L’alacrà, la granota i les ficades de pota
Segons una faula atribuïda a Isop, l’alacrà va demanar a la granota que li travessara el riu. “I com puc saber, germà escorpí, que no em picareu?” “Si us picara en mitat del trajecte tots dos moriríem, amiga granota.” Com que la vida pròpia és una raó potent i ella era bona de mena, la granota accedí, però just on més fondes eren les aigües l’aràcnid li estaca l’agulló enverinat. Amb el seu últim alé l’amfíbia víctima pregunta: “Per què ho has fet?” Abans de ser engolit per l’aigua, conten que l’alacrà deia “No he pogut evitar-ho, està en la meua naturalesa”.
Segons el meu criteri, a Alcoi el Bloc ha fet el paper de la granota. Quan el foc dels seus pitjors resultats cremava el cul del socialisme alcoià, els nacionalistes li van passar el riu i van fer alcalde a Toni Francés. Primera ficada de pota: l’ascens del Bloc (d’1 a 5 regidors en dos legislatures) ens legitimava per a tindre l’alcaldia. Este estiu es va gestionar malament un concert, segona ficada de pota: no es pot comprometre el cost 0 si es fa dependre del públic. Però la ficada de pota més gran és fiar-se del pspv-PSOE: està en la seua naturalesa afonar-nos, encara que això també els afone a ells. I no aprenem la lliçó, malament.
Invertim en futur
El divendres passat vaig anar a la Fira de Cocentaina. “A la fira no vages si no tens diners, i a la Mare de Déu d’Agres si no ho has promés”, deia l’àvia. Què em vaig firar? Un poc de xocolate pretesament belga, unes xinel·les del Marroc, un formatge que, per l’accent de la venedora, devia ser murcià, autèntic pa socarrat i un CD: El cançoner trobadoresc de Sant Joan de les Abadesses (s. XIII). La música en qüestió, la venien en la parada de Caixa Ontinyent. Amb els bancs, per desgràcia, estem massa acostumats al que també sentenciava l’àvia: “De moliner canviaràs i del lladre no t’escaparàs”. Sense negar la saviesa avial, crec que no són tots iguals. Esta entitat modesta que proclama ser “La caixa de les comarques” ha sobreviscut a fusions, corrupcions i intervencions, potser justament per això: per modèstia, per marcar-se l’objectiu de ser la del país, la de les comarques. Amb la mort de CAM i Bancaixa, algunes veus denunciaren que moria també el sistema financer valencià; no és cert: ens queda Caixa Ontinyent, la caixa de les comarques. Amb el disc compacte, la xica em dóna també el catàleg de publicacions; a més de la música, hi ha els llibres: contes infantils (tots en valencià), temes diversos (9 en valencià, 5 en castellà, 4 en edició bilingüe), temes comarcals (3 en valencià, 3 bilingües), natura (5 en valencià, 1 bilingüe), narrativa i poesia (8 en valencià, 3 en castellà). La proximitat, la divulgació de la realitat i la tradició pròpies, expressades en la llengua pròpia, són per a mi un interés que no em donen els altres bancs. Per això tinc la nòmina en Caixa Ontinyent, a pesar de tindre l’oficina més pròxima a 60 km del domicili habitual. En comptes d’invertir amb t de totxo, Caixa Ontinyent afirma que “Invertint en cultura, invertim en futur”. Això està bé, la cultura, que s’escriu amb c de caixa, c de Cocentaina també.
Comentaris recents