setembre 2012

You are currently browsing the monthly archive for setembre 2012.

En 1907, quan el catalanisme només demanava estructures de mancomunitat, naixia l’Institut d’Estudis Catalans; en 1911 començaria el treball de la Secció Filològica, a la qual devem tantíssim. L’Institut va commemorar l’any passat dos centenaris: el de la Secció Filològica i el de la mort de Joan Maragall. U s’imagina les reunions d’esta i d’altres doctes institucions com una assemblea de savis, un conclave de dedicació científica i absoluta serietat. No sempre fou així. Gràcies la revista Serra d’Or (núm. 606, juny de 2010) sabem que el periodista Agustí Calvet, Gaziel, va viure gloriosos moments de disbauxa en l’esmentada secció. Així, el 28 d’octubre de 1927 contava als lectors de La Vanguardia:

«La Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans era, en sus primeros tiempos, la cosa más pintoresca del mundo. La filología no apareció por allí hasta que Pompeyo Fabra, el gran reformador del catalán moderno, fue llamado a presidir la corporación […] Lo que no faltaba nunca en las sesiones, aunque sólo fuesen dos los reunidos, era un buen humor inagotable y unas carcajadas estrepitosas. Como materialmente no sabían qué hacer, porque de filología catalana nada tenían por decirse, se pasaban la tarde contando chistes y chascarrillos […] Las risotadas se oían desde los claustros contiguos de la catedral. Cuando se levantaba la sesión, la sala desierta, pero llena de humo, con las sillas en desorden y las mesas cargadas de cascos vacíos, montones de ceniza, colillas y algún vaso derramado, olía mucho más a taberna que a docta academia».

Qui fóra secretari de l’IEC il·lumina el que acabem de llegir amb un exemple. L’hel·lenista Lluís Segalà va anunciar als seus col·legues que es casaria en breu i la notícia impel·lí Josep Carner a discursejar sobre la nit de bodes, en un to que feia tremolar els vidres. Joan Maragall, el poeta de la paraula viva, interrompé el poeta dels fruits saborosos:

«“Está usted muy equivocado —le dijo con cierta aspereza— si cree usted que la noche de bodas es eso. Es todo lo contrario”. Hubo una pausa; las carcajadas cesaron; Segalá respiró. “El primer despertar —prosiguió Maragall, con el labio ardiente y su pequeña voz temblorosa, en medio de un estupefacto silenció— es algo muy desagradable”. Siempre recordaré estas palabras: “Diríase —prosiguió— que os encontráis de pronto con un extraño (que topeu amb un foraster). Y el primer impulso irreflexivo es de expulsar aquel estorbo (treure’s aquella nosa de la vora)”… Nadie replicó una palabra. No dijo más Maragall».

Boníssim, no? Des de Fabra i fins ara l’Institut ha guanyat rigor, però deu haver perdut gràcia. Tan afenats estan els membres de l’IEC de tots i de la nostra AVL que se’ls ha passat que, enguany, s’han complit 50 anys de la publicació de Nosaltres, els valencians i 20 de la mort del seu autor, Joan Fuster, qui, per fumador, bevedor i càustic, hauria encaixat perfectament en aquelles primeres consòrcies de la Secció Filològica. Té igual; Fuster és persistent i incomòde i d’ací a 10 anys brindarà a l’Institut i l’Acadèmia l’oportunitat de celebrar el seu centenari. Aleshores tot serà més bonic i normal, no hi haurà crisi i la jornada inaugural de l’Any Fuster tindrà lloc a València, amb la participació de la presidenta de la Generalitat i el ministre de Cultura de la República Catalana, ja voreu.

Au, ací us deixe una imatge del de Sueca. Potser explicava el sentit d’aquells versos de Salvat-Papasseit en El poema de la rosa als llavis:

-una sageta el seu gest marxant

fletxa
          arc
                 sageta
                             sagrari de carn:

i la joguina                  com la més tallant

Tags:

Clar que Jordi!

Cap al final de la campanya del Pacífic alguns soldats japonesos es van emboscar. La guerra finalitzà, però no ho van saber i continuaren lluitant, amagats, conjurats, fidels a una causa que per a ells no estava derrotada. Durant algun temps, l’actitud de Jorge Sedano m’ha recordat la d’eixos combatents del sol naixent: Zaplana abandonà, a Ripoll el tombà una imputació, Peralta no comptava, però ell, Jordi, el bon xic, el self made man alcoià de somriure liliaci no rendia la bandera. Fort en el feu, tot havia d’anar-li bé mentre conservara l’alcaldia, però la va perdre i el seu Camelot de lleials cavallers no tardaria a convertir-se en el procel·lós senat de Cèsar, just en els idus de març. Jordi se n’ha anat del PP abans que l’expulsaren i la crisi popular referma el tripartit governant. Però això és només política; d’ètica, d’èpica és del que jo vull parlar. Ha nascut un heroi local, no està sol que l’acompanyen dos valents a tot arreu. Voleu saber com és diuen? Sanus i Santacreu. La periodista pregunta si s’ha sentit decebut i ell perdona als que el deceben i a ningú nega el salut. Exposa una llarga història de cessions per tindre pau i de portes molt honorables que li han tancat amb clau. No fitxaran pels de Díez ni pel centre liberal. Almenys això diuen ara, no sabem com quedaran. Com acabarà esta guerra que acaben de declarar? Açò promet grans batalles al costat del Campanar!

Tags: ,