que:
“Considerat el estat ab què es trova la present ciutat, devia sens dilació proclamar lo Real nom del Señor Don Carlos Tercer (que Déu guarde) y que se havien acordat diferents capitulacions pera la conservació dels furs y privilegis de la present Ciutat y Regne y conveniència dels vehins de aquella y demés del Regne.”
L’inquisidor Diego Muñoz fugí a Requena, des d’allà relatava al Borbó els fets esdevinguts a la “infidelíssima Valencia”:
“De los valencianos ay que fiar poco pues aun de los mismos ministros del Santo Oficio, á quienes e tratado, solo confio de pocos porque en dicha Ciudad y Reyno se ajustan muchos a lo de viva quien venze.”
I en véncer Felip V no va trobar cap de ¡Viva!, ni lloances, res de res; fra Minyana se’n dolia tot i ser un botifler:
“Fue hollada la antigua libertad valenciana y abolidos sus fueros (que le hacían semejante a una región independiente), y fueron en adelante los valencianos regidos por las leyes de Castilla, siendo inútiles sus clamores y reclamaciones.”
I Planes, de nom Isidre, molt borbònic ell també, signava el que ara ve:
“Nos echáis las leyes castellanas en todo destructivas de las convenyencias de los paysanos deste Reyno […] ajándolo todo con malos y tiránicos modos, sin mirar otro fin que el de hacer doblones.”
Ara ha canviat molt la cosa, bastant, un poc, no gens.
ラバウル戦記
Amb a penes vint anys, Shigeru Mura (Sakaiminato, 1922) va ser enviat a Nova Bretanya, per a defendre el nom i els interessos de l’emperador del Japó. Segons les seues pròpies paraules, “En la jerarquia militar estaven primer els oficials, després els suboficials, després els cavalls i, finalment, els soldats.” L’illa era un paradís on prop de cinc-cents joves vivien un infern de disciplina humiliant. Malgrat els colps, els insults i les ordres sense sentit els soldadets reien, cantaven, enyoraven la casa i el pa i tenien por de morir, especialment de morir verges. Quasi tots perderen la vida en arribar els nord-americans, l’arma que els abatria va ser sobretot un codi d’honor gens honorable. En vore’s inferior en forces, el comandant Tadokoro, que només tenia 27 anys, ordenaria el gyokusai, l’operació mort. Tots havien de morir en una ofensiva estúpida, l’objectiu no era un turó o una platja, l’objectiu era un lloc al cel dels guerrers. Sobreviure, ni que fóra accidentalment, es considerava traïció: consell de guerra i harakiri per als oficials, nou atac suïcida per a la tropa. Ben pocs pogueren contar-ho. Mura, amb el nom de Shigeru Mizuki i el sobreesforç de dibuixar havent perdut un braç, ens dóna constància de l’horror que va viure en Soin Gyokusai Seyo. Des de fa dos anys podem llegir-lo gràcies a l’edició d’Astiberri. Aneu amb compte, el text està en castellà però es llig a la japonesa, començant pel que ens sembla l’última pàgina i de dreta a esquerra.
Tolón & Oliveres
Sona a promotora immobiliària (Construccions Tolón & Oliveres) o despatx d’advocats (Tolón & Oliveres Lawyers), però ni una cosa ni l’altra. La feliç associació de cognoms es deu a un regal que em va fer l’amic José Luis Tolón. El bon home trobà el llibre d’Arcadi Oliveres i, per a fomentar la lectura en valencià i el bon rotllo entre nosaltres, en va comprar dos: un per a ell i l’altre per a mi. Gràcies de nou, company, com van les vacances? La universitat sense tu és com la Venècia que canta Aznavour: més freda i més gris. Quina paradoxa al mes d’agost, no? Ah, sí, el llibre! Molt bo, Oliveres és un altermundialista que sap explicar-se. Val la pena escoltar-lo i llegir-lo encara més. Ací va un tast de Diguem prou!:
“Amb els diners donats als bancs durant aquests tres anys i mig, hauríem pogut reduir la fam fins a la nul·litat 92 vegades”
“Per cada persona que dorm al carrer a Catalunya hi ha uns cent pisos buits”
“Des del 1986 fins ara, allò que els humans han gastat o destruït del planeta en un any ja no es recupera l’any següent”
“Ja sabem la màxima que apliquen les empreses i que han aprés bé els governs: els guanys es privatitzen; les pèrdues se socialitzen”
“L’euro i el seu procés de convergència són un error. L’euro no ha reportat cap avantatge, excepte per als grans finacers i els grans especuladors”
“No és que s’hagi de canviar el govern, sinó més aviat s’ha de canviar el sistema: perquè aquest ha estat un sistema que ha dut a la perversió econòmica més absoluta”
“Que el Ministeri de Defensa gasti 54 milions d’euros diaris i que després ens diguin que no hi ha diners per a sanitat o per a educació és aberrant”
“Considero que de moment votar és dels pocs mecanismes que encara tenim en aquesta democràcia maquillada”
“Cal arribar a un represtigi de la política […] La política no ha fet el procés necessari per a arribar més a la gent i, sobretot, per a demostrar que les coses es poden fer d’altres maneres”
“Els bancs endeutats han de caure tots i, posteriorment, detenir i processar els banquers”
“Hem abusat de valors com la possessió de béns o la competitivitat. I hem arribat a crear una societat en què la velocitat es menja el temps per a pensar. Hi ha més acció que reflexió”.
134 paginetes de bones raons i moltes dades, cosa que s’agraïx entre tanta consigna fàcil de “M’agrada” i “Comparteix”. No hi falten tampoc els noms propis: Emilio Botín, Amancio Ortega, la reina Sofia, Rodrigo Rato, Carme Chacón, Mario Monti, Luis de Guindos, Milton Friedman, Artur Mas, Susana Morales… No, Susana Morales no. Ella no apareix en el llibre, no és culpable de la crisi actual, només és culpable de casar-se amb José Luis. Una abraçada als dos.
Comentaris recents