desembre 2012

You are currently browsing the monthly archive for desembre 2012.

Una de les dites més repetides pels nostàlgics del franquisme és la que planteja que “con Franco, vivíamos mejor”. Versionant la sentència dretana, els nostàlgics d’una esquerra espanyola combativa i resolta afirmen que “contra Franco, vivíamos mejor”.

Fa una setmana que el PP d’Alcoi té nova direcció. L’adalil dels populars locals és, per 337 vots, Rafa Miró, un bon xic, estudiós quan estudiava, faener quan fa faena, del partit de tota la vida. L’altra aspirant era Carmina Nácher, una bona xica, estudiosa quan estudiava, faenera quan fa faena, del partit de tota la vida; va aconseguir 199 vots.

Segons es mire, ni és una victòria aclaparadora ni és una derrota definitiva. A més, algunes veus comenten la participació en els comicis d’un centenar de xavals de Nuevas Generaciones, tots de Benidorm, però afiliats a Alcoi per a assegurar el triomf del candidat oficialista. Tant fa, amb mercenaris o no el campió és el que és.

El futur, però, continua sent incert i la política alcoiana és més imprevisible que un ximpanzé amb un revòlver. Sedano no s’estarà quiet, els nacheristes tampoc, Francés farà el que li diguen, en 2015 la dreta alcoiana presentarà més de tres opcions… definitivament, l’amic Rafa Miró no té bona peça al teler.

I m’imagine jo als dos, Rafa i Carmina, quan van arribar a casa el divendres passat. En la tranquil·litat de les respectives alcoves, l’un rebaixaria l’eufòria de guanyar i l’altra relativitzaria l’amargor de perdre. És possible també que coincidiren a recordar els temps en què lluitaven braç a braç, la cohesió interna finalment aconseguida, l’esperança de l’any 1995, el míting de Zaplana en el Principal, any 2000: Peralta alcalde, l’absoluta de 2003, les complicitats, la mútua alegria… Ich hatt’ einen Kameraden.

Si de veritat van pensar en tot això, és possible que en el fons dels seus cors els dos sospiraren: “Contra Sanus, vivíem millor!”

Tags: ,

Els meus pares eren socis d’un club de compres anomenat Discolibro. Rebien per correu un catàleg amb les últimes novetats musicals i literàries i compraven a bon preu. Si, a més, feien nous socis eren obsequiats amb més llibres i discos. A casa també venia de tant en tant Pepa, una amiga de ma mare que omplia la taula de plats, gots, carmanyoles, glaçoneres, motles… tot de plàstic, tot molt pràctic i durador, tot d’una mateixa marca: Tupperware. Després de Pepa i el seu mostrari, arribaven més amigues i algunes veïnes, la mare feia café, treia dolços, una coca d’ametló i el menjador era una plàcida conversa, farcida de comandes, cobrances i lloances. Ma mare rebia un regal de Tupperware per haver sigut l’amfitriona, que és paraula d’etimologia mitològica i generosa. Això de premiar els clients perquè te’n facen de nous està bé per a les novel·les i els pitxers, però les ideologies són una cosa més seriosa. El PSPV aplicarà descomptes als militants que aconseguisquen convéncer altres ciutadans perquè òmpliguen la fitxa d’afiliació. És que la reducció de quota és l’únic argument de l’executiva de Ximo Puig per a motivar la militància? Què passarà quan algú pregunte “què guanyem la societat i jo si m’afilie al PSPV”? Quina serà la resposta? “La societat i tu, no sé; jo, una rebaixeta.”

Tags: ,

Catalunya és una nació fins i tot per a no ser-ho. M’explicaré: la minsa pujada del PP català (de 18 a 19 diputats) i el fracàs d’UPyD (14.552 vots, 0’4%) contrasten amb el salt de Ciutadans (de 3 a 9 diputats). L’electorat català contrari al catalanisme aposta pel producte autòcton, en detriment del que servixen els concessionaris. A més, C’s deixa de ser un fenomen exclusivament barceloní i aconseguix un escó per la circumscripció de Tarragona.

