Sant Blai gloriós
Quan tossíem molt, l’avi Paco repetia “Sant Blai gloriós, emporta’t el xiquet i deixa-mos la tos”. Jo sé que volia justament el contrari i els néts no li tenim en compte l’erro en la deprecació perquè, per a un cenetista com ell, això d’encomanar-se a un sant ja era molt demanar. Potser és costum invocar el sant amb este joc d’oposats. Mireu, si no, en el goig de la dreta com els caçadors de Vallada li canten “emporta’t la dona i deixa’m el gos”.
Després del prec, venia el timó, que és antisèptic, pectoral i expectorant, o la infusió que tocara, que l’avi era aficionat a les plantes sanadores i el pastador de sa casa un herbolari assortit. Des de Saix fins a Borriana, del Ràfol a Bocairent, els valencians celebrem sant Blai, en llengua catalana i en l’altre vulgar que parlem.
Falten encara uns quants dies perquè ens arribe la festa, que és el 3 de febrer, però fa fred i el vent bufa (blasen diuen en tedesc) i potser teniu mal de gola, que és hivernal patiment. Encomaneu-vos a Blai i feu-vos un timonet, que entre una cosa i l’altra allunyaran el turment, la tos, el gos, la dona, l’home i el que meresca espavent.
Nosaltres i el president
El Museu de la Universitat d’Alacant ha acollit l’exposició “Nosaltres, 30 anys de l’Estatut d’Autonomia”. Una mostra molt interessant, seria una pena que no voltara per les seus univeritàries; anime els tècnics i polítics amb responsabilitats en la cultura a demanar-la. A més dels panells explicatius, hi ha molt de material de l’època: cartells, pamflets, revistes, adhesius, discos, llibres, notes manuscrites…
Anar de sala en sala comportava repassar la crònica d’un desencís: el nostre procés autonòmic. De l’eufòria a l’apatia, de la reivindicació a la rebaixa, del 151 al 143, de País Valencià a Comunitat Valenciana, del roig al blau.
L’11 de desembre passat, alguns dels assistents a la inauguració eren també una mostra de la història recent i present: socialistes pansits asseguts arrere, socialistes trempats asseguts més arrere, una secretària autonòmica del PP amb l’habitual lloança al valencià feta íntegrament en castellà i la repetició ad nauseam de l’espanyolitat valenciana i, també en primera fila, moreníssim i engominat, l’últim emfiteuta del bancal que fou Unió Valenciana.
I després de les paraules llegides i previsibles, per fi un discurs sense papers i digne del president d’un país: el discurs de Josep Lluís Albinyana. En acabar el protocol vam parlar amb l’home; veu el futur amb optimisme, l’entusiasmen les trobades d’escoles, la quantitat i qualitat de la música feta en valencià, el creixement del valencianisme polític… Una conversa breu, entranyable, honorable, Molt Honorable, president Albinyana.
Guàrdies civils
Entre 1998 i 1999 vaig fer classes de llengua per a treballadors de l’administració pública. Considerava molt encertadament la Conselleria que ningú millor que jo podia valencianitzar els pilars fonamentals de l’estat espanyol: funcionaris d’Hisenda, de Justícia, de presons i de la Policia Nacional. Estava convençut que després vindria el Bisbat o la Comandància Militar de Marina, però no, el destí m’havia reservat un contingent de rang major: la Guàrdia Civil.
Quins nervis el primer dia de classe, i quin canguelo! S’hi presentarien amb el tricorn i l’arma reglamentària? Quin seria el millor verb per a explicar la primera conjugació? Multar? Fitxar? Empaperar? Atonyinar? I en efecte, amb poques sessions, em van hostiar els prejudicis. Eren uns paios estupends —hi vaig fer amics i tot—, aplicats, puntuals i no deixaven que pagara quan anàvem de dinar. Els dolia la imatge autoritària i nècia que bona part de la societat atribuïa al cuerpo —n’hi ha acudits a mansalva— i sabien que allò d’aprendre valencià els ajudaria a canviar-la i donar millor servei al ciutadà. Se’m van guanyar aquella gent i altres agents amb qui no he tingut mai cap problema per parlar-los la meua llengua.
El passat 21 de desembre, Carles Mateu Blay no va tindre la mateixa sort. Entre Castelló i Almassora dos guàrdies civils no li van cantar precisament La panderola. Ja ho deveu saber, preferien aquella que diu “A mi me hablas español, que estamos en España”. Ni alcohol, ni drogues, tot en regla, però allà va estar retingut tres hores, li han retirat el carnet de conduir i l’assumpte ha acabat en el jutjat. En conéixer esta cagada, me’n vaig recordar d’aquells voluntariosos alumnes meus. Si també han tingut notícia de l’incident, deuen estar fotuts. Ànim, xavals, i que la tolerància siga la divisa.
Happy new gin
Del continent al tron d’Anglaterra, Guillem d’Orange s’emportaria l’afició a beure ginebra, i els anglesos, monàrquics i bevedors com n’hi ha pocs, van seguir el costum reial amb la desmesura habitual. Arreu del nostre domini lingüístic, la fabricació de ginebra comença a Menorca, colònia de Sa Graciosa Majestat durant quasi un segle. Un segle de ginebra i de soldats, però també de comerç, camins, dipòsits, obres públiques i respecte a la llengua valenciana, dita menorquí allà. Per tot això, i a diferència del que s’esdevé en altres indrets, l’illa té bon record dels britànics.
En arribar l’imperi a l’Índia al gin afegí tonic water; no per tast ni delectança, per a espantar el mosquit. Això ens ha deixat la història, ara la tònica amarga i la beguda humil són un combinat molt fashion, un còctel d’allò més in; posa-me’l en copa globus que el got de tub he avorrit i no oblides l’angostura que sóc de paladar fi. Però si en sabor i aroma del que es tracta és d’excel·lir, ni Amsterdam ni Londres tenen el que Alcoi pot oferir. Amadors de la ginebra, per fi hem tocat cim: des del cor de la Mariola ens arriba Ever gin. Digueu-ne també Gin ever, que evoca els ginebrons del ginebre, la base de l’elixir. “What a wonderful beverage!” diuen a Downing Street i han mobilitzat els espies que tenen a l’MI6. Els de Sinc guarden la fórmula del beuratge exquisit, beguem tots ginebra nostra que ens farà més profit.
Comentaris recents