febrer 2015

You are currently browsing the monthly archive for febrer 2015.

La_portentosa_vida_del_pare_VicentDilluns el programa El Ojo Crítico de RNE va lliurar el seu Premi Especial a Albert Boadella, per ser “un dramaturgo antidogmático […] irreverente”. I, almenys parcialment, se’l mereix l’home. Dic parcialment perquè, si el dogma i l’amo són Espanya i l’espanyolisme, este bufó pot resultar obedient fins a l’ortodòxia i llepacrestes fins a la nàusea. Respecte del fundador d’Els Joglars i actual director dels madrilenys Teatros del Canal —hi ha Romes que sí que paguen—, el jurat afirma que “su vida y su trayectoria están marcadas por la búsqueda constante de la verdad del arte y la belleza de las cosas”.

Doncs bé, posem-ne un exemple. L’agost de 2013 Boadella es mofava del sobiranisme català estacant la poca bellesa del seu tafanari nu en una senyera independentista. Deu tindre el guardonat afició a les banderes, un any abans es va retratar, molt flamenc ell, amb una bandera espanyola com a falda. Però, ai las!, en este cas no mostrava el cul entre les columnes d’Hèrcules ni deixava anar la titola entre els lisos borbònics de l’escussó. Se li acaba la irreverència on comença l’interés.

Però alguna cosa bona hem de reconéixer a Boadella; oi que sí, Jordi? Efectivament, ell com a protagonista i la resta de personatges de La portentosa vida del pare Vicent ens han donat hores de rialles i reinterpretacions, per a estupor i tedi de la resta d’amics i companys de barral. L’any 1978, la pel·lícula va entrar en la història violenta de la transició valenciana per haver patit, l’emblemàtic i desaparegut cine Goya, un atemptat mentre s’hi projectava. Els reaccionaris de torn posaren la bomba als lavabos i allà va quedar la seua femta feixista, la sessió continuava i la resplendor d’esta obra mestra del sèptim art valencià es manté tan fulgurant i desconeguda com sempre.

La portentosa vida del pare Vicent és un torrent cabalós d’alcoiania: l’ambientació del magnífic i enyorat Alejandro Soler, els actors secundaris, els extres, les localitzacions, els escuts de la filà Gusmans en la reunió del consell, la prèdica final al barranc Cint i, especialment, Ovidi Montllor en el paper de Miló, el monjo més pròxim i fidel a sant Vicent Ferrer. Ara que fa 20 anys de la mort d’Ovidi, molts agrairíem poder vore per fi esta pel·lícula en la gran pantalla. L’artista, el cantant, el pallasso —tal com ell mateix es definia— rebrà enguany molts homenatges que, encertadament, se centraran en el seu mestratge professional com a chansonnier, poeta i actor, i en el compromís personal amb la llengua, el país i l’esquerra.

Alguns obviaran l’ostracisme a què van condemnar Ovidi Montllor—per edat no va ser cosa seua, però per sigles sí—, tots lloarem la bonhomia i humanitat de l’alcoià. I almenys en som dos els que reivindiquem la reposició de La portentosa vida del pare Vicent. Sense bombes, sense Boadella, amb Montllor dominic i demoníaca Molina.

Molina_portentosa

Tags: ,

labyrinth_neuneuEl passat 27 de gener commemoràvem el 70 aniversari de l’alliberament del camp d’extermini d’Auschwitz. El filòsof alemany Theodor Adorno va dir que fer poesia després d’Auschwitz és un acte de barbàrie. Potser és veritat, u perd la fe en l’ésser humà mateix davant el drama de l’Holocaust.

Però ens hem d’enfrontar a la maldat, l’hem de conéixer. A l’Alemanya de la recuperació, la del canceller Adenauer, molts no sabien res d’Auschwitz, no n’havien sentit parlar. La dignitat, la lluita, les frustracions i els èxits d’un grup d’homes bons per fer que es fera justícia és el que tracta Im Labyrinth des Schweigens (La conspiración del silencio). És la història del judici de Frankfurt (1963), us recomane la pel·lícula.

Impressiona el moment en què comencen les detencions i el fiscal recorda crims abominables a uns personatges, ja de certa edat en alguns casos, amb vides i aparences d’humils ciutadans: un mestre, un forner, un mecànic, un empleat de banca… Això, empleat de banca, és el que era Karl Höcker, l’oficial de les SS que apareix al centre de la imatge amb què acabe esta entrada.

Höcker, condemnat a set anys de presó en el judici de Frankfurt, va documentar la seua vida a Auschwitz amb un munt de fotos. La vida rutinària, però també sovint alegre, dels treballadors del major engranatge de mort que ha vist la història. Jovenetes que riuen i corren cap a l’objectiu, l’acordionista canta amb la gorra torta; si no fóra pels uniformes, si no fóra pel que sabem, la imatge ens faria gràcia. Eren persones normals duent a terme accions monstruoses. Això deu ser la banalitat del mal.

Karl_Hoecker_riu_a_Auschwitz

Tags: , ,