I sembla que el Drang nach Süden de Ciutadans no s’aturarà a Ulldecona, travessaran el riu de la Sénia i, sí, amics, envairan casa nostra. Tant fa que siguen independentistes o unionistes, als catalans els excita el País Valencià, se’l miren i no poden estar-se quiets. Segons informava Vilaweb el passat dilluns, “Ciutadans pensa a expandir-se fora del Principat, i el País Valencià és un dels indrets que més li interessa”. Per a dur a terme la conquista compten ja amb una quinta columna (agrupacions a València i Castelló) i un aliat estratègic: Antoni Asunción. L’exministre socialista centrifugat del PSPV va donar suport als de Rivera i el partit que vol crear (Demócratas) pot ser la sucursal valenciana de Ciutadans.

L’imberbe i el barbut encunyen una nova accepció al terme pancaespanyolisme. M’explicaré novament: en el bestiari blaver el pancaespanyolisme és la malvada hidra de dos caps —talment una amfisbena— que assetja el bonhomiós poble valencià. Les testes del monstre (pancatalanisme i espanyolisme) són antitètiques, però les agermana l’ànsia de devorar-nos. La maquinària que engeguen Rivera i Asunción és pancatalanista perquè a poc a poc dibuixa el totèmic mapa dels Països Catalans i espanyolista perquè el seu discurs no té cap altre argument. Revisem els diccionaris.

Com afectarà el nou pancaespanyolisme a l’espanyolisme d’UPyD i la seua ambició d’entrar a les Corts Valencianes? Hi haurà pacte, escaramusses, guerra oberta…? Què en penseu?

Tags: , ,

El relat

L’escriptor afroamericà James Baldwin deia que “El món canvia en funció de com el veu la gent i si aconseguim alterar, ni que siga un mil·límetre, la manera com miren la realitat, podrem canviar-lo”. Siga quina siga la realitat, del que es tracta és, per tant, d’aconseguir que el teu relat s’impose a l’hora d’explicar-la. El passat diumenge, tan prompte com començàvem a conéixer els resultats de les eleccions catalanes, els diversos altaveus començaven a propalar els relats respectius: derrota de Mas, èxit d’Esquerra, triomf del sobiranisme, Catalunya diu no a la independència, Catalunya vota per la independència… i, quasi una setmana després, la construcció del relat continua.

Jo no arribe a tant. En comptes de relat, el dia 25 no vaig passar del renec: un dels habituals en estes contrades, eixe que comença escatològic i acaba maternal. L’endemà, amb el resultat paït, pensava en un relat que defenitivament s’acaba. Durant anys ens havien explicat que el votant convergent era un senyor, o senyora, que tenia una botiga, una empreseta o una professió liberal, pocs tenien també casa en una finca modernista i llotja al Liceu. Tots ells tenien interessos i sobretot tenien por, vivien bé en l’statu quo autonòmic, si CiU anava més enllà desertarien del seu catalanisme de missa, sardana i calçotada i votarien PP perquè, a més de ser, segons convinguera, una gent assenyada, amb sentit d’estat, o uns avars oportunistes, tots eren de dreta pura.

Ara Convergència ha fet una avançada —que en espanyol es diu deriva— i planteja un referèndum —que en espanyol es diu órdago— i molts dels seus votants, tan de dretes ells, han optat per un partit que no només és d’esquerres, sinó que ho proclama en les sigles. I l’espectacular creixement d’1 diputat que ha experimentat el PP cal atribuir-lo a l’augment de la participació, un aspecte —el de la major participació— del tot positiu. Poden contar-nos tants relats com vulguen, però ara el que compta és que els partidaris del dret a decidir, d’una democràcia més conseqüent i real, s’han comptat i en són molts, molts més que és del no, no, no, no, visca la Constitució.

Tags: ,