Dimarts hi havia bandera verda a l’Albir. M’agraden també les platges de pedra, l’únic inconvenient és que en no res que hi entres ja estàs amb l’aigua al coll. L’aigua, Alcoi. Jean-Marc, cunyat i gascó, i jo ens banyem amb les xiquetes. Uns metres més a l’esquerra un senyor d’uns 65 anys i barba blanca conversa amb un jove en la llengua del país. El gascó li troba una semblança, “Mira, Hemingway”, em diu. Llavors salude el barbut Josep Pérez i Tomàs, qui a partir de hui serà el Hemingway alcoià.

Fem una conversa breu. D’ací a poc es jubila, demane si tornarà a la política ara, diu que no, que l’han temptat, però no té gens de ganes, està tot molt emporcat, el tripartit, quin desastre… Confesse les culpes pròpies, les del Bloc, en l’empastrat i li anomene els companys. “Poques idees i confuses”, és el que opina l’artista del socialisme alcoià. Vol escriure, exposar, fer versos i disfrutar. S’ho ha guanyat el bon home; que vaja bé, capità. “És que era socialista?”, em pregunta el meu cunyat. Dic que sí i dels més bons, dels que es creien la cultura, la tradició, el valencià. Li devem el Tirisiti i la cavalcada reial, jornades de sociolingüística i més coses de trellat.

Ja no queden socialistes com els vells, com els d’abans. No és que foren tots dels nostres, gent pel País Valencià, però n’hi havia un grapat. Els actuals sols s’esforcen per ser una sucursal i el seu valor s’enfonsa com una pedra a la mar.